Casado i l’aniquilació del català

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu l’11 de gener de 2022.

Pablo Casado. Foto/PP

El líder del PP ha anunciat a bombo i plateret que vol reforçar l’alta inspecció educativa de l’Estat amb un nou cos d’inspectors creat per a vigilar que en Catalunya -i qui diu en Catalunya diu també en Balears i el País Valencià- es facen el 25% de les classes en castellà d’acord amb unes sentències judicials absurdes que s’inspiren en la mateixa ideologia lingüística de què es nodreix el nacionalisme espanyol.

Així mateix, Casado vol que es puguen inspeccionar els currículums dels centres i els llibres de text per a garantir, es sobreentén, la supremacia del castellà. El palentí pressuposa que les escoles catalanes són camps de concentració -una vella calumnia paranoide de don Alejo Vidal Quadras– i vol assegurar-se amb els nous agutzils que aquestes deixen de ser “centros de aprendizaje libres de adoctrinamiento”.  

No cal dir que l’obsessió de l’espanyolisme amb la tossuda -i precària- pervivència pública del català ve de lluny, és fatigosament recurrent i sempre es manifesta amb la seua màxima virulència en contextos en què el PP veu amenaçada la seua hegemonia dins de la gran família de l’extrema dreta espanyola. La diferència en aquesta ocasió és que els socialistes catalans també li han ballat l’aigua a la poc imparcial justícia espanyola amb la qual cosa han legitimitat l’actuació dels seus principals depredadors contra l’escola catalana. No és poca cosa en un moment en què el procés de substitució lingüística -també a Catalunya- avança a passes de gegant al mateix temps en què es produeix un autèntic allau d’agressions lingüístiques a tot arreu.  

Tot plegat, Casado el que tracta és de sacsar sense miraments el vesper català amb una clara intencionalitat electoral. La maniobra, justificada amb arguments d’un cinisme escandalós que proporciona la FAES d’Aznar, no per vella deixa de ser tan repugnant com civilment irresponsable.  

Els valencians coneguem sobradament la porga de les inspeccions i de la censura. En certa manera, hem estat el laboratori de les ofensives recentralitzadores de l’Estat instigades pel PP, la primera línia de front en la guerra contra la llengua catalana i a favor de la uniformització cultural i lingüística espanyola.

Així les coses, en aquest assumpte de la descatalanització escolar Pablo Casado no deixa de ser l’alumne maldestre d’un il·luminat de la religió de la hispanitat com ho és Francisco Camps. I com Camps, el convicte Zaplana o el sinistre Aznar, si mai necessita els vots de l’odiat nacionalisme català també acabarà per recitar Espriu, Maragall o els versos més obscens d’Estellés si molt convé.

Cal recordar que allà per finals dels noranta, Camps, sent conseller d’Educació, va ser la cara visible del vergonyós intent d’anorreament de la llengua del país en el sistema educatiu valencià. En aquell moment el PP governava i competia alhora en anticatalanisme amb Unió Valenciana atiat per les missives fanàtiques que des de Las Provincias llançava la seua directora, María Consuelo Reyna

L’estiu del 1997, després de moltes altres accions polítiques dirigides a la “descatalanització” del País Valencià, Camps es va dedicar en persona a repassar en una sala de la seu de la conselleria els projectes de llibres de text del curs entrant per a les escoles. Amb la vocació mateixa d’un inquisidor va depurar dels textos mapes lingüístics que podien insinuar l’existència d’una nació política dels Països Catalans, relats sobre el naixement històric del País Valencià en la mesura que aquests evidenciaven el seu origen en la conquesta catalana o qualsevulla referència acadèmica a la unitat de la llengua.

El 8 d’octubre, durant una sessió de les Corts a Xàtiva, el PP i UV van derogar la capacitat de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) per a la supervisió dels llibres de text mentre  el Consell Valencià de Cultura (CVC) es posava a la faena per tal de lligar un pacte lingüístic amb què Zaplana volia marginar el secessionisme i, alhora, presentar-se davant de Madrid com el mitjancer entre la Catalunya de Pujol i l’Estat.

Un temps després, amb tots els objectius assolits, Zaplana, va declarar una treva de la seua guerra contra el valencià el màxim exponent de la qual va ser la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua que avui el seu successor Carlos Mazón insulta i desacredita per a acontentar la residual extrema dreta identitarista del país.

Amb Catalunya el PP mai no s’ha atrevit tant. El 2017 en plena escalada de tensió política el Ministre Íñigo Méndez de Vigo -principal responsable de l’espoli aragonès de les obres de Sixena- va fer veure que es mirava un ridícul informe de l’Alta Inspecció elaborat a instàncies d’una anacrònica associació de mestres sobre continguts adoctrinadors en els llibres de text catalans.

Amb Catalunya sotmesa de nou el PP va decidir no furgar més i deixar córrer la qüestió de l’escola catalana. Per a què emmerdar-se en una guerra contra el català quan són els mateixos tribunals de justícia els que els fan la faena bruta a Balaguer, Maó o Alberic?.

Si Casado -o Ayuso– arriba al poder en solitari no és previsible que encenga l’escola catalana amb centenars d’inspectors que hauran de ser formats, contractats i en la seua majoria arrencats de províncies per a protagonitzar una croada estúpida que tindrà del ben segur una contestació col·lectiva contundent.

Una altra cosa és que per a manar necessite els vots de Vox que voldrà convertir Catalunya en terra cremada per ideologia i, segurament, també, per desviar l’atenció dels greus problemes socioeconòmics que la seua política ocasionarà en Espanya.

Tal i com estan les coses les perspectives no semblen gaire afalagadores. L’extrema dreta no tan sols vol reduir el català en l’escola a la mínima expressió. Vol, cal que s’entenga, eliminar-lo per sempre més de la vida pública.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s