Camí de Xara

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’11 de gener de 2022.

Foto/Francesc Viadel

M’hauràs de disculpar per haver tardat vint-i-quatre llarguíssims anys a fer el camí de Xara per a venir fins ací a passar una estona amb tu. La meua visita no ha estat fruit d’una decisió llargament meditada, transcendent, però tampoc nascuda de la culpa, ni de l’enyor. Res de tot això. Només ha estat un impuls. El cas és que he eixit de casa de la mare per a trobar en el passeig ociós el silenci que tant necessite ara a fi de redibuixar les línies, les noves fronteres de la meua nova geografia vital en què cada dia avance un poc desorientat, sovint a les palpentes, quasi mai maldestrament ni espantat i sempre sense la pretensió de tenir un lloc on arribar.

Ha estat potser la força captivadora d’aquesta inesperada i càlida vesprada de finals d’any, el seu cel blau tot just encès per un sol que es resisteix a morir, aquest vent tou i humit el que m’ha empès a creuar el camí Reial i cercar aquest de Xara voretat a banda i banda de bellíssims camps de caquiers perduts i, també, de tarongers a mig collir on sé del cert que s’oculta l’astuta i cruel rabosa del temps. El temps: la rabosa… I nosaltres, sense cap dubte, la llebre covarda o el ratolí nerviós.

El passeig, pare, ha estat molt profitós. Fet i fet, he trobat el silenci i ha estat en el silenci que sobtadament m’ha arravatat el deler per la vida. He sentit, doncs, a la boca, el gust dolç de la pell de la femella, m’he embadalit amb la visió de les seues corbes sinuoses, tan poderoses com les muntanyes que emergeixen al fons de la nostra vall. He olisquejat també en l’atmosfera la fragància cítrica que exhala el cos nu d’una dona. I encara… he sabut el tacte untós de la figa oberta amb els dits, el sabor fresc del vi jove mullant-me els llavis i el de l’albercoc madur i el de la bresquilla acabada de collir i el del raïm acabat de tallar, l’amanyac de l’aigua refredant la pell bullent dels cossos acabats de batre’s en el combat pel plaer. Una altra vegada després de tant i tant de temps he escoltat la música de la meua infància. Ja saps, aquell rebombori de xiquets pujant i baixant escaletes de misèria, el renillar poderós de les haques a l’albada travessant els carrers solitaris del poble, el refilar dels ocells del veïnat presoners en les seues gàbies de fil d’aram, el dring de les campanes de la basílica esquerdant la quietud de la vesprada. Poca cosa més ha de ser la vida.

Del cert que m’he sentit viu com feia temps que no m’havia sentit malgrat aquesta tristor o ombra incòmoda i misteriosa que em segueix tothora amb la persistència mateixa d’un gos abandonat, flac i ple puces, patèticament llagoter.   

Deia que ja fa vint-i-quatre anys que et vaig deixar ací i que no havia gosat tornar. Quasi res diu el diari!. Avisa’t estaves, però. No m’agrada aquest indret. Ja et vaig advertir que no hi vindria, que ens veuríem com hem fet fins ara ben protegits dins de la boira de l’ensomni on tu ets com jo t’he conegut sempre. Seria -i així ha estat- en aquella penombra acollidora on puc agafar-te les mans, on puc escoltar la teua veu, sentir en els tous dels dits la pell del teu rostre tallat pel sol.

Però ací estic tot i que no tinc gaires coses que explicar-te. Més que res perquè diria que ja ho saps tot o quasi tot de mi. Potser de l’única cosa que no t’he parlat és d’aquest cansament que no sé d’on ix, que sent que m’entra pels ulls com un llamp silenciós i invisible i m’arriba fins al centre de l’ànima. La veritat és que fa dies que no puc aixecar-me del llit a la meua hora de costum. Molts dies en què a penes soc capaç d’escriure unes poques línies o d’obrir el correu. Només he pogut mantenir la rutina de passejar cada boqueta nit des de l’apartament fins el límit de l’escullera del port on la ciutat sembla estimbar-se dins del mar o en el no-res.

Allà solc detenir-me una estona per a veure entrar triomfals els grans creuers turístics, el girar hipnòtic de la sínia de fira il·luminada que han plantat al Port Vell per aquests dies de festa, les parelles de totes les edats que tendrament s’estimen abillats d’esport, l’espurneig mar endins de les llums de les embarcacions d’esbarjo dels rics.

De vegades, ací et pense com un gegant que ve a protegir-me de tot mal. De vegades, ací evoque també els dies encara no massa llunyans d’aquell àtic interior d’El Carmel amb les parets florides d’humitat des d’on divisava els contraforts frondosos de Collserola. D’aquell habitatge on vaig somiar despert en tants miracles, on tantes coses vaig escriure, on tant vaig plorar i on tant vaig riure també, totalment trasbalsat, trencat, perdut, al límit de la desesperació. Qui ho havia dir que acabaria enyorant aquell espai, aquells dies pesants i llargs sense ningú a qui abraçar, amb qui parlar. 

No sé què tinc, pare. Dic jo que aquest cansament deu ser cosa d’esforçar-me tant per reconèixer la meua nova realitat en un mateix escenari que habite igual que un peix habita el seu planeta de cristall. Qui sap si és pel treball constant per establir com una llei unes rutines sense les quals em sembla que no podria sobreviure a les meues pròpies pors, als meus fantasmes. Igual és per causa d’aquesta puta plaga que ens va sorprendre una primavera radiant com poques he conegut i que des d’aleshores no ha deixat d’acaçar-nos com l’esparver als estúpids estornells. Tu no hauries suportat aquesta vida de confinats, aquesta tensió esperant la mort invisible i segurament que per a dissimular la teua pròpia por, el teu neguit, te n’hauries fotut del temor dels altres. El cas és que aquesta desgràcia no s’acaba mai. Aquests dies es prometien tranquils, familiars i vet ací que estan sent una merda. Tothom està trist i esgotat. Només a la mare sembla no importar-li res el que està passant al seu voltant. Fa la seua com si no res. Diu que tot està a les mans de Déu o de l’atzar i que no paga la pena inquietar-se. Si ha de caure caurà i punt, rebla. En fa patir. Cada dia la veig pitjor.

Potser el meu cansament no té res a veure amb tot això que ara te conte. Potser és només l’oratge traïdor de les darreres setmanes. Potser és que em faig gran i un poc poruc i preferisc quedar-me arraulit dins del llit com un xiquet mandrós pensant només en tot allò que un dia va ser bell: els dies dels carrers estrets en el món diminut; els dies d’estudiant a  Cerdanyola; les vesprades a trenc de la primavera en aquell habitació d’aquell pis de Cerdanyola amb les parets florides abraçat al cos prim d’aquella xicota tan bonica; els dies de la inquietant Barcelona de les temptacions on precipitar els apetits més inconfessables; els dies de València i del meu nadó redó o els dies de Patraix i els seus ficus; els estius bretons i la remor de gebre berlinesa inundant el pati interior d’un edifici a tocar de la Kumdamm; els dies d’Amsterdam, París, Londres, Roma; aquell viatge amb A. a Nàpols poc abans de la desfeta.   

Sí, em faig gran i pense que hauria preferit fer-ho al teu costat per tal que m’hagueres guiat en aquest viatge del tot previsible cap a la derrota inevitable, definitiva, ja sabuda. L’assumpte no té solució, però. Prou que ho sabem.

Bé, m’he entretingut i jo me n’hauria de tornar abans no es faça de nit de nit pel mateix camí de Xara pel qual del ben segur acabaré tornant un dia o altre. Potser serà l’hivern que ve. Potser d’ací a molts anys. No ho sé. Deixem passar, però, els dies d’aquest any. No paga la pena capficar-s‘hi. Ens tornem a trobar en el bell mig del teu ensomni perfumat de fulles de parra i de figuera, de terra humida, de gesmil. 

Ja comença a fer-se fosc. El cel s’ha tornat tot de color taronja i el vent engronsa les altes palmeres a la vora dels camins. La mare m’espera.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s