Per si mai vens…

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de desembre de 2021 a Nació Digital.

Nocturne, Foto/Brassaï.

Ho he disposat tot com sospite que t’agradaria trobar-t’ho si de cas un dia venies. Ja veus tu quina faena més inútil. Si ho penses bé la d’un idiota reincident fins l’avorriment que és, exactament, en el que deus pensar que m’he convertit després de tant de temps esperant-te. L’espera quan més llarga és més estúpids ens torna. 

Escolta bé el que et diré. Es veu que amb els anys totes les passions tendeixen a esmortir-se. També la memòria dels bons moments. Llavors, sense records que ens revifen, sense l’entusiasme de la joventut arrelat en l’esperança d’una felicitat plena només queda dins nostre la por. Vull dir una por enorme com un gat castrat que sigil·losament, astutament, maliciosament, es passeja tothora per cada racó de la casa. Has de saber però que jo, en canvi, malgrat la meua puta edat, tinc totes les passions gairebé intactes. I, també, certament, un apartament diminut de lloguer atibacat d’invisibles gats enormes com panteres que sempre amenacen d’obrir-me en canal amb les seues urpes esmolades com dalles. No em puc permetre, doncs, ni un capcineig, badar ni un sol segon no fos cas que aquests bèsties em devoraren.

Com et deia, fa molts dies que ho tinc tot disposat per si un dia sobtadament picaves a la meua porta. Tot a punt per tal que m’agafes desprevingut com l’alegria d’estimar una vesprada somnolenta i asfixiant d’agost o com el desig una boqueta nit de primavera en l’habitació vergonyosament humil d’un pis d’estudiants pobres.

No et sabria dir exactament en quin moment vaig decidir preparar per tu el meu minúscul habitatge. Tal vegada un d’aquells dies llarguíssims de no veure ningú o de passejar sense rumb per la ciutat o estant completament perdut per les sales solitàries d’un museu d’objectes rars mentre al carrer tothom celebrava la vida. 

Només sé que un matí de no fa massa temps vaig baixar al basar xinès i vaig comprar tres plantes d’interior: un ficus de cautxú, un de benjamí i un tronc del brasil. Els ficus sovint perden fulles i, en caure, en el silenci de la nit, sempre fan un discret terrasbastall. Des del llit estant imagine que aquell soroll el provoca les passes d’un gegant sobre una catifa de fulles en la profunditat d’un bosc ferit de mort per la tardor. És una sensació estranya que de colp em trasllada a un paisatge que sé molt remot, dominat pel fred, per la voracitat de l’ós bru, pel temor comprensible de l’ermini, del golut, del sempre espantadís i bell cabirol.

I després de les plantes van venir els quadres. De primeres, vaig rescabalar del lloc on vaig viure durant molts anys una reproducció del plànol de València que el pare Tosca va dibuixar el 1704, el socarrat d’un vaixell amb les veles inflades i una fotografia a blanc i negre de dos personatges del carnaval de Venècia amb màscares de metge de la pesta.

Vaig fer penjar també una litografia de Tàpies i dues pintures sobre paper de Pere Salinas dedicades al poeta Lorca. Has de saber que el roig vivaç de Salinas crida a la sang. La sang que bull amb l’excitació animal que perboca l’amor convuls, alegre, despreocupadament carnal. Pense Salinas i pense també un esguit de blau sobre un sol a penes subjectat a un immens cel de foc per un quasi invisible fil d’or. I, llavors, sent també unes ganes terribles de posar-me nu i d’escriure el teu nom per tota la casa amb un traç gruixut, alterat, com si escrivint-lo pogués fer que tu vingueres o, pel contrari, evitar-ho.

He escrit, “la casa”. Però si t’haig de ser sincer, açò, segons com, ni és una casa ni res de tant menuda com és per tal de poder encabir tots els meus somnis, records, anhels. No és cap nimietat això de l’espai. Sense espai, posem per cas, no puc tenir tants llibres com n’havia tingut fins ara. Anys acumulant-ne, preservant-los, acaronant-los. Ja saps que vaig haver de desfer-me’n de molts, moltíssims, però el que potser desconeixes és que vaig servar com un tresor aquells que pensava que potser encara t’agradaria llegir: Zweig, Estellés, Neruda, Borges, Rodoreda, Cortázar, Mishima, Sabato… Ara mateix podria llegir-te a cau d’orella: Va ser una espera interminable. No sé quant de temps va passar en els rellotges, d’aqueix temps anònim i universal dels rellotges que és aliè als nostres sentiments, als nostres destins, a la formació o la solsida d’un amor, a l’espera d’una mort… Tinc unes desenes de llibres desordenadament encabits en un parell de prestatges del meu despatx junt a un munt de papers, de llibretes, de documents estrictament oficials que donen compte asèpticament de la meua existència. D’altres, els tinc apilats sobre la tauleta gris del menjador que vaig comprar a una bellíssima dependenta del carrer Dant que, ves per on, li diuen Beatriu.

M’agrada veure les piles de llibres sobre aquesta tauleta com si foren els gratacels d’una ciutat en miniatura amb la qual fantasiege que un dia em perdre amb tu o sense. Una ciutat d’avingudes enormes amb edificis sostinguts sobre els lloms d’atlants poderosos. De murades i sòlides portes de defensa, amb mitja dotzena de ponts per a poder passar un riu sense aigua protegits per estàtues de sants de noms impossibles. Ciutat de torres, de cúpules blavíssimes que es beuen d’un glop la llum tènue dels capvespres de novembre del meu país. Ciutat laberíntica. Ciutat luxuriosa. Ciutat de recolliment, això és de convents amb patis on floreixen els tarongers i els gesmilers. Ciutat surant sobre la mar. Ciutat tatuada en el cel. Ciutat amansida pel toc de les campanes. Ciutat de mercats exòtics on poder comprar la pell d’un cocodril assassí o l’ungüent de l’eternitat en un flascó persa de cristall roig i tap de plata. Ciutat pudenta. Ciutat de lladregots. Ciutat de rates. Ciutat de putes. Ciutat evanescent. Ciutat amb tots els ciutadanas sotmesos per l’enyor d’allò que mai no serà. La ciutat potser d’Aglaura passejada pel Kublai d’Italo Calvino. Quina Aglaura de les dues, per cert, habites tu?. De la qual es parla o de la que és viscuda?.

També he comprat vi i com que a penes sé res de tu, dels teus gustos, per una vegada he obrat conforme el que més m’ha convingut a mi. Així que m’he fet amb un parell d’ampolles d’Eremo de San Quirico que he trobat per la xarxa. És un vi de la Campània que fa pinta de parlar sol. Ara me’l veuria assegut sota als peus de l’obelisc de Sant Genar a la plaça de Riario Sforza. Ara entraria a Pío Monte de la Misericòrdia m’asseuria en un banc i em passaria el matí contemplant Les set obres de la Misericòrdia de Caravaggio. Ara em tancaria a pany i clau en aquella pensió de Mezzocannone, m’estiraria sobre el llit i amb els ulls tancats miraria de viatjar als temps feliços. Em muic de ganes de beure’m aquest vi. Segur que ha de ser bo. A tu potser no t’agradaria. Ves a saber. Se me’n fot.

El cas és que des de fa temps -i tot per si de cas un dia qualsevol venies- mantinc el piset tan net com puc i m’ho permeten les meues obligacions diàries que, com bé saps, sempre en són moltes i sovint absurdes. La cuina sempre la tinc dins d’un cert ordre. Tampoc és que cuine massa i això simplifica molt la faena d’agençar-la. La roba planxada, pulcrament plegada i guardada a l’armari. Tot està a lloc. Estic segur que en aquest edifici de veïnat promiscu el meu ha de ser, per força, el més polit de tots els apartaments. Si mai entres ho entendràs de seguida. És una escala lletja, bruta, despintada que sempre fa olor d’humitats, de gossos, de brous miserables, de desnerits i pudents cossos de nàufrags. Però no em puc queixar. Què soc jo sinó un nàufrag, l’habitant d’una illa miserable a qui se li’n va la vida poc a poc sense poder evitar-ho?. No estic massa segur que m’entengues. Tampoc no ho pretenc, però.

Com siga, esperar-te ací inútilment, ociosament, no era precisament allò que havia planejat des de feia tants i tants anys, tal vegada des que vaig ser aquell xiquet somiador que estava convençut que un dia faria la volta al món com a capità d’un dirigible de color porpra. Però també t’advertiré que d’allò que tenia pensat fer mai no en sabràs ni un borrall. Ho hauràs d’entendre. Entendre i, també, disculpar-me aquest arravatament d’ira, de ràbia. No ho pots tenir tot de mi. No vull. La teua seria una victòria massa fàcil i ja ho has tingut -i ho tens- prou fàcil tot.

Bo, ja saps que entre aquestes quatre parets ho he disposat tot, doncs, com sé que t’agradaria trobar-t’ho. Només falten alguns detalls que espere poder solucionar així com tinga un moment de serenitat, de claredat, de valentia.

Només em resta per dir-te que si mai venies no cal que avises. No cal que portes res. És molt poca cosa el que finalment te demane. Si vens vine i prou. M’agradaria rebre’t com si no res, sense festes, sense por, sense cap entusiasme tampoc mentre a la televisió sona potser una qualsevol cançó de Lou Reed i al celobert immens -o abisme voraç- cridaven embogides les gavines, parrupaven histèrics els coloms apostats sobre els ampits de les finestres dels edificis estranys. No cal…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s