Els gira-sols

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2021 en Nació Digital.

Aquesta és la segona vegada que visiteu Amsterdam. De la primera ja fa molts anys. Va ser durant un viatge d’estiu que vau fer en cotxe amb M. i E. pels Països Baixos. No havia passat un any de la mort del pare d’un infart fulminant i, aleshores, encara carregaves al llom, com si fos un sac de ciment, aquella tristor pesant i enganxifosa que et doblegava a cada passa. Un mesos abans de partir cap a Holanda vas visitar un metge internista per uns dolors abdominals que resulta que et venien de l’excés d’aire que engolies a causa de la maleïda ansietat. Després, sobre tots aquells dolorets imbecilets de les cames i dels braços que et turmentaven, un bon amic psicòleg va dir-te que eren els símptomes inequívocs d’un infart solidari, és a dir, d’un infart imaginari. En el fons es veu que estaves desitjant córrer la mateixa sort que el teu pare. I, a l’última, en saber que no tenies res, se’t va passar tot. Fins i tot se’t va passar la por a fumar els teus tres o quatre paquets diaris de fastigós tabac ros.  

La veritat és que, ara i ací, aquest agost xafogós, de bell nou en Amsterdam, no ets capaç de recordar massa coses d’aquella llarga escapada un punt embogida que, ves per on, et va servir per acomiadar-te del repic punyent de les baquetes d’ossos de calavera sobre la pell del tambor robust de la vida. Per a perdre de vista, també, les esmunyedisses ombres de la mort esgrafiades en les parets del laberint de l’esperança en què cadascun de nosaltres vivim atrapats.

I això no obstant, pocs records d’Amsterdam t’han quedat d’aquella primera vegada. Anem a veure… Una vesprada de desfici en un coffee shop del barri de les putes fumant uns canuts que et van semblar per a infants en comparació amb els que havies arribat a xamar de més jove. L’aparador d’una botiga de roba per a practicar el sadomasoquisme a prop de la Nieuwmarkt. Vull dir un aparador ple de vergues de bou assecades, vares de fusta per a domar cavalls, màscares de cuir zoomòrfiques, cossets, arnesos, morrions… La visita a la casa d’Ana Frank al número 20 de Westermarkt. Una vetllada inoblidable en algun bar a la vora de l’Oude Schans amb vistes a la torre Montelbaans il·luminada per les torxes dels àngels rebels que vetllen inútilment per l’eternitat dels joves. Ah! Sí… Recordes un dia que mentre passejàveu a la teua vora va passar a tota velocitat a bord d’una bicicleta una xicota prima, esvelta, pèl-roja, amb la cara pigada. I en això, just quan aixecava una miqueta el seu cos fràgil per a agafar impuls, un colp de vent li va aixecar el vestit i va deixar al descobert el seu cul redó, perfectament atrapat dins d’unes bragues molt estretes de color vermellós que eren quasi transparents. Et vas quedar com idiota i, ella, que va veure de reüll l’expressió badoca de la teua cara de pa quilo, es va riure a cor que vols mentre s’allunyava esperitada, mentre passava un pont, mentre sobrevolava el canal i anava a buscar les artèries principals de la ciutat per a endinsar-se en el seu cor. Com t’hauria agradat mossegar les galtes d’aquell cul!. Com hauries volgut adelitar-te per sempre més en aquella bellesa exultant, no separar-te d’ella en tota la vida ni una sola dècima de segon… ik hou van je mijn leven… ‘T’estime vida meua’… potser li hauries dit una vesprada arraulit al costat del seu cos nu mentre li suplicaves que s’aixequés per tu la faldilla deixant anar alhora una gran rialla que escanyés amb violència totes les teues tristors, l’amargor que t’havia deixat aquell amor que ja mai no podria ser.

La primera vegada que vas estar a Amsterdam, certament, eres molt jove. A penes havies viatjat. Travessares Europa amb els ulls molt oberts, completament submergit en el seu baf a través del qual es deixava veure de tant en tant el pare que et somreia i et feia el gest d’abraçar-te molt fort.

Els neerlandesos et van semblar una mena de tribu perduda en una punteta del continent. Amsterdam una ciutat estranya, un infern divertit envoltat de pobles ensopits, silenciosos, que semblaven levitar sobre una praderia infinita enfront d’un amenaçador horitzó d’aigua i de plom.

Aquesta vegada és diferent, però. Res ja no et sorprèn. Potser és perquè t’has fet una miqueta gran o perquè ja has vist suficient món com per a saber que tot és igual a tot arreu. Has vingut, bàsicament, pel xiquet si no potser no hauries tornat. El cas és que a l’escola han treballat Van Gogh i sa mare i tu heu pensat que estaria molt bé dur-lo fins ací per a veure les seues pintures.

Per a tu Van Gogh és una bresquillera rosada que emergeix d’una mar de liles i retalla amb les seues alegres branques un cel d’un blau pàl·lid, la fúria en la mirada, les flors hipnòtiques de l’ametller, una platera plena de llimes, una tempesta d’estels reflectida suaument sobre les aigües d’un riu que s’endevina tan profund i perillós com els somnis dels herois vençuts. Per al xiquet, l’artista, és un mag, el mag dels gira-sols.

Fa un matí fresc i el cel està mig ennuvolat. Una hora abans plovia dèbilment. La criatura entra molt excitada al museu que s’aixeca majestuós a Museumplein. Localitzem de seguida l’oli sobre llenç pintat pel boig dels cabells rojos en Arle en gener de 1889. Amb tres tons de groc hi ha prou per a convocar la bellesa i fer que aquesta t’arrossegue fins els seus confins estranys. Per al pintor, els gira-sols, signifiquen gratitud. Això és el que va voler demostrar-li al seu admirat amic Paul Gauguin amb qui va compartir casa i rancúnies a la menuda localitat de la Provença aquell final de segle en què França celebrava l’inici de la Revolució Francesa i en què a Paris havien aixecat la torre més alta del món per accedir a l’exposició de totes les meravelles de la humanitat. L’atracció principal, però, d’aquella exposició fou Le village nègre, això és, un zoo humà on s’exposaven “deliciosos negres de Gabó” segons explicava un reportatge de la premsa de l’època. Benvinguts a la civilització.    

El fill s’atansa al quadre i es queda allà peuplantat amb els ulls oberts com a taronges mentre es mossega nerviós el seu carnós llavi inferior. Són les mateixes flors que ha vist projectades en la pissarra de l’aula a la seua escoleta de Barcelona, en una fotografia d’un llibre. Són les mateixes que ha dibuixat amb molt d’esforç sobre un full en blanc ell que és tan maldestre per a l’art. Se’l veu emocionat i penses que potser ara s’imagina el seu mag cofat amb un barret de palla donant vida amb el seu pinzell a aquelles flors que tenen alguna cosa d’estranyes. De sobte, vet ací que el xiquet pega un bot i entra dins del llenç. Es posa a jugar amb els flòsculs,s’enfila pels fulls dels gira-sols, s’amaga fent el trapella darrere del gerro… I encara… viatja més enllà del fons groc que atrapa l’escena i s’endinsa en la nit estelada del boig on captura boles de foc, bocins d’alegria atzur amb els quals s’omple les butxaques com si foren caramels. I al cap de poc va i torna a la nostra vora i mira de nou el quadre i s’aüssa de muscles en un gest qui sap si d’indiferència o de curiositat sobradament satisfeta.     

Només al cap d’uns segons insistirà molt en anar a la botiga del museu per a comprar una postal que vol regalar-li-la a la Montse P., la seua mestra estimada. Vol fer aquella gestió tan prompte com siga possible perquè diu que té molta gana i que cal que busquem ràpid una pizzeria en aquella ciutat laberíntica i plena d’obstacles. Per ell l’etapa Van Gogh ja és història. Ha pogut comprovar que els gira-sols existien i que estan en una de les parets d’aquell enorme edifici. No hi ha res més a dir.

Així, doncs, amb la feina enllestida, busquem alguna pizzeria a la vora de l’Oude Kerk. En un carreró, unes putes es mostren en roba interior darrere d’un aparador sota un doll tebi de llum roja. El xiquet se les mira amb curiositat i, llavors, em pregunta que per què van en calcetes i sostenidor. Li conteste que anuncien roba interior i que fins i tot jo, de jove, vaig guanyar-me la vida d’aquella manera tan curiosa. Em mira amb cara de no entendre res i tot seguit s’enriola com un pobre boget.

Unes passes més endavant, recolzat en la barana de l’Armbrug, ensopeguem amb el pèl-roig. En una mà sosté una espelma encesa. En l’altra, una paleta amb un únic floc de pintura groga tacant-la. Una papallona violeta voleteja sobre l’ala del seu barret de palla. És ell qui ens dona l’avís que a la ciutat acaben de donar solta als tigres que devoren els nostres somnis d’infants.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s