Amandine i les papallones de Jost

*Relat inèdit de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2021.

Les papallones. Foto/Brassaï.

No era cap covard. Això ho sabia tothom que el coneixia des de que era un barbamec i anava de poble en poble, de mercat en mercat, en companyia del seu pare beverri a vendre el poc que donava la terra per a poder omplir-se el pap. Quantes vegades sent encara un xiquet no l’havia hagut de defensar en tavernes de mala mort de brivalls enormes com una muntanya!. Quantes nits no havia hagut de tornar sol a casa per camins de boira on et podia assaltar una qualsevol animeta maleïda o devorar-te un home llop!. Tampoc no va sentir cap por quan es van endur la mare a un sanatori molt lluny del país per a guarir-la dels malsons que la turmentaven i ell, llavors, no en va tenir cap altra que eixir de l’escola per ajudar al pare.   

Mai no havia tingut por de res ni de ningú. Aquesta és la veritat. El fet que li agradara passar-se hores llegint i mirant aquelles revistes bellament il·lustrades sobre els secrets de la natura que un dia per casualitat s’havia trobat en l’abocador d’una granja apartada del llogaret de Kersaliou, no el convertia en cap marieta. Tampoc que es sabera quasi de memòria la majoria de les cançonetes populars aplegades al Barzaz Breiz i que, de vegades, algú l’hagués sorprès cantant-les emocionat i amb una entonació perfecta en el clar d’un bosc o sota la frondosa figuera que donava ombra a la seua caseta de pedra en un punt de la ruta de Roscoff a la capella de Nostra Senyora de la Claredat.  

Així, doncs, el que va passar aquella nit de setembre vora l’Aisne li haguera pogut passar a qualsevol. Ell només sap que, de sobte, l’enemic va incendiar el cel de la nit amb els seus obusos i que la terra va començar a tremolar de tal manera que tothom va témer que d’un moment a l’altre s’esquerdara i se’ls engolís. I en això, tot van ser crits i xiscles de dolor i precs i plors… I els homes es van convertir en ombres esperitades que anaven d’una banda a l’altra de la trinxera sense saber què fer per fugir de la mort. A l’última, amb l’enemic cos a cos, el tinent Roux va donar l’ordre d’enretirar-se a la segona trinxera i això és el que van fer tots els que van tenir la sort -o la desgràcia- de no caure sota les baionetes dels implacables alemanys.

A l’endemà, amb la línia del front de nou estabilitzada i fet el recompte de baixes, el generalíssim Joffre va donar l’ordre d’escarmentar la tropa pel que va considerar un acte de covardia just en un moment en què la por s’havia fet amb els soldats i eren habituals les desercions, les automutilacions o la simple i vergonyant passivitat davant del deure de lluitar. Uns quants soldats van ser afusellats quasi d’immediat. A uns altres se’ls van endur presos no es sap ben bé on. Roux, simplement, va ser traslladat a un altre sector del front. Però vet ací que cap manaire del regiment no va saber que calia fer amb el pobre Jost V. que fins aleshores no tan sols havia donat mostres d’un valor inigualable sinó que, a més, havia estat capaç d’espantar tots els temors dels seus companys amb les seues cançons pobletanes i les contalles fantàstiques de la seua llunyana Bretanya amb què a les nits distreia els homes. Així que mentres es decidia si tornava al combat o bé se l’executava el comandant Lambert va decidir tancar-lo en una granja abandonada als llindars de Fond de Guésot molt prop de Vaux.

No és això el que li hauria agradat a Jost que d’ací a la lluna s’hauria estimat més morir amb els seus camarades. Però ni de la pròpia mort mana un. I el cas és que allà el van tancar, en aquella granja atibacada de puces i de rates des d’on cada dia sentia el canoneig incessant de l’enemic i des d’on per un clivell del sostre veia passar la lluna o guaitar el sol vestit de llums de tardor. Amb el pas dels dies Jost va perdre l’esperança. Potser mai no vindrien a buscar-lo ni tan sols per a acabar amb ell. Poc a poc les penombres d’aquell indret el van anar guiant com un foc follet cap als tristos paratges de l’oblit d’un mateix.  Hauria mort de no ser pel record d’Amandine, dels seus ulls bonics, dels seus llavis amb gust de gerd, del seu delicat cos nu… En la seua solitud, Jost tornava una i una altra vegada a l’illot de Santa Anna i una i una altra vegada agafava de la cintura Amandine i l’aixecava amb totes les seues forces per apropar-la al cel immens i després la tombava en terra i la besava per tot amb llàgrimes d’alegria als ulls. Prou que sabia que Amandine no el recordava a ell de la mateixa manera, d’aquella manera que no era un record eteri del tot incapaç d’atrapar sinó la vida mateixa amb tots els seus contorns i matisos. Però que més donava si l’havia mig oblidat? Al capdvall, no era cert que si ell encara continuava viu era perquè l’estimava?.

Un dia, Jost, que sabia que Amandine no estava bé perquè ja feia molt de temps que se’n cuidava del seu pare greument malalt en la casa de Rozières de Kastell Paol, va decidir enviar-li una papallona com a gest de gratitud només pel fet d’existir. Exactament, una d’aquelles papallones com la de les làmines acolorides de les seues revistes. Li va enviar una blaveta de la farigola. La diminuta blaveta va entrar per davall de la porta de la casa i va recórrer tots els seus racons i passadissos fins que va trobar la jove i es va posar sobre els seus genolls nus. Una altra nit, amb una mica de palla i de fang, Jost va donar vida a una bellíssima margelera comuna que travessant tots els camps de batalla, la devastació, els sembrats immensos de França, va arribar fins la casa de Rozières i es va aturar en el muscle nu de la dona. Una vesprada, un arlequí va sorprendre Amandine banyant-se i amb descaradura li va libar el mugró d’un pit. Una rere de l’altra totes van anar volant des de la solitud de Jost fins Amandine retallant distàncies impossibles.

El malaurat soldat li va regalar una marbrada comuna, una safranera de l’alfals amb les seues ales d’un groc viu, una aurora groga, una saltabardisses de solell, una blaveta de crespinell, una verdeta d’ull ros, una cleòpatra, una bruna de bosc… I així cada dia i cada nit fins que la casa d’Amandine es va omplir tota de papallones que amb el batre de les seues ales enganyaven el dolor i escampaven per totes les estances l’olor de l’aigua de la  mar embravida atansant-se a l’illot que fou dels dos amants.

Al cap d’un llarguíssim mes de captiveri en aquella granja l’enemic va creuar el riu i l’exèrcit francès, pres del pànic, va haver d’enretirar-se precipitadament cap el nord. Enmig del batibull Jost hauria volgut convertir-se en un damer de la centàurea, en un faune bru o en una elegant atalanta i escapolir-se per una qualsevol clivella d’aquell horrible indret. No va poder ser, però. Ningú mai no saber res més d’ell, excepte Amandine que va continuar rebent la visita d’aquelles papallones fins i tot quan no era capaç de veure-les.  

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s