València

*Article de Francesc Viadel publicat el 5 d’octubre de 2021 a Nació Digital.

Passades les tres de la matinada entres a la ciutat pel portal gran de les Torres de Quart just quan la lluna intenta esgarrar amb les seues ungles de plata un tel espès de núvols ataronjats. Les imponents torres, construïdes durant el regnat d’Alfons el Magnànim imitant l’estil de les del Castel Nuovo de Nàpols, s’aixequen amb tanta arrogància que sembla que vulguen cridar a la sang.

Llavors te’n recordes que fa molt de temps de poc no vares viure a l’entrada d’aquell carrer de Quart que mor bellament a la Plaça del Tossal. Us van mostrar un primer pis enorme i atrotinat en l’edifici que fa cantonada amb Aladrers. La galeria donava a un solar devastat on a plena llum del dia vas veure punxar-se els ionquis entre munts de runes i fem mentre eren vigilats per una colònia de gats enormes com a tigres. El cas és que ni a tu ni a ella us va agradar aquell pis i vàreu acabar fent niu durant uns anys a Vila i Barberà, prop de la Plaça d’Espanya, abans de comprar el de Patraix.

Avances pel carrer Quart a pas lleuger esquivant els borratxos solitaris, els lladregots, les escandaloses colles de joves que encara es resisteixen a tornar a casa, que es moren per follar en una qualsevol cantonada, que apuren els seus canuts de marihuana i els seus combinats de vodka i de rom.

A meitat del carrer, en un racó mig amagat entre contenidors, un grafiter ha tatuat sobre un fons roig i una maregassa de línies convulses un rostre de color gris, llavis carnosos i uns enormes, asimètrics ulls ametllats que sembla que miren serenament cap un passat misteriós i llunyà. Els murs de Quart van plens de tatuatges com aquest, en realitat, d’autèntics jeroglífics. Ací algú ha pintat l’esquelet d’una estranya criatura antropomòrfica cofat amb una mena de casc de navegant espacial, vestit amb un llarg abric grogós que sembla beneir els vianants amb la mà esquerra lleument aixecada a l’alçada de la cintura. En el llenç de paret d’una travessia fosca un cocodril ridículament coronat de rei es disposa a devorar un calamar gegant, un gos de cacera tristoi, dos porquets encadenats, un ferotge peix abissal, un aterrador monstre dasipòdid d’escates violeta. Al fons de l’escena, un profeta o pelegrí, avança cap al monarca rèptil amb el seu bàcul màgic qui sap si amb la missió de destruir-lo. Al capdamunt de l’escena el tatuador, cultíssim, ha traduït i citat lliurement Erasme de Rotterdam: “En el país dels cecs, el tort és el Rei”.

Enigmes, avisos funestos, l’expressió embogida també de tot el malestar causat per aquest temps que ens ha estat advers, que potser acabarà per engolir-nos.  

En quatre camallades arribes al carrer de les Monges. És un carrer molt curt que no treu cap i que naix a l’entrada del de la Bosseria que està a tocar de la Plaça del Mercat on s’ubica la Llotja dels Mercaders, l’església de Sant Joan del Mercat, el Mercat Central, la Llotjeta modernista de Viedma i Romaní. A tocar, vull dir, del centre del món. No n’hi ha cap racó en tot el món més bell que aquest.

En aquella punt de la ciutat l’editor de Vincle Manolo Gil t’ha reservat una confortable habitació en un d’aquells hotels moderns d’ara que anomenen boutique. Només tens ganes que d’estirar-te al llit. Ha estat un dia esgotador. Has arribat  a mitjan matí del teu poble on vas passar nit. Primer has quedat amb el poeta Manel Rodríguez-Castelló. Heu fet uns vins i unes cerveses a la terrassa del Lisboa, en la plaça del Doctor Collado, aquell indret on tan feliç has sigut sempre. Un músic de carrer tocava amb el seu acordió una tonada parisenca mentre petàveu la xerrada. València no és Paris, però amb la banda sonora adequada fa el fet. Heu parlat de la vida, de llibres, de vells amics i coneixences. Molt amablement t’ha obsequiat amb dos llibres de poemes premiats al Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi: El mon s’acaba demà de Ricard Ripoll -amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda– i La llum més alta de Ricard García.

Després, t’ha acompanyat fins a Russafa on has dinat un esplèndid arròs amb Adolf Beltrán, gat vell del periodisme a la ciutat, excel·lent escriptor també, sobretot un amic que sempre has tingut al teu costat, de qui tant has après d’aquest ofici puta i mal pagat. Feia anys que no us trobàveu. Heu repassat de dalt a baix tots els problemes socials i polítics que ens assetgen. Heu dissentit com quasi sempre i també heu rigut. Tant de bo no hagen de passar tants anys fins el proper arròs amb Adolf.

Després, a mitja vesprada, Manolo i Rafa t’han vingut a buscar a la porta de Sant Agustí i heu anat cap a La Pobla de Vallbona a l’acte d’entrega del premi que t’han atorgat per la novel·la negra, L’estiu dels brivalls.

La cerimònia ha estat impecablement organitzada per l’ajuntament i l’editorial Vincle. Emotiu i punyent el parlament del sempre brillant i incisiu poeta Josep Piera que ha format part del jurat del premi de poesia que enguany li l’han donat a Ferran Bretó, de Gandia, per Allà on em porte el vers. Piera diu que els versos d’aquell libre se n’ixen de les fulles. En acabant amb uns quants amics heu tingut una llarga i inoblidable vetllada. Ben mirat, una jornada ben complerta i merescuda després d’un estiu que se t’ha fet llarg i fins i tot, en alguns moments, penós. Volies anar Nàpols per veure si els déus te xiulaven alguna cosa sobre el futur. A Porto, on no has estat mai. Però a l’última, amb tot això del bitxo, no et vas atrevir a anar sol. Com siga, hui ha estat un gran dia que ha valgut per uns quants mesos roïns. “Què més pots demanar?”, et preguntes ara estirat al llit, nu, com de cos present, mentre mires al sostre amb les mans creuades sobre la panxa.

Tampoc no saps si tens dret a demanar res. T’agradaria potser, ara que estàs a València, tenir les claus d’aquell pis de Patraix que et vas vendre i on vas entrar a braços al teu fill acabat de nàixer. Despertar demà en aquell pis i després agafar l’11 i viatjar fins al centre de la ciutat i retrobar-te amb aquest paisatge urbà que tant estimes, amb el rostre d’aquesta ciutat que et va entrar per la pell sent un infant encara quan l’àvia et portava a comprar fil al carrer de les cistelles i, de vegades, a resar-li a Sant Nicolau de Bari en l’església de la qual fou rector Alfons de Borja futur Calixt III, o ben sovint a berenar a la xocolateria de Santa Caterina… T’agradaria demà al matí no haver d’agafar el tren i romandre al bell mig de l’ànima de la València on vas ser brutalment jove, salvatgement jove.

Hauràs de tornar, però. És prou segur que no pots demanar res més que aquest instant de felicitat. Ho acceptes sense més encara que no et fa el pes haver de dormir també aquesta nit sol, en aquest llit tan gran tot i que també a això t’has acostumat, a dormir sol. Només, és això, només et passa això. I és amb aquest neguit menut que comences a pensar en quantes coses han passat en tant poc de temps. Per a ser exactes, en un any i mig. Que llunyà queda tot: els dies durs sense cap esperança del confinament; la vida en aquell àtic interior en El Carmel que tenia vistes a l’abisme; els trajectes en bus des del carrer Dant fins al centre del món; les llargues passejades pel Passeig de Maragall; les anades i vingudes al Laberint d’Horta; l’estiu infinit de dolor en què vas aprendre els secrets del teu riu… Sort que vas tenir el cap clar per a escriure articles, els inicis d’una novel·la que t’entretindrà les pors que han de venir però, sobretot, sort d’haver pogut escriure aquella Carta primera que va aconseguir omplir el silenci que més et dolia: “(…) Amor meu, ara mateix, a recer d’aquest migdia d’un juliol estrany, perdut, enyoradís d’una badia i d’un record, enyoradís de tu, t’intente unes paraules que sé que mai no t’arribaran car (…)”

Ara has de dormir. Estàs massa cansat. Cal que la teua siga una son minúscula, de gran felí atent al moviment de l’univers, al dels grans depredadors d’ànimes que treballen com mai en aquest any infaust.

De tant en tant, escoltes com es precipita l’aigua per les canonades de l’edifici. Algú que entra o que ix de l’ascensor. Una parella que riu i s’afanya a arribar a lloc. Una porta que es tanca. Una porta que s’obre. El moviment sinuós com de fulards de seda moguts pel vent que fa en la penombra el record del seu cos nu.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a València

  1. Olga Roig ha dit:

    Bona vesprada! Ja sé que soc un totxo, però con els penjo a Facebook?? Estic espesa o és de natural?? Em preocupa.

    Olga

    Missatge de Francesc Viadel Bloc del dia dj., 7 d’oct. 2021 a les 5:49:

    > francescviadel posted: ” *Article de Francesc Viadel publicat el 5 > d’octubre de 2021 a Nació Digital. Passades les tres de la matinada entres > a la ciutat pel portal gran de les Torres de Quart just quan la lluna > intenta esgarrar amb les seues ungles de plata un tel espès ” >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s