*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 4 d’octubre de 2021.
El senyor de la pluja s’ha escolat a la ciutat per una diminuta clivella oberta en la lluna de novembre i, tot seguit, baixant per una altíssima palmera de ceràmica i seda ha penetrat silenciosament dins del seu cor fatigat, ha navegat també per les seues artèries brutes, això és, pels seus carrerons infectes perfumats d’orina i de fem de molts dies.
La idea d’anar a escoltar Sakamoto ha estat del meu amic T. que ja fa dies que va comprar les entrades de tots quatre. Hem arribat justets de temps i, sense entretenir-nos gens, hem ocupat un punt cerimoniosos la llotjeta del primer pis situada a tocar de l’escenari segons s’entra a mà dreta. Acabats d’acomodar-nos s’ha apagat de colp el sol de cristall que penja sobre la platea, s’han apagat tots els llums i ha esclatat, al bell mig de la foscor, un silenci corprenedor.
Llavors, com en un encanteri, Sakamoto ha aparegut al centre d’un rodal de llum lunar envaïda per una tronada de motes de pols i s’ha atansat amb sigil al piano. «El món està morint», ens ha anunciat amb un deix de resignació i, alhora, de fúria continguda. En això, els seus dits han començat a furgar en el ventre de l’instrument, a pessigar les seues cordes amb la delicadesa mateixa amb què pessigaria les natges nues d’una amant abans d’entrar a dins seu. Les seues notes primerament han dibuixat en la penombra l’ànima del dolor, la solitud que deixa la mort, un inquietant jeroglífic amb respostes sobre la buidor que habitem. Així és com arrenca el crit Fukushima #0 fendint el nostre silenci mentre a fora la ciutat boqueja com un peix enverinat acabat de treure d’una sopa de mercuri.
Després, acompanyat pel violoncel·lista Jaques Morelembaum i la violinista Judy Kang, ha executat Tamago. Aquella dolça i trista melodia m’ha fet pensar que soc feliç potser per primera vegada des de que vaig deixar de ser infant. Propietari, vull dir, d’una felicitat que em cap tota sencera a la butxaca, que és esmunyedissa com una anguila, que de tant en tant des de fa uns mesos apareix i desapareix i juga amb mi com un gat amb un cabdell de llana. Al capdavall, però, feliç. Bé, no ho sé. Han passat poc més de quatre anys des de que vaig tornar a la ciutat on tant vaig estimar, on tant jove i poderós i desvalgut, també, vaig ser. Quatre anys de nou a Barcelona després d’una dècada en què m’han passat moltes coses. Coses com la mort del pare.
Aquesta nit fa quatre anys i escaig que vaig deixar enrere la trinxera des d’on combatia la monstruositat del poder que havia podrit la meua València estimada, el meu país. També totes les tribus ferotges junt amb les quals vaig haver de lluitar. Enrere he deixat de tot, és clar. Un pis lluminós amb vistes a una selva de ficus, amics, enemics, il·lusions banals, les excursions al centre de la ciutat amb l’11, les vesprades a la universitat, les nits del Lisboa. M’he endut també, però, amb mi un desig incomprensible, qui sap si autodestructiu, de tornar algun dia i acarar-me de nou a tots els meus fantasmes.
Soc feliç? Sí, molt probablement. El meu fill ja ha fet cinc anys. Creix fort i content. Tinc una faena ben pagada en un present de merda, en un món enfonsat en la crisi més brutal que mai no hem conegut. Molts s’han quedat sense res. Cada dia es parla de desnonaments, de suïcidis. A l’aire es respira la flaire de la revenja, de la sang. No em puc queixar, doncs. He tingut temps i forces fins i tot per a construir allò que se’n diu una família. També per a aixecar un univers minúscul, fet a la meua mida. Temps per a delimitar un territori segur on no pot faltar una escola, un mercat, una biblioteca, una plaça plena de xiquets, uns quants carrers rectes i ordenats en funció d’una geometria superior que resulta del tot reconfortant. Així, doncs, les coses només poden anar a millor encara que massa sovint m’abasseguen les pors, la melangia, sobretot aquella sensació que no em deixa viure d’estar sol, molt sol, infinitament sol, terriblement sol, fastigosament sol, perillosament sol.
Sona Tango o el rigor del buit. Sakamoto sobtadament s’ha convertit en un ésser ingràvid. Ara interpreta Impressions intimes de Mompou. La música m’arrossega al laberint del dubte. Pense que hi ha alguna cosa que no encaixa en tota aquesta felicitat que imagine. Sakamoto s’enlaira. El senyor de la pluja s’enlaira… Solitude, Merry Christmas Mr. Lawrence, Happy Ending, Death of Samurai, Self Portrait… Què se n’haurà fet de C.? C. és un laberint de passadissos d’aigua d’on no he sabut encara eixir. Ara mateix, em pregunte espantat: ¿hi ha algú més amb mi a la llotja? Hi ha algú a la sala? Estic sol, definitivament? Sakamoto toca Mizu No Naka No Bagatelle i, sobtadament, es converteix en la fulla morta d’un plataner. S’esfuma.
Acabem la vetllada en una cocteleria famosa en els baixos d’un hotel de luxe molt a prop del Palau de la Música. Aperols Spritz i algun Gin Tònic per a elles. T. i jo ens decantem per còctels més potents. La nit és perfecta. Hem deixat els xiquets amb una mainadera i podem fer de més i de menys. És açò, vull dir aquest instant gairebé irreal sense preocupacions entre les quatre parets d’un bar amb còmodes seients entapissats en cuir, la felicitat? Això no ho pot saber ningú. Tinc gairebé tot el que voldria. El vodka m’ha pujat un poc al cap. T. està content en com li van les coses. L’empresa tira malgrat la situació internacional. Llàstima que no puga passar més temps a Barcelona. A elles se les veu exultants. Encara som joves. Encara soc jove i estic viu.
A la Via Laietana passa la misèria arrossegant un carretó de maniquins mutilats en direcció al mar. Encara soc jove. Ho sé perquè em queden moltes forces per a moure’m pel laberint de la vida sense defallir. Sobreviuré tot això. També sobreviuré la soledat?
Per cert, on deu passar la nit Sakamoto? Potser dorm en alguna habitació de l’hotel on estem ara. Potser ara sopa una poma, uns gínjols, uns bocins de caqui. «El món es mor», escriurà en la paret de la seua cambra abans de posar-se al llit. Ara tornaria a escoltar Tamago.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 