*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de setembre de 2021 a Nació Digital.
Si el món fora només una miqueta menys gros ja ens l’hauríem xumat amb el mateix deler amb què ens petem les nostres flamants trompetes de marihuana conreada entre altes fileres de tarongers. No tenim aturador. Som joves i bells que fa quatre dies que hem estrenat la nostra immortalitat després d’eixir d’un llarg confinament en un col·legi religiós on a la força hem après tant com desaprès.
Potser aquesta vesprada ens agradaria ser-hi al Paris de Kiki i Man Ray, del d’Aragon i de Breton, agafar una bona esmerla d’absenta a Le Boeuf sur le Toit del carrer Boissy d’Anglas. Ens la passaríem tota sense treure els ulls de L’Oeil Cacodylate de Picabia, hipnotitzats per la música del pianista Clément Doucet que amb les seues notes sempre invoca un pensament d’Amèrica que em fa venir ganes de Nova York, Chicago, San Francisco, Houston…
En la taula que tenim devora nostre potser seuria Stravinsky acabadet d’arribar -molt a desgrat seu- d’un futur de malson. Una mica més cap allà Erik Satie estaria a punt d’atacar un còctel d’ostres i un poc de caviar rus fresc acompanyat d’un Borgonya excel·lent després d’haver escrit un poema en signes musicals a les bombolles de sabó. Al fons del cabaret faria dos segons només que tres bellíssimes bagasses poloneses haurien agafat lloc després d’haver visitat fugaçment en el bany madame “coco”.
Fora de Le Boeuf sur le Toit, als carrers de Paris, il·luminats per una gèlida lluna de mercuri, tots els morts de Verdum, Somme, Marne… udolarien com a gossos abandonats dins de les seues trinxeres oblidades, plorarien les seues mares, plorarien per tot el plaer no sentit, pel seu simple dret a existir.
En aquell Paris m’agradaria ser Man Ray, tenir el seu cos prim i els seus ulls de mussol espantat amb què es capaç de veure el món d’una manera tan misteriosa, inquietant. El meu estimat Josep M. potser voldria ser Tzara de l’aigua salvatge i nua. Cobejaríem, això segur, el mateix sexe sense ni un sol pèl de Kiki que va embadalir Tsuguhara Fujita mentre ella li feia de model per al seu Nu couché a la toile de Jouy. Kiki, Kiki de Montparnasse, la reina, els seus pits nus amanyagats pel sol, el seu ventre fecund, el seu tors hel·lènic, l’eco del seu orgasme ocult en les penombres de la fira màgica que el seu amant Ray va filmar per a Le Retour à la raison.
Ens hauria agradat tant ser-hi a Paris aquesta vesprada xafogosa de juliol!. Però hi som al poble, a la casa dels meus avis que és també la meua. Matem el temps a l’habitació que dona al corral i que fa mesos que he ocupat. Tinc una taula de pedra, una calaixera antiga plena de paperots, un armari de fusta corcat, un espill enorme on es miren els espectres abans d’eixir a passejar, quatre cadires esbalandrades de boga.
En aquella habitació de parets escrostonades per la humitat, amb el finestró convenientment tancat, alguns dissabtes entre les quatre i les vuit de la vesprada ens grapegem, ens estimem S. i jo.
En aquella habitació gargotege els meus primers versos a la llum d’una làmpada tota de marbre amb la forma d’una pagoda xinesa. En aquell territori ens reunim els immortals per a pensar en com enderrocar la tirania en el món.
Tot plegat, de moment, hem estat capaços de fer una revista de la qual ja en portem dos números i que l’hem batejat amb el nom insular de L’Horabaixa. A causa del segon número hem estat objecte d’un encès sermó a la basílica local. El cas és que hem gosat publicar la fotografia d’espatlles del cos nu d’un dels de la colla i, també, uns poemes d’un bon amic que al retor li han semblat obscens, com els dibuixos en tinta roja que els acompanyen. Pel que es veu, el món s’esquerda gràcies a la nostra febrada literària, editorial. Cert, s’esquerda, però tirant a poc.
Pense que Kiki, que es va deixar fotografiar fent-li una mamada al seu Ray per a il·lustrar la tardor en el llibre 1929, de segur que se’n faria un fart de riure. Però això, naturalment, no és Paris. Ací al poble es riu poc, menys del que sembla, sempre dels altres, i, sovint, d’amagat. No tenim cabarets amb convidats de luxe. Ni grans cafès. Ni restaurants amb cartes exòtiques. Ni una lluna de mercuri penjada d’un fil d’aram en la volta de la nit. Només bars d’entrepà i fritanga, cassalla i cervesa de tirador. Bordells de carretera plantats a la vora d’extensos conreus de taronja, de marjals, sovintejats per llauradors gasius i espavilats viatjants de comerç que es vesteixen per pocs diners en els grans magatzems de la ciutat de València.
De la meua cambra secreta, de la nostra cambra fem, doncs, un Paris d’anar per casa. No en tenim cap altra. Això o deixar de somiar. Aquesta vesprada hem rotllat uns canuts horribles de poliol i quasi ens hem acabat una ampolla de mistela barata. El pressupost no ens arriba per a més. Tampoc no tenim amb nosaltres, Kiki. Que més voldríem!. Tenim, però, a Jackeley, el record de Jackeley, el somni de Jackeley, els mots de Jackeley, tots els versos que li ha escrit Vicent Andrés Estellés de qui ho sabem quasi tot.
Mig bufats llegim en veu alta, ben bé com si volguérem invocar-la, el fragment d’un sonet escrit pel de Burjassot a aquella dona que pensem com una Ava Gardner embogida: “¿jackeley? Em resultava deliciosament absurd el teu nom. jac-ke-ley, m’ho vares repetir lentament, jac-ke-ley, una altra vegada, mentrestant ballaves, mentrestant feies uns moviments com de dansa, colpejant-te els cuixes, et rebotaven els pits sota el jersei, mai no estaven quiets, te’ls mirava i vaig rompre a riure, i tu també vares rompre a riure, i llavors movies el bust lentament…”
Qui devia de ser aquella deessa de Cannes, Montecarlo, Viena… amb qui Estellés diu que va ser tan feliç?.
“ (…) la precipitada rodonor dels teus pits, jackeley, encara trèmuls, com acabats de fer, lliures sota el jersei, ‘no suporto el sostenidor’, aquells pits teus, tan erèctils, tan ufans, que de vegades em desafiaven, que de vegades implorants, em demanaven ajut o m’ho semblava a mi (…)”, va escriure un dia.
Ens agradaria tant conèixer al poeta!. Convenim que el tenim a un tir de pedra. Es veu que el pintor Rafael Armengol li deixa una casa a Benimodo. Podríem allargar-nos-en i donar-li un exemplar en mà de la nostra revista. En un tres i no res munten els nostres ciclomotors que semblen parotets màgics de metall i ens llancem per camins d’horta, travessem carreteres voretades de palmeres i masos, respirem l’aire incendiat de l’estiu, ensumem el perfum de l’aigua de les sèquies amerant la terra i arribem al poble i preguntem i trobem la casa i ningú no ens obre i restem un punt tristos i desconcertats i, finalment, tornem cadascú a sa casa. No ho sabem encara però mai no arribarem a conèixer a Estellés. A tot estirar un dia li telefonarem per a convidar-lo a un acte que fem al poble. S’excusarà per motius de salut.
Pense Estellés el dia que potser al seu pis de València va escriure: “ací a cannes, un migdia com aquest, varen dinar junts picasso, neruda, éluard. recorres en va la croissette. no saps res. varen dinar ací tots plegats, tots tres. també hi era dominique. no saps res. ha mort picasso. ha mort Neruda. ha mort éluard. veus les persianes verdes de cannes, com aquelles de mallorques. ol a all, a salnitre. intentes evocar en silenci, solitàriament, pablo neruda, et mossegues els punys. tot és inútil. (…)”
Pense Estellés una nit a Le Boeuf sur le Toit del carrer Boissy d’Anglas. S’ha vestit per a l’ocasió. Doucet toca The Blue Boy Blues. Mentre, Tzara, begut com un bocoi, amb els dits untats de foie-gras escriu un llarg poema en la paret dedicat a la mort. Kiki i Ray no seuen gaire lluny del de Burjassot. De sobte, ell, per dessota de la taula li toca un genoll i ella, riallera i entremaliada com és, s’obre una miqueta de cames, es descorda el botó de la seua brusa invisible i deixa escapar el seu pit esquerre. Tothom llavors en veure aquell miracle que ha fet la reina entén que és una invitació a celebrar la vida i la vida llavors es celebra amb grans rialles i besades i càntics fins i tot la celebren des del seu isolament els cadàvers que jauen sota la lluna de mercuri de Paris.
Estellés ha mort. Tots han mort. Potser han mort d’amor.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 