Nova York

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de setembre de 2021 en Nosaltres la Veu.

Ni te’n recordes els anys que fa que havies d’haver anat a Nova York. Mai no t’arribava, però, la cartera. Anys després, quan deixares l’esclavitud del puto tabac que quasi et mata, fins i tot vas anar guardant el que no et gastaves en cigarretes a una guardiola de llautó comprada en un basar xinès. No eren només els diners que, en realitat, mai no els has volgut tenir per a creuar l’Atlàntic. Era també que sempre hi havia altres prioritats com ara visitar Londres, Praga, Florència, Roma… Però un dia vet ací que el desig de Nova York es va apoderar de tu.

Tal volta aquesta fal·lera per anar-hi te la va despertar la lectura commovedora dels poemes de Lorca  dedicats a la ciutat. En llegir-los imaginaves al granadí perdut per Harlem, atrapat en un malson d’enormes rèptils i navalles de plata gotejant del que només es pot despertar moribund per sempre, només per esperar la mort de veritat. També l’havies imaginat tristíssim, ofegat en el seu desesperant desengany amorós, passejant per una d’aquelles infinites avingudes mentre entre els gratacels solcava el cel un dirigible fantasma amb passatgers d’espant. Fins i tot, l’havies vist una nit amb un xicot morè i prim amb accent cubà bevent ginebra fins perdre els sentits en un racó de l’Ed Small’s Paradise de la 2294 Seventh Avenue. El somrient i gras Fat Waller feia sonar Valentine Stomp mentre els bellíssims cambrers repartien les copes pel local patinant entre les taules amb l’elegància d’uns rars cignes atzabeja. Llavors, Federico sentia que una miqueta de felicitat se li escolava per l’entrecuix com una mà tota feta de seda i, en això, se li humitejaven els ulls i l’envaïa el record del tors nu del seu escultor mig tahitià mig rus dels ulls enormes, potser el record dels llavis de Salvador una boqueta nit a vora mar aquell maig de feia ja tres llarguíssims anys. Serien els seus poemes els que m’incitaren la passió per la ciutat, gairebé segur que sí… La aurora de Nueva York tiene cuatro columnas de cieno y un huracán de negras palomas que chapotean las aguas podridas. La aurora de Nueva York gime por las inmensas escaleras buscando entre las aristas nardos de angustia dibujada… Qui li havia de dir que pocs anys després d’immergir-se en aquella meravellosa desolació d’acer, d’altures, d’insomnes nàufrags de la sang, l’acabarien assassinant covardament els fills de puta de sempre al paratge ressec de Fuente Grande. Recordeu, només tenia trenta vuit anys, un somni novaiorquès tatuat a les pupil·les i el do de la paraula.  

No ho sé. Vaig conèixer pel meu estimat J. durant les nostres desficioses vesprades d’alcohol barat i haixis els versos de Lorca alhora que els poemes sobre els àngels d’Alberti, els versos de Tristan Tzara, André Breton, Paul Éluard… ah!, Eluard i aquell estiu de Cannes, aquella mirada luxuriosa de Lee Miller i els seus pits drets, el bes llarg de Paul a Nusch, la mirada embogida de Man Ray, la descaradura d’Ady… la vida.

Després de Nova York me’n va parlar el meu professor i amic Ll. que hi havia viscut. I més tard el també amic meu i company E. quan començàvem de periodistes en una redacció de l’Eixample i somiaven que algun dia seríem Mailers, Capotes… De tots jo hauria preferit Talese. El fill del sastre sicilià ha escrit la cosa més bella que conec de Nova York. “Nova York”, diu, “és una ciutat de coses inadvertides. Es una ciutat de gats que dormisquegen baix dels cotxes aparcats, de dos armadillos de pedra que s’enfilen per la catedral de Sant Patrici i de milers de formigues que repten pels terrats de l’Empire State. Les formigues van ser dutes fins allà pel vent o per les aus, però ningú n’està segur; ningú a Nova York sap més sobre aquestes formigues que sobre el captaire que agafa taxis per a anar fins al barri de Bowery, o l’empolainat cavaller que furga en els poals de fem de la Sisena Avinguda, o la mèdium dels voltants del carrer 70 Oest que afirma: ‘soc clarivident, clarioeint i clarisensual’ (…)”.

A Joan Fuster, de pas a Nova York camí del Québec segons m’informa el meu col·lega T., no li va agradar massa. En tornar va dir que era com Castelló però més gran. Segur que se’n fotia de nosaltres.  

Vaig conèixer també un vell del meu poble que havia tingut l’ofici de soterrador i que allà pels cinquanta va emigrar amb una mà de veïns al Santo Domingo de Trujillo i després a la ciutat de la gran poma on va estar treballant al port d’estibador fins que es va jubilar. Se’n dolia del clima extrem de la ciutat i assegurava que malgrat haver-hi viscut tants anys no n’havia après ni un borrall d’anglès. Fet i fotut, havia tornat d’Amèrica parlant en italià.

Em va doldre el Nova York atacat ara fa vint i anys pel fanatisme salvatge però també la ràbia d’Oriana Fallaci contra els musulmans. Em dol aquesta distància entre Nova York i jo.

Tambe me n’ha parlat l’amic J. que ha estat en diverses vegades i amb l’amic F. que ara viu a la vora i que en una de les ocasions en què la va visitar se’n va anar corrents a fer-se una fotografia davant de la seu del New York Times i me la va enviar en l’acte per Whatssap.

La darrera vegada que vaig tenir el pensament d’anar-hi va ser una tristíssima vesprada d’agost en meitat de la plaça d’Hosök Tere de Budapest davant la mirada atenta dels gegants de les tribus magiars i de tots els reis d’Hongria. Aquella vesprada ja no em quedava cor per anar a Nova York ni enlloc. En tornar de Budapest, a casa, a l’altra casa que mai no va ser meua, encara repassaria furtivament les revistes que ens van donar a l’ agència de viatges de tota la vida. Vaig estudiar les combinacions possibles, els preus, em vaig adelitar amb aquelles esplèndides fotografies. Al poc de temps me’n vaig oblidar de la ciutat dels rumors de la selva del vòmit amb les dones buides, amb xiquets de cera calenta, amb arbres fermentats i cambrers incansables que serveixen plats sota les arpes de la saliva. Després d’aquell Budapest estrany vindria un Nàpols profètic descobert de la mà de l’estimat A. i, després, la pesta i el naufragi.

“A les 5 del matí Manhattan”, escriu Talese, “és una ciutat de trompetistes cansats i cantiners que tornen a casa. Els coloms s’apropien de Park Avenue, i gallegen sense rivals en meitat del carrer. Aquesta és l’hora més serena de Manhattan. Quasi tots els personatges nocturns s’han perdut de vista, però els diürns no apareixen encara”.

Un dia, en la meua hora entre la solitud i l’ensomni, recupere el Nova York de Zweig. Llegisc un apunt del seu dietari datat el 17 de gener de 1935 just quan el món ja començava a esqueixar-se i a perbocar pus per totes les seues escletxes. Vull dir, el seu món menut que és també el nostre.

“En aquesta ciutat”, relata el malaurat austríac, “un ensopega amb quelcom impactant: el domini del foc que sols es coneixia de forma salvatge en la naturalesa. Els nostres predecessors hagueren quedat atònits davant d’aquest fenomen inimaginable per a ells. Ni tan sols jo mateix haguera pogut endevinar-ho quan contemplí Nova York per primera vegada fa un quart de segle. Ja aleshores començava a ser aclaparador durant les hores diürnes, tot i que de nit encara s’assemblava a qualsevol altra ciutat. En hores nocturnes, la urbs es cobria d’un fosforescent vel lluminós i semblava surar sobre un pèlag”.

Un matí d’aquest estiu solitari vaig tornar a l’agència de viatges de sempre per a fer-me de nou amb alguna d’aquelles revistes tan luxoses sobre Nova York, amb la idea potser de fer definitivament aquell viatge. Vaig trobar l’agència tancada i vaig sentir que se m’apoderava un neguit gairebé insuportable com si només pogués contractar el meu bitllet d’avió, unes poques nits d’hotel en aquella oficina diminuta a tocar del Passeig de Sant Joan. Servaran aquelles quatre parets buides, aquell espai polsós, aquest meu desig mai no ha acomplert?. Servaran el record d’altres viatges feliços? El somni de ciutats meravellosos i països ignots?.

“Nova York és una ciutat”, diu Talese, “en què uns falcons grans que solen niar en els penya-segats claven les seues urpes en els gratacels i es precipiten de vegades per a atrapar un colom en Central Park, o Wall Street, o el riu Hudson”.