Closing Time

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de setembre de 2020 a Nació Digital.

La ciutat se t’ha engolit. Ha obert les seues gargamelles, ha tret la seua llengua de rèptil i t’ha caçat com si fosses una mosqueta merdosa. T’ha matxucat, t’ha desfigurat, t’ha digerit a tu que venies a fer-te-la amb aquell aire estúpid de brivall busca-raons. Fa dies que no pots pensar en cap altra cosa. La ciutat t’està escanyant lentament. Bé que hauries pogut quedar-te a casa, al teu poble. No sé… estudiar a València la carrera d’Història. No t’hauria faltat de quasi res. Però, no. No et vas poder estar. Tu havies de tornar a Barcelona per a submergir-te de nou, despullat i nafrat, en la llarga nit, en la nit profundíssima, espessa, pudenta com el tarquim.

T’ho repeteixes una i una altra vegada en repassar aquests quasi dos anys que se t’han fet tan llargs, tan estranys, duríssims. Primer Terrassa i aquell hivern glaciar. Aquelles matinades de gebre. Els capvespres de boira travessant a peu un territori devastat de fàbriques mudes per arribar fins a l’avinguda on vivies. Per les nits senties les màquines que treballaven sense aturador per acabar l’Estadi Olímpic que s’havia d’inaugurar en uns pocs mesos. Moltes setmanes baixaves al poble a collir taronja per a poder pagar l’Autònoma i omplir la nevera i, així i tot, els primers mesos et vas quedar en la pell i els ossos. Menjaves poc i era merda. Molts caps de setmana no eixies pràcticament de la teua habitació. Fet i fet, passaves moltes hores sol perquè X., el teu company de pis, prou més gran que tu, treballava molt, guanyava molt bé, tenia una vida social molt activa. Sovint arribava a casa a deshores acompanyat d’unes dones esplèndides. Al poc, la casa, s’omplia de rialles i després de gemecs de plaer i després de silenci. Era un silenci que et partia l’ànima, que et mantenia en una estranya tensió, sense poder dormir. A X. el veies molt poc per no dir quasi gens encara que en vas aprendre molt d’ell.

A Terrassa mataves el temps escrivint cartes. Alguna d’aquelles cartes t’hauria agradat no haver-la escrit mai. També llegies saberuts assajos sobre comunicació, sociologia…alguna novel·la. Estudiaves força. En alguna ocasió eixies amb algú. Com aquella nit que anares amb G. i els seus companys de facultat a un concert on vas conèixer aquella xica sueca, K., i la seua amiga, una jueva de Nova York preciosa. Per les falles K. va vindre al poble i va causar un gran rebombori. Era bellíssima com una deessa, baixeta, grassoneta, els cabells quasi blancs de rossos, uns ulls blavíssims. Parlava molt dolç en un català sense afectació que deixava bocabadat tothom. Vas passar també una vesprada sencera a Barcelona amb L., una xicota a qui li agradava escriure. Vàreu anar a El Pastís, a tocar de La Rambla, i, també, al Glaciar, en la Plaça Reial. No va passar res. Del cert però que t’hauria agradat besar-la en el cel d’aquella boqueta nit rúfola i humida, potser tocar-li un pit, posar-li la mà entre les cames.     

Després, ha sigut l’àtic de Cerdanyola on vius ara i que comparteixes amb un grapat de companys. Heu establert una mena de regla monàstica que funciona. S’heu fet bons amics. Com siga, res no et resulta fàcil. Et costa molt agafar el ritme de les classes. No tens un clau a la butxaca. No saps ben bé que estàs fent. Et veus rodat. Busques col·laboracions ací i allà. Vas fent. Anar fent és una manera de dir que vas morint poc a poc, sense massa entusiasme, resignadament. Pessimisme?. No. Només, “anar fent”. Tampoc no és tan greu.

La veritat és que la ciutat se t’ha empassat. De colp i volta t’ha embolcallat amb el seu àcid invisible i a punt no has estat de desaparèixer en el laberint de les seues entranyes.

Sovint quan la visites tens la sensació de navegar sol i a la deriva en un mar embravit que s’ha de tornar tot de fang. Baixes al centre i t’endinses Rambla avall pel seu sexe gris i relliscós, perfumat de roses i de vi barat. Les persones a La Rambla semblen formigues o panderoles o ratolins. Tu mateix ets un d’aquells animalets insignificants. La ciutat se t’ha menjat per un garró, però, no del tot, no encara. El cas és que malgrat tot has reeixit. A l’última, ves per on, t’ha salvat el desig del cos prim de C., de la seua pell, de la seua veu, dels seus llavis estrets, del seu mentó que eternament mossegaries amb tendresa. T’ha salvat la teua addicció malaltissa als seus ulls negres, a la seua olor cítrica, als seus dits llargs. No hi ha res d’ella que no t’estimes amb golafreria. Ni un sol centímetre del seu cos, de la seua ànima.

Ves qui t’ho havia de dir només fa unes poques setmanes!. Te la van imposar per a fer un deure. D’entrada no te n’hauries anat amb ella ni d’ací a la cantonada. No et va caure bé.  Només conèixer-la vas tenir la sensació que havia cavat una trinxera, una frontera insalvable entre tots dos. Tan bonica era com inaccessible. Tan intel·ligent com hermètica, laberíntica. Des d’aquella primera vegada que es vàreu veure en aquell fred  passadís inundat per la llum tardorenca del migdia, s’heu vit mitja dotzena més de vegades. Ho feu estrictament per avançar faena, res més. No vols res més d’ella. 

Un dia, però, de sobte, mentre viatjaves embotit en un atrotinat bus que fa el trajecte cap al no-res, C. et va venir al cap com un llamp i des d’aquell mateix instant ja no has pogut treure-te-la dels pensaments. Se t’ha arrapat a l’ànima. És com una bogeria.

Aquesta nit heu quedat amb altres companys per sopar. T’ha ofert sa casa per a anar a dormir. També te l’havia ofert I. amb qui els darrers dies has intercanviat algunes mirades furtives, alguna facècia. Fet i fotut, I. és una dona molt guapa i molt espavilada però a l’hora de triar amb qui et quedaves avui no has tingut cap dubte.

Sopeu en un restaurant barat de La Rambla. Serveixen fato amb pretensions i vi barat, del cabut. Tant és. Tu a la teua. El que compta és que estàs sopant amb C. La tens al costat i no li treus l’ull de damunt tot i que dissimules tant com pots i saps. Mai no t’has sentit així de bé al costat d’algú. En acabar el sopar, un punt torbats, tots dos agafeu en Plaça de Catalunya un bus en què travessareu la ciutat, pràcticament callats. Estàs molt nerviós i et passes tot el viatge pensant si no hauries d’agafar-li la mà. En arribar, ella es descalça i engega l’equip de música. Sona Closing Time. És la primera vegada que escoltes Tom Waits. La seua veu et trasllada al centre mateix de totes les solituds viscudes fins ara. Penses de nou les nits fredes de Terrassa i les seues fàbriques plenes de fantasmes fent anar màquines invisibles de teixir somnis; les anades i vingudes continues entre Barcelona i València entaforat en un bus; els matins de treva a la tristor treballant duríssimament colze amb colze en el camp amb els homes. Penses també les distàncies invisibles que ens maten. Tots som en certa manera una illa feréstega, inhabitable, ignota. La major distància la duguem traçada dins nostre entre allò que volem i allò que sabem que mai no tindrem encara que estiguem quasi tocant-t’ho amb els tous dels nostres dits tremolosos. Penses, sobretot i per damunt de tot -i probablement ja per sempre més- el miracle de C. a qui ara hauries d’abraçar tendrament mentre continua sonant Waits… Lonely, lonely, lonely, lonely eyes, lonely face, lonely, lonely in your place… Penses C. i saps el gust dels seus llavis, de la seua pell blanca, dels mugrons dels seus pits sense ni tan sols haver-la tocat… I thougth that I knew all that there was to, lonely, lonely, lonely… No t’atreveixes ni a apropar-te. Fracassaries, segur. Ben mirat, com podria C. desitjar-te? Com podria voler algú com tu?. Al cap d’una estona s’enlliteu, castament. Tu t’esllavisses a la seua vora i tempteges el seu cos amb delicadesa, beses tendrament el seu clatell, els seus cabells. Ella fa veure que dorm i tu que t’ho creus.

Mentre, la nit tusta de valent amb els seus punys d’acer la porta de la casa. Repica les seues ungles llargues contra els vidres de totes les finestres. És la nit traïdora, la infame missatgera de la melangia que fa mal, la nit que fa d’espill on es miren tots els oblits. És la nit que ve a per mi i que vol endur-se’m… lonely, lonely in your place, and I still Love you, lonely, lonely… Sona Waits. Mai no la tindré. Sona Waits i trenca l’alba.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s