Gustau Muñoz en l’espill d’un temps

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de juny de 2021.

Tant per la seua prolífica producció assagística com per la seua activitat com a editor i activista civil compromès, Gustau Muñoz (València, 1951), s’ha convertit en una de les figures més rellevants de la cultura catalana al País Valencià.

Cal no oblidar tampoc el seu paper de connector imprescindible entre no poques iniciatives culturals d’arreu dels Països Catalans. Forma part junt amb Adolf Beltran, Enric Sòria, Pau Viciano, Ferran García Oliver, Antoni Furió, Doro Balaguer, Rafa Xambó, Toni Mollà, Manuel Alcaraz, Joan Francesc Mira, Martí Domínguez, Francesc Pérez Moragón, Ernest García o Vicent Olmos, entre moltíssims altres, de la nòmina de pensadors, científics, escriptors, amb una producció remarcable sense els quals no podríem entendre el país.

Val a dir que tots ells són hereus d’una vocació fusteriana tan enemiga de l’ortodòxia com del provincianisme que amb el seu treball han fet possible la supervivència d’un cert ambient de debat i reflexió al marge de les inèrcies altament corrosives resultants de molts anys d’hegemonia ultraconservadora. Sense el treball constant i pacient, persistent al llarg del temps d’aquests prohoms potser l’anorreament valencià, el desarmament col·lectiu enfront de l’assimilació i el sucursalisme, de l’empobriment cultural, hauria estat total. No és poca cosa.

Economista de formació, amb una cultura alemanya sòlida, assagista, traductor, crític i divulgador literari, bibliòfil, Muñoz fou l’ànima durant anys i panys de les Publicacions de la Universitat de València (PUV) com abans ho havia estat de les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI.  Des d’aquestes dues institucions ha instigat molts llibres importants, ha possibilitat la traducció al català de molts altres, ha introduït i relacionat amb el nostre àmbit lingüístic autors alemanys, italians, de l’Europa de l’Est que d’una altra manera haurien restat desconeguts per  a nosaltres.  

Ara mateix, codirigeix la prestigiosa revista L’Espill -fundada per Joan Fuster– i manté diverses col·laboracions en mitjans com eldiario.es, L’Avenç o À Punt.    

Els darrers anys, Muñoz, ha publicat uns quants assajos de lectura obligada. Assajos o, si voleu, dietaris o aplecs de textos esparsos convenientment revisats, reescrits. Tant se val. Els seus llibres, d’una qualitat literària excel·lent, sempre són el punt d’arrencada de descobertes fascinants, una invitació a la reflexió, un fre als entusiasmes desbocats o, per contra, un al·licient per a combatre el pessimisme d’una manera productiva. En molt poc temps han vist la llum Corrents de fons, El vertigen dels dies, La vida dels llibres i Elogi del pensament crític.

El seu darrer llibre Espill d’un temps. País, política, cultura, memòria (Vincle, 2021) el confirma com un dels assagistes en català més importants. Un llibre, segons confessa el seu mateix autor al pròleg, “particular”, tot plegat, “(…) un conjunt estructurat de textos -d’assaigs en sentit propi- sobre un espectre molt ampli de temes, i per tant amb l’heterogeneïtat com a tret distintiu (…)”. 

L’autor es refereix en els seus assaigs a les qüestions que des de sempre l’han apassionat com són “la cultura, la política, el país, la memòria” en una època determinada i d’ací, diu, el títol, la referència a el temps, el temps “observat, viscut, llegit, sofert i alhora gaudit”.

La cultura com a baula de relació entre passat i present i entre els humans en general. La política com a eina de resolució de conflictes, d’organització de la convivència, de participació i de ciutadania. El país perquè és l’entorn més immediat “(…) el lloc on ens hem fet persones, el tros d’humanitat on podem aportar alguna cosa”. I vet ací l’advertiment de Muñoz: “(…) Qui fa abstracció del seu entorn més directe -del país- en funció d’implicacions més remotes  segurament no s’implicaria ni en una cosa ni en l’altra. I això és moralment inacceptable (…)”. Finalment la memòria perquè “és la matèria primera del pensament com de la vinculació d’un marc històric determinat, el que hem arribat a conèixer o a entreveure”.

En Espill d’un temps, Gustau Muñoz, amb una prosa elegant que convida a la introspecció assossegada, ens endinsarà de ple en el món de la literatura i la religió, ens farà pensar sobre la difícil existència de les minories, ens endinsarà de ple en la geografia espiritual de les ciutats, en el món de l’art i, encara, ens presentarà alguns dels personatges de la política o de la cultura que l’han acompanyat fins ara en el seu periple vital.   

En definitiva, un llibre imprescindible per a entendre un poc millor a través d’una mirada lúdica i sovint mordaç el temps que ens ha tocat viure.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s