Ara i ací, la mort

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de juny de 2021 a Nosaltres la Veu.

El bes de la mort. Escultura de Jaume Barba, 1930. Cementiri de Poblenou. Foto/Francesc Viadel.

Sovint ensopeguem amb ell els matins que acompanye l’àvia S. al forn del carrer Campoamor. És un senyor que sempre pren el sol arrossegant amunt i avall el seu cos menut i voluminós sense deixar de xumar d’un cigar de pota d’elefant apagat. Té el cap quadrat i gros i porta unes ulleres amb uns vidres gruixuts com culs d’ampolla que quasi sempre estan entelats pel seu baf. L’àvia sempre li diu alguna cosa i, ell, li torna el detall amb un capcineig rotund, remugant, sense dirigir-li la mirada.  

A mi em fa un poc de por. De vegades pense si no tindrà ulls, si se’ls hauran menjat els dragons de l’estiu o un dimoni amb una cullereta de plata.

És el marit de C., una amiga de tota la vida de l’àvia, destralejadora i beata, prima com un secall que sempre que ens trobem m’escridassa amb un to afable igual que si fora una tieta. Tenen un fill un poc més menut que jo que és la pell de Barrabàs, entremaliat i viu com pocs. 

Vet ací que un dia aquell senyor mor. L’àvia em duu a la vetlla. Recorde aquell cos boterut embotit dins de la caixa col·locada al bell mig d’un menjador penombrós entre quatre canelobres de bronze les bombetes dels quals fan una tènue llum groga. A la casa no hi cap ni una dona més. Les dones resen i el seu res sona com el brunzit d’un eixam d’abelles avalotades. Alguns homes fumen al corral. M’amague darrere del cul gros i tovet de l’àvia i ho escodrinye tot atentament.

Tinc uns set anys. Aquell és el meu primer mort. No em sembla, però, un mort de veritat. Com són, per cert, els morts de veritat? Pense que en qualsevol moment s’incorporarà, farà un bot i se n’anirà d’allà com si no res. Val a dir que fent de mort ja no em fa la mateixa por que quan feia de viu només que ara crec haver sentit la gelor que desprèn el seu cos i això m’ha fet estremir una miqueta perquè és una sensació molt estranya que mai no havia experimentat.

Uns mesos més tard, als inicis de la tardor, a l’escola anuncien que la mort, invisible, es passeja per tot el poble buscant xiquets com ara nosaltres per a endur-se’ls. Per a endur-se’ls, on?, ens preguntem. Ningú no ens respon, però. Els majors a més de “mort” a aquella misteriosa amenaça també l’anomenen meningitis.

Així els coses, durant setmanes esperem la mort -o la meningitis- a l’hora de l’esplai, dissimulant, mentre juguem a bandolers i soldats, sobretot mentre fem veure que no en sabem res d’ella. Tal volta així passarà de llarg encara que, ben mirat, per què angoixar-se tant? Després de tot, quina importància pot tenir morir?. Per què hauríem de tenir tanta por? No té cap sentit. No ho comprenem. Al capdavall, n’hi ha algú que ens puga explicar què collons representa estar mort?.   

I això no obstant, aquella tardor, aquella ombra mateixa que menystenim des de la nostra innocent ignorància, es cobra la seua penyora. Morir deu ser, simplement, anar-se’n per a no ser-hi mai més. O no?.

Des d’aleshores ençà, la molt farsanta em rondarà moltes vegades com un gos llefiscós sense amo. Primer s’endugué l’avi R. una boqueta nit mentre berenava davant de la tele un manró de pa amb llonganissa imperial. No es va fer amb ell d’immediat. El va colpejar primer dins del seu cap i el va deixar estabornit, inconscient, durant tota la nit. A l’albada li va arrencar del pit un ronc d’animal ferit i així va ser com el vam perdre per sempre més. Després s’endugué P., la tieta cega, la germana major de l’àvia S. Es va passar mesos arrossegant-la dels peus per tota la casa, al llit… I la tieta, que ja va burlar-se’n de jove quan a la mort li deien pigota, s’hi va resistir tant com va poder, quasi fins cansar-la. Després vingué a per l’àvia D. El dia que es va presentar D. va ordenar que se l’ha dugueren de ma casa -on feia mesos que la cuidàvem d’un càncer- a la seua i tot seguit va fer que cridaren als seus fills i, fins i tot, a un germà amb qui no es parlava des de feia quaranta o potser més anys per coses d’una maleïda herència. Per a poder colgar-la al nínxol va caldre treure primer al seu marit. En la maldestra maniobra del ‘cementirier’ el cos de l’avi V. es va partir per la meitat fent un soroll sec com si s’haguera trencat de colp la branca d’un arbre gegant. En això, potser la seua ànima va eixir corrents molt espantada cap al centre de l’univers com una papallona foragitada per les urpes d’un gat dels estams d’una rosa. Ens vam quedar corglaçats. Després li va arribar el torn a l’àvia S. i, encara, al pare amb només cinquanta cinc anys, dos més dels que ara mateix tinc jo. Cada dia plore el pare.

La molt malparida de la mort no té aturador. Al llarg d’aquests anys farà desaparèixer també molts amics i coneguts. Llei de mort, se’n diu.

Un diumenge de maig al matí vaig a fer-li visita a sa casa. No sé perquè tinc el detall amb ella que sempre m’ha tractat amb tanta indiferència i crueltat. Vora mar, xino-xano, en mitja hora llarga arribe al cementiri de Poblenou, un dels més antics de la ciutat. Entre els seus murs reposen il·lustres ciutadans com Narcís Monturiol, Valentí Almirall, Anselm Clavé, Josep Lluís de Villalonga o Narcís Oller. També totes les víctimes anònimes del còlera de 1821 en fosses comunes on ja no deu quedar res.

A l’hora que arribe al cementiri hi ha tot de famílies agençant les tombes dels seus éssers estimats. Vaig directe a la part neoclàssica on s’aixequen els fastuosos mausoleus de la burgesia que un dia va ser. Molts estan mig abandonats o mig enrunats. Els àngels de marbre dormen o miren o assenyalen el cel o ploren o guarden l’oblit envoltats de creus.

En un racó, una calavera alada besa el rostre d’un jove bell, amb el tors nu, assegut sobre les seues cames. La calavera, no importa per on la rodes, sempre et mira amenaçadora des del seu abisme. Espere la meua amfitriona als peus d’aquesta tomba del fill dels Llaudet, mort l’any 30. No l’espere perquè se m’enduga encara només ho faig per demanar-li una explicació. M’hi estaré una bona estona abans no em canse i me n’acabe tornant per on he vingut. La molt malparida se n’ha tornat a riure dels meus neguits i exigències.

Camí de casa gaudesc de l’espectacle de la gent celebrant la vida. Sobre la sorra de la platja quatre xicotes molt joves juguen a vòlei. Salten, mig nues, semblen dofins. Els ballen els pits amb una alegria contagiosa. La mar, d’un blau encegador, està tan quieta que sembla un espill. Ara i ací, invocaria els noms de tots els meus.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s