El pacte de Place de la Concorde

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de juny de 2021 a Nació Digital.

El meu fill està des de fa uns dies molt enfadat amb mi per no res. No sé si és que no li faig prou cas. Potser. Treballe molt, sempre treballe. El cas és que des de fa uns dies que pràcticament no m’ha donat un respir. Quins set anys! Quina adolescència avançada! Quina paciència…també. Sort que avui a l’avió s’ha portat bé possiblement perquè ha estat el seu primer viatge pels núvols. I amb tot, des que hem trepitjat París que no ha parat de queixar-se. Cal esperar que la cosa millore… o no.

Passarem primer quatre dies a la capital i després uns altres quatre a Euro Disney. Ens hem allotjat a un hotelet de la rue de Castellane, cap luxe, justetet però molt a prop de l’església de La Madeleine, una ubicació, doncs, immillorable.

Ara estic content però la veritat és que tenia les meues reserves a l’hora de fer aquest viatge que ens l’ha regalat l’àvia del xiquet. Agraït, doncs. Res a dir. Passa que París i jo mai no ens hem acabat d’entendre. Sempre he pensat que era una ciutat molt hostil, violenta, amb un veïnat poc acollidor. Fet i fotut, tot el contrari de Barcelona amb la qual crec que guarda certes semblances que l’amic Àngel Castanyer, un valencià de Foios fill de l’exili que ha viscut tants anys a una ciutat com a l’altra, em ratifica sempre que en parlem. Ell es va criar entre Foios i Le Marais i arribà a Barcelona en el viatge de retorn del president Tarradellas. Viu de lloguer a l’Eixample, no gaire lluny de la plaça Espanya. 

La primera vegada que vaig ser-hi a París fou amb els pares i el meu germà. Tenia catorze anys. Les expectatives eren enormes però el viatge, organitzat des del poble per una senyora que muntava excursions barates per a jubilats a ciutats espanyoles, va acabar sent un malson. Ens vam perdre de camí pels Pirineus cercant Lorda on es suposava que havíem d’assistir a no sé quin coi de processó. Després ens vam tornar a perdre abans d’arribar a Lió i, encara, un altra vegada per dins de la ciutat mentre buscàvem la pensió de mala mort on ens vam deixar caure només arribar.

No en tinc gaires records: l’oratge inclement, imprevisible; la Tour Effiel -o Infiel segons la majoria dels ocupants d’aquell bus atrotinat-; els xiquets cambodjans refugiats que s’allotjaven en una residència d’estudiants on també vam passar una nit; aquella dona que va morir atropellada per un motorista mentre creuava per un pas de vianants: la façana del Louvre (ningú no va voler pagar entrada ni tan sols per veure el somrís de La Gioconda); la Clavella -una amiga de l’àvia que ens acompanyava- indecentment asseguda en una mena de tron al palau de Versalles mateix… quin ciri que es va muntar i amb raó.

De tornada cap al poble ens vam tornar a perdre en un punt impossible de la frontera. En aquesta ocasió la Guàrdia Civil, estranyada per la ruta escollida, va fer desmuntar el bus. Vam passar la nit a la duana, asseguts com vam poder en una mena de sala d’espera llardosa. Els agents fins i tot van fer nuar al meu pare possiblement pel seu aspecte de llaurador napolità o, simplement, per tocar-li els collons. El cert és que es va sentir molt humiliat. En acomiadar-nos, els guardes van amenaçar en tirar per un barranc tots els formatges que dúiem a veure si així ens posàvem d’una puta vegada al cap que per a formatges, els espanyols. La Guàrdia Civil i qui els va parir amb aquella obsessió perquè no ens oblidem que és allò que ens cal pensar, qui és qui mana.

Vaig tornar-hi molts anys després amb la dona i uns amics. Érem molt joves. Féiem Bèlgica i Holanda en cotxe i un bon dia fent quilòmetres, sense la ruta decidida encara, ens va entrar la volada i vam plantar-nos en París mentre escoltàvem al radiocassette a tota paleta el Padam Padam de PiafCet air qui m’obsède jour et nuit, cet air ne pas né d’aujord’hui, il vien aussi loin que je viens traîné par cent mille musiciens… Un jour cet air me rendra folle (…) Padam… Padam… Padam…  Férem algunes nits en un càmping als afores. Recorde un sopar en un restaurant grec al barri Llatí acompanyat d’un vi blanc excel·lent. També  Montmartre i les mil pessetes en francs que vaig haver de pagar per un cafè frappé en una terrassa de la Place du Tertre ocupada per milions de turistes, uns centenars de pintors de pega, una vintena d’àgils policies de paisà i uns quants estols d’agitades carteristes romaneses. 

En aquesta ocasió és diferent, però. Hi ha la motivació de veure al xiquet content amb l’expectativa de passar uns dies a Disney i, a més, jo fa mesos que estic submergit de ple en la història de la Revolució Francesa i vinc amb la idea també de recórrer alguns dels seus escenaris, de visitar el museu Carnavalet a la rue de Sévigné dedicat a la història de la capital francesa. He llegit La Guillotina i la figuración del terror de Daniel Arasse i vull escriure sobre això mateix. Vull trepitjar el mateix lloc on els revolucionaris van aixecar el cadafal per tallar-li el cap al rei dels francesos. La Place de la Concorde està a la vora. A tocar hi ha Màxim’s. Els malparits de Goebbels i Goering es van fer tancar el restaurant a les primeries de l’ocupació mentre pensaven en com organitzar el saqueig sistemàtic del Louvre. Algú deuria d’haver-los enverinat aquella nit mateixa. Quin espectacle veure Goering rebentant pels descosits, l’infame coix de Goebbels arrossegant-se per terra de dolor com un cuc…

Un dia arrossegue els meus, dissimuladament, a un recorregut que té un punt de sinistre. Ens detenim uns moments a la Rue Royale amb La Concorde. Per aquell carrer mateix el matí del 21 de gener de 1793 va avançar el carruatge del rei en direcció a l’aleshores Plaça de la Revolució. En aquell indret, just entre el pedestal on s’havia aixecat l’estàtua de Lluís XV i l’inici dels Champs-Élysées, l’esperava el sinistre cadafal.

L’atestat que es va fer posterior a l’escapçament del Borbó assegura que la seua testa va rodar a les deu i quart en punt del matí. El seu botxí mateix, Charles-Henrie Sanson, va publicar uns dies després en Le Thermomètre du jour, un vibrant relat de com va anar la faena. En aquella plaça, a colp de guillotina, en uns pocs segons, la història va canviar de mans, si més no, aparentment. Poca broma. Els francesos des d’aleshores encara tenen fama de tossuts, d’inconformistes i rebels impenitents. Res a veure amb els espanyols. Tot plegat, fa mesos que Espanya es precipita a un abisme. La crisi econòmica ha triturat el simulacre d’Estat de benestar llegat pel postfranquisme. Els anys de l’opulència al socaire de l’especulació urbanística han acabat malament com era d’esperar. Els bancs han estafat la gent i ara estafaran l’Estat. Molts es tiren de cap pels balcons en veure que van a ser desnonats. Una massa ingent de ciutadans emprenyats, desesperats s’apoderen dels carrers. La dreta endureix les lleis per tal de controlar al ramat, juga al confusionisme d’habitud i practica sense a penes dissimulacions, com sempre, un darwinisme salvatge. L’esquerra oficial calla i mira a l’espera de l’evolució dels esdeveniments. Deixen, com sempre, que la tronada escampe. Per un moment, sembla que a Madrid creixeran les guillotines com les roselles en el camp però a l’última només creixen campaments de contestaris un punt naïfs que aixequen les manetes i les agiten en l’aire en senyal de protesta. Contestaris que escriuen consignes innocent en trossos de cartró i que celebren assemblees tedioses per discutir com arreglar el món.

Mentre, el Borbó que ens ha tocat en sort, roba a dos mans i folla com un ximpanzé pigmeu. Tinc por, molta por, de com aniran les coses. Em guanye bé la vida però la meua situació contractual sempre és fràgil, del tot incerta. Una sola ventada em pot destruir. Què passarà?

Val a dir, que el París que ara trepitge tampoc no és el de les convulses acaballes del segle XVIII. Al capdavall, el país està governat pel mateix socialisme mesell que campa per les espanyes. França torna a ser, en certa manera, la propietat d’uns pocs privilegiats.

I avui, més de dos segles després de l’escapçament real, en les immediacions de la Rue Royal s’han establert les botigues d’algunes de les marques més exclusives del món: Chanel, Dior, Gucci… Establiments especialitzats en el luxe, en objectes dignes d’una cort divuitesca com ara la cristalleria Saint-Louis el logo de la qual, una flor de llis, s’identifica, justament, amb l’heràldica del Capet; o Heurgon on si te sobren els diners pots comprar-te uns quants Rolex o un anell de diamants…

A l’entrada de la plaça, a mà dreta segons s’entra venint de la rue Royale, en la façana de l’edifici de l’Automobile club France, un enorme cartell publicitari del rellotge Swacht assegura, sobre un tapis de roses, que “la reine Marie-Antoniette en aurai perdu la tête”… La ironia, el doble sentit, és evident. No és la bellesa d’aquelles les roses la que li hauria fet perdre el cap si no la fulla esmolada de la guillotina. L’anunci, però, que potser hauria fet riure Robespierre, Marat, Danton… no durarà gaire temps. La Direcció General d’Afers Culturals decideix censurar-lo perquè el troba una ofensa per a la ciutat. Els temps han canviat. Mentre la gent tinga el pap ple no n’hi ha cap problema en insultar la memòria republicana. L’Estat del benestar ací és sòlid i Alemanya no s’atreveix a exigir que es retalle per por a una onada antigermana que ja ha començat a insinuar-se. Els alemanys s’atreveixen amb els grecs, amb els espanyols, amb els de l’Est, un poc amb els italians, però no amb els francesos.

La vesprada que visitem el Carnavalet el xiquet esclata. N’està tip pobret meu i amb raó. No li han impressionat ni les guillotines de joguina de l’època, ni els efectes personals de Marie-Antoniette que van acompanyar-la durant els seus darrers dies a la Concergerie, ni el nas prominent de Lluís XVI… No vol saber res d’històries. Està cansat i vol anar ja a Euro Disney.  El cas és que si s’enfada pot arribar a ser molt persistent, molt punyent, irrebatible en els seus arguments. És llarg com ell sol i, de seguida, pren la mida als grans i sap què ha de dir per a fer-los reaccionar. Deuria dedicar-se al dret.

Quan està molest amb mi durant una època massa llarga solem signar un pacte de no agressió que sovint té lloc en el context d’un esmorzar ‘d’home a home’.

Aquella mateixa nit, acabats de sopar, el sampe de la mà i ens anem a la Place de la Concorde i avancem fins al pont del mateix nom. La nit és suau. Des del pont, a tocar del Palais Bourbon on s’ubica l’Assemblea Nacional divisem el Grand Palais, la Tour Effiel il·luminada en un horitzó no gaire llunyà.  Allà mateix, el xiquet em fa prometre que estaré més per ell i ell, a canvi, que es portarà una miconiueta millor. Ens abracem molt fort.

Just quan ja hem signat verbalment el pacte que anomenarem de la Plaça de la Concorde el meu fill em pregunta que coi va passar amb el rei i amb la guillotina, per què m’ocupa tant aquell assumpte. Li explique que hi va haver un dia que a França la gent cansada de passar gana i dels abusos dels rics i del seu rei -com ara en Espanya- va decidir fer una revolució. Una revolució és -li matisse- quan la gent s’enfada de manera organitzada i metòdica per aconseguir canviar la situació de forma permanent. És un tema important. Les revolucions no tenen res de divertit però de vegades no n’hi ha cap altra opció que provocar-les, formar-ne part. 

Ara mateix, sota una lluna resplendent, hi som allà mateix, en el lloc on va passar un dels fets més importants d’aquell episodi violent de la història de la humanitat: l’execució dels reis de França. El meu fill es queda uns moments en silenci, reflexionant seriosament. A l’última em diu amb una gran autoritat que jo no haig preocupar-me perquè ningú no em talle el coll. No soc rei. I¡, a més, soc pobre, assevera. Aleshores, m’agafa de la mà i em demana amigablement que tornem a ‘casa’. Li faig cas. Així és com hem quedat. Mai no voldria defraudar-lo. Que em veiés vençut.

Sent l’escalfor de la seua mà, un vincle indestructible, un lligam que de trencar-se faria que sobtadament em morís de pena. Serà aquell amor del fill el que em rescabala de les urpes de la por a un futur incert que s’ha obert com un abisme infernal als nostres peus.

El soler de la Concorde respira fantasmes, exhala un baf de sang acabada de bullir. A la cantonada de la rue Royale, Lluís XVI, sense cap, pixa una cantonada, pixa sulfur i oblit sobre la història. Per cert, què estarà fent ara mateix el seu descendent castellà? Estarà capbussat entre les cames llarguíssimes de la seua princesa alemanya?. No n’hi ha cony pel que haja pagat tant un país. Què tindrà? Què passarà quan se l’haja acabat?. Serà el moment potser de la nostra revolució?.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s