Promocions de figa i pardal

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de juny de 2021 a Nosaltres la Veu.

Promocionar una marca de ciutat representa posar en valor tots els atributs positius d’aquesta i difondre’ls mitjançant tots els canals possibles com ara el màrqueting, la publicitat, la relació amb els mitjans de comunicació o les relacions públiques. A l’última, la reputació de les ciutats genera molts beneficis en termes econòmics i pot representar, també, un esperó important per a la cohesió social.

Això no obstant, no és ni de bon tros fàcil fer-ho bé. No n’hi ha prou amb què una ciutat tinga unes característiques atractives que cal que es combinen amb una gestió de govern eficaç i amb facilitats per a possibles inversors a l’hora de desenvolupar negocis. Cal també la implicació de la comunitat, campanyes creatives, recursos i molta constància en un context de ferotge competència. Sens dubte, en un món globalitzat la reputació és clau en el desenvolupament econòmic i el benestar de les ciutats.

N’hi ha d’algunes, com Nàpols, que poden considerar-se entre les més belles del món, però que, en canvi, gaudeixen d’una mala imatge. La gran capital del sud d’Itàlia pateix la xacra de la delinqüència organitzada i, d’altra banda, és evident que la netedat dels seus carrers no és precisament envejable. Bona part de la política de l’exmagistrat i actual alcalde napolità, Luigi di Magistris, ha consistit a trencar-se les banyes per tal de superar amb èxit aquests dos obstacles amb la implicació de la ciutadania. Es tracta al capdavall que el veïnat se senta orgullós del lloc on viu i faça les seues aportacions per a millorar-lo.

Sempre he pensat que la ciutat de València té molt a oferir i més encara en un moment en què l’etapa de beirutització del centre històric sembla haver-se frenat, si més no, parcialment. València és una ciutat a descobrir, si se’m permet, la més italiana de les dels Països Catalans, però en canvi la seua projecció s’ha abordat sempre en termes d’un provincianisme espatarrant, groller i pobre.

Els intents de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado de situar-la com a una de les capitals del Mediterrani ràpidament van ser sepultats per les polítiques de Rita Barberà, Lizondo i companyia. La dreta conservadora va convertir la Mostra de Cinema en un sainet indigerible i indirigible, i la ciutat en poca cosa més que una platja desitjosa de rebre el turisme madrileny.

Les coses han millorat encara que no en la proporció que caldria i que la ciutat i els valencians de tot arreu es mereixen. Cal recordar que polèmiques com la del play-back del regidor Carlos Galiana durant la gala de nomenament de la Capital Europea de la Innovació no ajuden gens a enlairar la marca. Fa res, s’ha donat un incident en relació amb la promoció de l’ecotira en el Mercat Central que no per anecdòtic dona idea de la poca importància que se li dona a la qüestió reputacional.

Per mimetisme amb la capital o justament perquè no és referent de res, moltes altres ciutats valencianes han caigut en aquesta manca d’interès, de visió estratègica. Cocentaina i Catarroja han estat protagonistes els darrers dies de dues campanyes de promoció del comerç local del tot impresentables, amb eslògans barroers que, a més, situen el valencià en l’àmbit de la grolleria i el desficaci. Justament, allà on han volgut els seus enemics tradicionals que estiguera. A Concentaina, «Si tens figa o pardal, compra al comerç local», campanya promoguda per l’Associació de Comerciants Local; i a Catarroja, «Me cague en la figa ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia», per l’ajuntament i els comerciants locals…

Anècdotes, sí, d’acord, però prou significatives d’un estat d’esperit de la gestió pública a aquestes alçades del ball i després d’haver patit durant anys i panys la falta d’imaginació d’un bloc conservador. No eixim de la terra de Bernat.

El meu amic, el sociolingüista i escriptor Toni Mollà, es lamentava amargament en una piulada de les campanyes a què m’he referit. Assegurava irònicament Mollà que no n’hi havia prou llibres a la seua biblioteca per a entendre el pensament profund que compartien les dues campanyes de suposat suport al comerç local. «No sé si llegir ara Les metàfores de la vida quotidiana de Lakkoff o exiliar-me», asseverava un punt dolgut.

Del cert, que aquest no és la mena de país que somiàvem fa quaranta anys llargs. Tot plegat, a casa nostra continua pesant més la grolleria, en definitiva les promocions de figues i pardals, que no pas la promoció dels valors d’una bona societat com l’entén el sociòleg Baugman si és que no volem citar, una vegada més, al dimoni de Sueca.

Potser és que no tenim remei i sense remei, és clar, no n’hi ha reputació que valga ni ací ni en Nova York ni en Singapur.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s