Tejero sí, els catalans no

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 29 de maig de 2021.

El tinent coronel Tejero el 23-F de 1981 en ple assalt al Congreso pistola en mà.

La intenció del Govern de Sánchez de gestionar l’indult dels presos polítics catalans ha remogut les entranyes de l’extrema dreta i, sobretot, les del Tribunal Suprem i això que el mateix expresident Zapatero ha dit que la mesura intenta, entre d’altres, afeblir l’independentisme.

La realitat és que amb presos polítics qualsevol solució negociada del conflicte català resulta pràcticament inviable. Com ho resulta també, almenys per ara, la governabilitat d’Espanya amb un PSOE que necessita del suport d’ERC. 

La veritat és que els habitants de la caverna estan que no toquen vores inclosos els que atresoren el carnet del PSOE com ara el president castellà-manxec que ja fa temps va arribar a dir que es podien fotre la mesura de gràcia pel cul, s’entén que els seus confrares.

El diari oficial de la Corona en una editorial ben eloqüent ha gosat afirmar que el mateix Sánchez és independentista, un pacificador messiànic que amenaça l’Estat de Dret alhora que ha convidat als barons Guillermo Fernández Vara, Emiliano Page i Díaz a sollevar-se contra el seu cap de files si de cas no volen ser còmplices d’allò que defineixen solemnement com una “quiebra democràtica”.    

El cas és que el Tribunal Suprem, lluny de limitar-se a redactar un informe d’indult estrictament tècnic ha volgut pixar el rogle, ensenyar les dents. Tot plegat, ha convertit el seu escrit pràcticament en una amenaça al Govern, en una mena de tallafocs jurídic d’una hipotètica amnistia, en una defensa aferrissada d’un delicte de sedició que la Sala va estimar després d’un judici on es van recargolar els arguments fins al límit. I encara, el Suprem, una vegada més, ha recordat que es mantindrà tan inflexible com ara si els presos  no abjurem de la seua ideologia encara que el penediment no és, segons nombroses fonts jurídiques, un requisit necessari per a la concessió d’un indult.

Fins i tot, s’han permès fer literatura política en afirmar que les mobilitzacions a favor d’un referèndum a Catalunya no van ser ni pacífiques ni democràtiques en la mesura que donaven suport a la independència.

A aquestes alçades no ens deuria d’estranyar un escrit com aquest. El fiscal Maza va titllar d’accions violentes les cassolades i els Jordis en el fons i en puritat estan pagant amb llargues penes de presó el fet d’haver estat mediadors entre els concentrats davant de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017 i els agents de la Guàrdia Civil.

Que la sentència anava a tenir tot l’aire d’un escarment és evident. Que totes les intervencions policials contra activistes d’independentistes catalans que s’han viscut els darrers anys han buscat atemorir i estigmatitzar els activistes de la causa, també. Que mai no acceptaran ‘políticament’ un indult dels presos catalans és evident.

Això no obstant, l’alta judicatura no ha estat tan primmirada en altres ocasions on els candidats al perdó havien estat militars salvapàtries o dirigents polítics implicats en el terrorisme d’Estat contra ETA.

El 1988 es va indultar al general Alfonso Armada condemnat per l’intent de colp d’Estat del 81. El 1999 van ser indultats pel govern presidit per José María Aznar, l’exministre Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat, Rafael Vera, condemnats per la seua vinculació als GAL.

De tots, però, l’indult més sonat va ser el de Tejero ara fa 28 anys bàsicament perquè el tinent coronel, pel contrari que Armada, era reincident i no va mostrar cap penediment per tal que el deixaren eixir de la presó. Per si encara no fora poc Tejero, com Milans del Bosch, van tindre un empresonament de luxe amb majordoms, fartera de luxe i els millors Rioja.

És impossible deixar de pensar en quanta gent hauria acabat davant dels escamots d’afusellament, a les presons, desapareguts en la nit i la boira, d’haver triomfat el seu colp d’Estat?. En comparació a les mobilitzacions civils pel referèndum

Tot aquest assumpte pinta bastos. El mateix Lesmes, despentinat i sense toga, no va poder evitar l’altre dia llançar una invectiva carregada de rancúnia contra Sánchez i contra els independentistes catalans. Sense concòrdia, va afirmar, no s’entenia que pogués haver cap indult. Un comentari ben coherent venint d’algú que va comparar -amb matisos- el drama de la guerra de Cuba i el patiment dels espanyols amb la situació política viscuda durant els darrers anys a Catalunya.   

La realitat és que no estan per solucionar res sinó més aviat per mantenir un sistema polític i una idea d’Espanya que passa per l’estranyament de les dissidències, l’assimilació de les perifèries i la protecció a capa i espasa d’unes elits sempiternes que cíclicament impedeixen qualsevol transformació de no ser que els siga beneficiosa.

I amb tot i això, no en queda cap altra des de l’independentisme que preservar, carregar-se d’arguments, empentar-los des de la política a que s’enfronten a l’espill. Serà aquesta perseverança confrontada al seu entossudiment el que posarà el conflicte en el centre d’Europa.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s