L’infern de Kernaskléden

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 18 de maig de 2021.

De menut, pel maig, cap al migdia, a tots els xiquets que encara no hem combregat ens porten en filera índia a la capella de la vella escola a resar i a cantar-li a la Verge Maria. Cants de flors, invocació lunar, invocació misteriosa a una mare que, en certa manera, de colp, acabem de descobrir.

La talla de guix que adorem és una Mare de Déu de Lorda prima i juvenil que s’eleva per damunt dels nostres cabets col·locada sobre un altaret de fusta d’estil neogòtic. El nostre cant a cor sembla despertar la flaire de les roses i dels lliris acabats de posar a remull dins d’uns estrets i allargassats flascons de vidre on de vegades queden atrapades les aranyes, les rantelles, les mosques, els mosquitets… Cap cot i de genolls, ara en silenci, ens escoltem aterrits el mestre de cerimònies. És un tipus panxut, amb el cap en forma d’ou, completament pelat. Respira fatigosament embotit dins d’una sotana negra tota espicossada de puntets blancs de caspa, amb les mànigues brutes de pols de clarió, rossegades. Tot ell put a suor i massatge d’afaitar.

Amb un castellà serrat, esmolat com el tall d’una destral, ens adverteix que si pequem el dimoni vindrà a per nosaltres i se’ns endurà a l’infern on patirem càstigs que no podem arribar ni a imaginar. Amb el seu dit boterut ens assenyala fent uns ullots enormes de llop i ens recorda que una vegada havem combregat caldrà que li resem cada nit a la Verge abans de dormir a fi d’evitar el nostre segrest.

Pecar? Què és pecar? Un dia, B. i jo, fumem en el solar d’un suburbi del poble on tenen prohibit anar uns cigarrets de la marca Lola que li ha furtat a la seua mare. Ell és un poc major que jo, un busca-raons i un malparlat. El tabac ens ha marejat i, de poc, no hem bossat. Després hem begut aigua de Seltz i mastegat xiclet perquè no es notés res. Si el pare se n’assabenta que he fumat em trenca la cara. Un altre dia, li pispem a l’àvia rica de T. unes quantes monedes que guarda en una cartera negra en la calaixera de l’entrada de casa. Ens gastem tota aquella fortuna en cucs de seda que després pintem de colors amb uns retoladors Carioca amb la intenció de pujar el preu de les bèsties. Tenim pensat vendre els cucs als nostres companys ara que ja comencen a estar grossos. Un altre dia juguem a la botelleta als esglaons d’un banc que hi ha darrere del mercat. Gira i gira l’ampolla i, a la última, a mi em toca besar S., la més guapa de totes. Li faig una besada eixuta als seus llavis menuts i carnosos i sent que tot jo m’estremesc. Els diumenges quan vaig a missa només puc pensar en la doble sessió de la vesprada al Patronato, en la botelleta i els pits de S., menuts i durs… De veritat hauré pecat fatalment?.

Cap cot i en filera, en acabar el sermó, tornem a les nostres aules, les mateixes a les quals van assistir els nostres pares pocs anys després d’aquella guerra de la qual ningú mai en parla a casa… Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María que Madre nuestra es… De sobte, el nostre cant es nodreix del so d’una campaneta que ressona vigorosa en la cavitat del pati de la nostra vella escola i una bandada d’ oronelles esquinça el blau del cel. 

Pense molt per on es deu entrar a l’infern. Potser hi haurà una porteta sota la paraeta del parc que s’aixeca a l’ombra del plataner més gran del món? La trobaria al rebost de l’escala que puja a la cambra, oculta sota els sacs de cebes i creïlles, del joc de peses de l’àvia? Dins d’un canyar vora riu escarbada en la terra tova i fangosa?.

Per les nits, al llit de la meua habitació, tapat fins les orelles, solc esperar al diable. L’imagine un infant com jo, rodanxó, amb els ulls injectats en sang, les mans enormes i les ungles dels dits negres. Estic convençut que qualsevol nit penetrarà en un dels meus somnis i m’arrossegarà pels peus al seu cau infecte. Per si de cas dorc amb un penjoll en forma de creu i rese fins que caic rendit de son.

Després, ves per on, en la processó del poble faré de dimoni en una peça de teatre litúrgic de carrer escrita per a infants en què es reviu l’expulsió del paradís d’Adam i Eva. Temptaré Eva una i una altra vegada amb una poma preciosa davant la incredulitat del seu mascle: tasta-la Eva, tasta-la, és tan roja com tos llavis són…

Molts anys després, una vesprada tèrbola i freda de primers d’agost, entre per primera vegada en la capella de Nostra Senyora de Kernascléden, a Le Morbihan, en el centre de Bretanya.

Al cor de la capella, construïda el 1428 amb el suport de la comtessa de Porhoët que va veure morir en Vannes a sant Vicent Ferrer, unes pintures murals ens ensenyen en vint-i-quatre escenes la vida de la Mare de Déu i en el timpans, la Passió de Crist i la seua Resurrecció.

Al transsepte sud, unes altres ensenyen els terrors de la mort. L’infern, a la paret orientada a l’oest. I la dansa macabra, en les de la part oest i sud. L’espectacle és corprenedor. En un enorme perol bullen els cossos de pecadors de tota mena: el frare, el noble, la dona… Un dimoni remena els seus cossos dins del líquid bullent amb un llarg pal. D’aquest calder brota un arbre sec fins al cel en les branques dels quals són empalats amb les mans lligades uns pocs desgraciats mentre diables amb formes de bèstia els esgarrapen i els mosseguen.

Al seu costat, un altre dimoni amb el cos emplomallat i el cap d’ocell, reté amb una forca els encarregats d’atiar el foc poc abans, segurament, que ells mateixos no acaben també de morir bullits lentament com arròs en cassola en forn. En una roda de la fortuna quatre rics ben amarrats esperen que una dona amb la cara tapada faça que algú caiga a l’atzar al pou de l’abisme, representat per una altra olla.

A la banda de la capella oposada de l’infern, però, quatre parelles d’àngels músics espanten els nostres temors amb la seua melodia celestial. En qualsevol moment eixirà fra Vicent de darrere d’una columna i alçant el ditet dirà greu… Així com estaran aquells mesquins cridant e plorant, Jesucrist darà altra veu: “Inferne, aperi os tuum, et deglutire eos.” Súbito, se farà una ubertura en la terra, major que d’ací a Roma, e eixiran aquella pudor de sofre incomparable; entre peus se romperà la terra e sorbir-los ha en cors e en ànima…

A la capella regna el silenci. La llum grisa de la vesprada s’escola afeblida pels vitralls de colors. Aquell infern és molt pitjor del que vaig imaginar sent un xiquet però a penes una caricatura grotesca dels patiments de la vida quotidiana.

Els anys que vindran pensaré moltes vegades en els dimonis de la meua infància i en els de Kernascléden i els seus perols amb aigua o oli fent xup-xup i les seues banyes i les seues forques i, també, en els rostres de dolor dels pecadors martiritzats i en les calaveres que dansen mentre fan sonar les seues trompetes d’or. Pensaré sense deixar de riure’m per dessota el nas. Inútil cercar un indret que, en realitat, ho abasta tot. Inútil fugir dels diables que nosaltres mateix som, del mal que ens habita secretament, que un dia potser, inesperadament, ens podrirà.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s