Un tramvia a Colònia

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de maig de 2021 a Nosaltres la Veu.

Imatge antiga de la Hannentor a la ciutat de Colònia.

Des de la meua habitació sovint escolte el dring dels tramvies que des de l’albada i fins a ben entrada la nit, circumval·len solemnement la ciutat. És un so d’alegria, com de campanes de poble, que m’acompanya els llargs dies de silencis en què no tinc ni ganes de pensar en aquell amor a punt des de sempre de naufragar en la immensitat vaporosa de l’oblit. Són els mateixos dies d’odiar Lucio Dalla… vide le luci in mezzo el mare… i el vi fort de la Terra Alta i, també, de tancar-se a casa i de no contestar missatges ni d’agafar el telèfon. Només aquell dring em salva de morir de sobte entotsolat en un racó de la cambra.

A tocar del meu carrer els moderns combois del TRAM encaren una avinguda de plataners d’ombra enormes i, fregant les murades del vell zoològic, van puntuals a l’encontre dels seus passatgers: colles de xiquets excitats que no fa massa s’han quedat embadocats amb el xiscle llarg de felicitat que fan els elefants de la sabana quan pensen el fang, xicotes rosses amb l’escot i les cuixes enrogides pel sol, estudiants reressagats que arriben o fugen de la universitat amb cara d’idiotes. De vegades, als vagons pugen també morts que van d’incògnit. Morts que han eixit de passeig i ara tornen malacarosos al cementeri més antic de la ciutat després d’haver-se fet el vermut en El Tigre o en el Bubar de Wellington envoltats de forçuts holandesos beguts com un bocoi. Per dissimular, els morts sempre procuren tornar als seus nínxols amb un exemplar de La Vanguardia sota l’aixella o amb un paquetet d’una elegant sucreria de l’Eixample o amb un ram de roses de plàstic roges.

Aquell dring arriba fins a la meua habitació després de penetrar una teranyina gegant de branques, esquivant el vol de les gavines i dels coloms, travessant un pati de veïns extens com un país on cap el camp de futbet d’una escola voretat d’àlbers, una piscina on les turistes es deixen veure mig nues i un punt passades de ginebra les vesprades assolellades dels caps de setmana de maig, unes quantes terrasses amb elegants gandules i tendals de colors, unes altres amb els solers guixats amb dibuixos d’infants, mitja dotzena de selves que creixen esponeroses en cossiols de plàstic, balcons de pobres amb roba de pobres estesa, balcons de veïns benestants guarnits amb enfilalls de bombetes de colors…

Sol passar que aquell dring del tramvia em recorda que soc viu, tot i que no amb aquella plenitud que ara hauria volgut per vèncer tants desenganys. Però estic viu, certament. I respire ací en aquest apartament que encara no he acabat de fer meu perquè mai no ho serà. Viu i ben viu, observant-ho tot, passant-ho tot des d’aquest punt de la ciutat que, en realitat, és una estranya cruïlla de carrers des d’on estic convençut que es pot accedir a una altra dimensió del temps i de l’espai.

La campaneta del comboi del meu TRAM em porta també el record d’un tramvia a Colònia aquell estiu en què el món s’havia acabat d’ensulsir fent un gran terrabastall. Fins l’habitació d’aquell pis en un edifici miraculosament salvat dels bombardejos aliats, m’arribava el dring dels combois de les línies 1, 7, 12 i 15 que feien parada a Rudolfplatz just davant de la Hannentor. El so de les campanetes, del sotragueig dels vagons, travessava una atmosfera d’humitat escopida pel Rin i s’escolava a la cambra per l’ample finestral. El xiquet, jo i sa mare, ens adormíem i ens despertàvem amb aquell concert tramviaire de metalls.

Un matí vam dur el menut a jugar al Waserpielplatz, a Altstadt, al costat del riu, a tocar del pont de ferro per on passen tots els trens abans de penetrar embravidament Colònia. El xiquet va jugar amb S. a les fonts del parc fins a esgotar-se. El món s’havia acabat d’ensorrar no massa lluny d’allà on ara gaudíem del sol i de la cervesa però a ningú no semblava importar-li. Aquells dies d’agost la xafogor va ser insuportable. Tan insuportable com la por. Vaig pensar molt en com seria la vida a Colònia. Vaig intentar resistir-me a tornar de nou al territori devastat d’on venia sense sospitar encara que era la meua ànima la que s’havia convertit en un munt d’enderrocs. L’espectre del poeta Gottfried Benn no devia anar molt lluny carregat amb un cadàver al llom o amb un crani obert entre les mans ple de rovells d’ou mentre jo pensava en com fugir sense moure’m d’enlloc… Europa, aqueix moc nasal, d’un nas de catecumen, volem anar a Alaska… L’home marí, l’home del bosc primigeni, que tot ho genera al seu ventre… En caure la nit, escoltàvem de nou el dring del tramvia ara arribant, ara anant-se’n de Rudolfplatz carregat de morts tornant al seu cementeri de clorofil·la.

Aquests dies, sovint, en escoltar el gemec orgàsmic dels meus combois pense que jo hauria pogut tenir una vida a Colònia. Tanque els ulls i recite… el que menja foques, el que mata ossos, el que de vegades li clava alguna cosa a les femelles, l’home

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s