Enric Valor, una vegada més en el punt de mira

*Article de Francesc Viadel publicat en Nosaltres la Veu el 28 d’abril de 2021.

Enric Valor. Foto/AELC

Ho han tornat a fer, ara a Mutxamel. El PP i CS, amb el suport de Vox, han decidit canviar el nom dedicat a la ciutat del Camp d’Alacant a Enric Valor pel d’avinguda d’Espanya. La dreta indígena, àgrafa, perillosament ximpleta, venjativa, nacional fins al moll dels ossos, no en saben de politesse ni falta que els fa. Podien haver deixat el nom de l’avinguda tal com està i trobar a la seua Espanya un altre indret. Més que res per respecte a un intel·lectual del pes del de Castalla. Mutxamel té un munt de carrers dedicats a Marededéus que, a l’última, totes són la mateixa. Fins i tot una en record d’Alfons XII -¿dónde vas?-, una altra a la pesseta i una al plaer… 

O encara, també haurien pogut esborrar del mapa local Valor per pura incontinència fatxenda i posar en el seu lloc, en un arravatament de cinisme, posem per cas, el de Servet cremat viu el 1553 per heretge a Ginebra. Haurien fet el cim perquè la ciutat Suïssa és una de les més estimades pels borbons de Madrid. Si més no, canviant l’un per l’altre, el del científic aragonès pel de l’autor de Castalla, haurien demostrat una certa intel·ligència política, vull dir, un filldeputisme com més a l’europea. 

Com siga, no és, però, la primera vegada, ni tampoc serà la darrera, que els d’aquesta confraria de grollers trepitjaran la memòria d’un valencià del qual sentir-se orgullosos col·lectivament. A aquestes altures del ball n’hauríem d’estar més que vacunats de la mala llet dels salvadors de la pàtria i botafoguerades que ens ha tocat patir.

Estic segur que Valor, si visquera (com Joan Fuster, Estellés o Ovidi Montllor entre altres que també han estat perseguits simbòlicament), s’ho hauria tirat a l’esquena. L’escriptor era un tipus afable i educat, culte, que no puc imaginar-me caçant goril·les ni encara que li anara la vida.

El vaig conèixer el divendres 27 de juny del 1986 a la Casa de Cultura de Manises durant l’entrega del premi Solstici a l’amic i poeta Josep Manel Esteve. El premi, organitzat pel col·lectiu L’Alcavor, l’entregava Valor. Fins a Manises ens va dur en cotxe l’escriptor borrianenc Octavi Monsonís, que havia estat professor nostre de valencià a l’Institut Sant Vicent Ferrer d’Algemesí i un entusiasta del nostre projecte de revista literària, L’Horabaixa.

Vam tenir ocasió de parlar amb Valor de qüestions lingüístiques, també polítiques. L’autor ja tenia una edat però mantenia un entusiasme i un optimisme envejable sobre les possibilitats del país de refer-se d’un temps d’anorreament cultural i d’extrema duresa política en què la dreta havia fet bandera del seu anticatalanisme assilvestrat.

Molts anys després vaig saber d’ell pel seu carter -un antic company de l’escola del meu poble- a qui feia passar al seu pis, a tocar de la Finca Roja de València, per a fer petar la xerrada. No sé si van tenir res a veure o no aquelles converses esporàdiques, les quals m’agrada imaginar com una amable i càlida escena de Sorrentino amb la conversió lingüística del meu excompany de jocs i estudi, però el ben cert és que l’escriptor va deixar en ell una forta impressió. 

Amb la victòria de la dreta el 1995, va venir un temps de revenja. El PP i Unió Valenciana van iniciar un procés de revalencianización forçosa o si voleu de reforçament institucional del castellanisme secular en què militen. Va ser com una mena de maccarthisme tronat i provincià. A Enric Valor també li va tocar la seua ració. El novembre d’aquell any el PP va negar-se que les Corts, a proposta d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), li atorgaren la Medalla del Mèrit Cultural. Els de Zaplana van considerar que es tractava d’una proposta «injusta» i «il·legal». No van tenir tants miraments mai amb El Titi, amb tot el respecte que l’artista de varietés mereix, ni amb personatges estrafolaris com Ripollés.  

El 1997, un any després que Valor presidira el Bloc Jaume I, la Conselleria dirigida per Francisco Camps amb l’ajut de l’Ajuntament de Castalla en mans del PP, va treure el nom de l’autor a l’institut de batxillerat de la ciutat. El diari Las Provincias, com de costum, es va dedicar a atiar el foc. Tot tenia l’aire d’una obscura venjança impròpia en una societat democràtica.

No oblidem mai que durant la Transacció, l’extrema dreta va intentar matar Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. N’eren els més destacats d’un moviment de reconscienciació nacional que posava en perill la dominació econòmica i ideològica de l’espanyolisme heretat de la dictadura. La llista d’enemics a abatre era molt llarga, certament. Si haguera triomfat el colp d’Estat del 23-F, ho hauríem sabut. Fet i fet, la intelliguentsia del País Valencià resultant de la «revolució tranquil·la» dels anys 60 enunciada pel sociòleg Toni Mollà, hauria acabat a les presons, en l’exili o davant dels paredons d’afusellament. 

Des dels anys 90, els valencianistes, els mateixos que proclamen estúpidament Alacant o Gandia com les platges de Madrid, persisteixen encara a esborrar tot signe de civilitat i cultura del país de la vida pública encara que ara ho facen de manera simbòlica. Però només és la punta de l’iceberg. Són els mateixos que clamaran perquè no es toque ni un general franquista del nomenclàtor però que a la mínima que puguen retiraran, ací o allà, el nom d’un carrer a Enric Valor, a Joan Fuster o al Tirant lo Blanch. Quan puguen aniran un pas més enllà i proscriuran la llengua del país, que perceben com la corretja de transmissió d’una manera de veure el món de la qual abominen, com una amenaça al seu estatus…, la llengua dels desgraciats i, alhora, la dels enemics de la pàtria que ens volen fer empassar.  

L’escriptor de Castalla que sabia com ningú quina era la importància de les paraules de segur que hauria trobat la més adient per a descriure la maniobra… feixisme? Gairebé segur que hauria triat aquesta.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s