Presos polítics

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 d’abril de 2021 a Nosaltres La Veu.

La caverna els blasma per tal d’ocultar les seues vergonyes, la seua dilatada trajectòria d’escàndols de corrupció i el seu democratisme accidental, sense tradició. El PSOE, per la seua banda, fa com que no existeixen encara que el diputat republicà Gabriel Rufián els haja advertit que sense ells en el carrer com a part d’una solució al conflicte català, perilla l’estabilitat que els permet governar. I els mitjans de comunicació espanyols, mentrestant, intenten amagar-los tant com poden. La realitat, però, és que els presos polítics catalans són reals, tant com la persistència mateixa d’una fiscalia que els vol veure de genolls, abjurant d’allò que pensen. No és cap novetat. L’alta judicatura, com tots els poders fàctics de l’Estat, voldria de fet una Catalunya assimilada per complet i uns quants milions de catalans penedits pel simple fet ser ser-ho. «Nosotros», proclamava José Antonio Primo de Rivera, «queremos Cataluña por española, y porque amamos a Cataluña la queremos más española cada vez…». Com el fundador de la Falange, els poders fàctics només volen entendre la voluntat d’existir de Catalunya com una pulsió sentimental, com una maniobra d’una mena de mercantilisme secret organitzat. Ben mirat, l’obstinació ideològica d’aquest nacionalisme espanyol és tan gran que fa difícil imaginar cap altra solució al problema català, al problema territorial -a qualsevol altre problema que qüestione el seu propi catecisme- que no passe pel cercle infernal de la confrontació i de la repressió.

El cas és que des de primers de març, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez tornen a estar entre reixes després que el jutge de vigilància penitenciària els revoqués el tercer grau a petició de la fiscalia, que considera que no s’han penedit d’allò que van fer, que és com dir d’allò que pensen.

Junqueras ho va expressar meridianament abans de tornar a entrar a Lledoners. Si els tancaven era perquè no els podien véncer a les urnes.

Fa pocs dies han estat empresonades també de nou Carme Forcadell, en Wad-ras, i Montserrat Bassa, en Puig de les Basses. «La presó», va advertir l’expresidenta del Parlament, «no és el final de res, és la continuació de la lluita».

Tot plegat, el missatge inequívoc de tots els presos polítics és que no n’hi haurà rendició. La realitat és molt tossuda i elecció rere elecció, malgrat l’abstenció, les disputes polítiques i els contextos socials adversos, l’independentisme a Catalunya -com recorda Junqueras- sempre obté la majoria absoluta. Mentrestant, l’espanyolisme es decanta cap a posicions extremistes en el cas de la dreta o s’instal·la en un immobilisme desesperant en el de l’esquerra. La música de fons la toca l’extrema dreta, que agita la desesperació d’una societat esgotada i la ineficàcia d’un estat vell, ostatge de poders atàvics que duen manegant-lo des de molt abans fins i tot que aparegués Franco en escena.

Els presos polítics existeixen. Ho recorden organismes internacionals per la defensa dels drets humans, representants polítics d’arreu del món, però la jugada dels qui els volen entre reixes és fer veure que no són allò que diuen ser.

I com siga, malgrat tot, sense amnistia no es podran assentar les bases per a la resolució d’un conflicte que lluny d’haver-se tancat amb unes condemnes i amb la persecució sistemàtica d’uns milers d’activistes només ha fet que començar.

La societat catalana continuarà exigint l’alliberament dels presos polítics. D’aquests i dels que puguen vindre en un futur. Escrivia Martin Luther King el 1963 des de la presó de Birmingham: «[…] Sabem gràcies a la dolorosa experiència, que l’opressor mai no concedeix la llibertat voluntàriament; l’oprimit ha d’exigir-la». «[…] Hem de comprendre, com un dels nostres distingits juristes, que ‘justícia postergada massa temps és justícia denegada’ […]».

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s