Aquesta és la història d’un home i un peix

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 6 d’abril de 2021.

L’estiu està a punt de caure’ns al damunt. No és només la calor. És també aquell cel que es torna d’un blau tan lluent que si el mires fixament t’encega a l’instant i tot seguit te converteix en una ingràvida flor de dent de lleó arrossegada pel ponent brusent cap al no-res. Quan arriba la calor P. es posa molt desficiosa. Aquesta vesprada, sense anar més lluny, s’ha plantat on visc, m’ha tret de la meua habitació d’estudiant en un pis de merda d’un poble de merda i m’ha fet pujar a un tren merdós per arrossegar-me, tan si vols com si no vols, a la ciutat. Jo hauria preferit que ens quedarem en aquell cau amb una sola finestra que dona a un celobert de llum o a l’abisme. Allitar-nos fins a la boqueta nit. Emborratxar-me amb el seu cos, un punt massa prim, amb les seues llargues besades, amb el gust dels seus mugrons tendres i agredolços com gerds. Intentar-nos l’un a l’altre, mig nus i desesperats en aquest amor que sovint sembla que no ho és, que acabarà no sent, que és potser només un brunzit estrany i agradós en la foscor de les nostres vides.

Bé, òbviament, finalment he fet el que m’ha manat. Simplement ella ha arribat, m’ha agafat de la mà i no n’he tingut cap altra que seguir-la dòcilment. Duia posada una brusa blanca i uns jeans grisos molt ajustats. Els cabells tallats curtets com un xicot. Els llavis pintats a penes d’un roig apagat. Li reien els seus enormes ulls negres. Feia olor de cítrics i de mores, d’assedegats núvols de primavera moribunda.

Hem entrat a un cinema de Gràcia a veure una pel·lícula que va de la història d’un home i d’un peix que té els dos ulls en un mateix costat i que vola dins dels somnis del protagonista, un tipus que es diu Axel Blackmar. Quan s’han apagat els llums de la sala, l’he mirat de reüll i he dubtat que en realitat ella fos qui diu que és o qui jo em pense que és. He posat la mà damunt del seu genoll dret i, de colp, he sentit que tot jo m’omplia del seu cos nu, dels seus silencis i de l’ombra confusa dels seus secrets que no vull saber del tot perquè estic segur que em fendrien de dalt a baix, que em matarien de tristesa. He pensat que m’hauria agradat que dugués faldilla, un vestit… potser aquell vestit negre que li queda tant ajustat, que remarca excelsament les seues majestuoses corbes i que, per cert, només li l’he vist posat una nit.

Axel somia en un esquimal que un dia, pescant aquell estrany peix, cau dins de l’aigua gèlida. I tot i que aconsegueix eixir, és ben cert que hauria mort congelat de no ser perquè, quan ja es troba en les últimes, un dels gossos que arrosseguen el seu trineu, l’hipnotitza i el duu enmig de la tempesta fins al seu iglú. I després el foc i la màgia del gos i l’amor sanador de la seua dona el tornen a la vida i llavors ell, cofoi, obre amb un ganivet aquell estrany animal i li treu la bufeta i l’omple de l’aire calent dels seus pulmons i la bufeta es torna un globus roig que li regala al seu fill menut perquè jugue. I el globus -o l’esperit d’aquell peix si voleu- en un  moment donat s’esmuny de les mans del xiquet i s’envola i vet ací que travessant els gels arriba fins a Central Park de Nova York i, encara, al port de la ciutat on treballa Axel mirant les ànimes dels peixos, llegint els seus somnis. Peixos que ho saben tot i als quals no els cal pensar.

I tot açò que veiem P. i jo en la pantalla d’aquella sala de cinema mig buida, passa mentre sona una alegre cançó i mentre jo em muic per sentir la seua llengua dins de la meua boca, vull dir la seua llengua esllavissadissa, carnosa, fruital… Bowling wind is whistling in the night/My dog is growling in the dark/ Somthing’s pulling me outside/To ride around in the circles/ I know that you have got the time/Coz anything I want, you do/You’all take a ride through the estrangers/Who don’t undersantd how to feel…     

Axel diu que son pare deia que per a conèixer l’ànima d’algú caldria veure els seus somnis perquè així pots sentir compassió per tot allò en què l’ha cagat. També diu que, de vegades, mira als ulls d’un peix i veu la seua pròpia vida sencera, un do que tan sols els peixos tenen. Explica que mai no ha vist un peix mentir o nedar en la merda en què nosaltres nadem. Li encanta Nova York -supose que com a mi i a P. Barcelona- perquè pots veure a tot el món i, en canvi, ningú no et veu a tu. Però el seu oncle, Leo Sweetie, que el vol com si fos el seu fill mateix perquè va matar a son pare en un accident de trànsit i se sent culpable, té decidit que vaja a viure a Arizona i que aprenga l’ofici de vendre Cadillacs. Per a Leo aquells Cadillacs i els diners ho són tot. Cadillacs rosa com els flamencs per a fer-se el desert de punta a punta posseït pels esperits dels dahoma.  

I a la última, ves per on, arrossegaran Axel cap a aquell erm de terra roja i cactus i allà resulta que coneixerà l’Elaine Stalker que vol volar com el peix dels seus somnis i, també, a la seua filla Grace. Aquestes dones seran la seua perdició. Axel es fondrà entre els cames d’Elaine i, alhora, patirà la gelosia embogida de Grace. Mai no aconseguirà volar amb la primera. La segona, una nit, de poc no el matarà amb un revòlver.

Axel també explica que sa mare cada dia el despertava dient-li: ‘Bon dia, Colom!’… L’alçava amb aquesta frase per tal que recordés que ja s’havia descobert Amèrica i que somiar despert quedava molt lluny de la vida real. Va arribar un moment, però, que això va deixar de preocupar-li i que la veu de sa mare es va tornar un vent que feia olor de colònia barata. El mateix moment en què se’n va adonar també que sempre viuria en món de colònia barata i que va dubtar de si encara era possible descobrir Amèrica o contar peixos tot i que en Arizona, i amb aquelles dues dones boges, almenys s’havia pogut preparar per a navegar l’oceà que l’esperava. I és aleshores, quan pensava tot això, que va recordar el que un dia li va dir el seu pare: “El treball és com un barret. Encara que vages nu pel carrer amb el cul a l’aire no passaràs vergonya si dus barret”.  Són coses que va rememorar enmig d’una gran desolació.

Ara abraçaria molt tendrament P. en la foscor. Temptaria hàbilment el seu entrecuix, acaronaria per damunt de la seua delicada brusa els seus pits rodons i menuts com bresquilles. Fa olor de desert i de mar, de distància inabastable. Fa només uns mesos que l’he conegut i encara no sé ni tan sols si és real. Potser perquè tots dos vivim dins d’una tempesta imaginada que ens confon. En tempestes diferents, és clar. I sovint aquestes vesprades que P em segresta  pense que potser algún dia les nostres tempestes coincidiran en un lloc qualsevol de l’orografia on vagaregen els nostres neguits i, aleshores, em sent molt feliç. Qui putes ho pot saber això?. Jo només sé, com Axel, una vegada he patit la meua pròpia tempesta, que encara que la vida no siga meravellosa em sé content d’estar viu. Content sobretot de tenir ara mateix la mà sobre el genoll de P., de sentir la seua respiració tan a la meua vora. Potser -rumie- aquesta nit em convidarà a dormir amb ella en aquella cambra diminuta que dona a un menjador. Potser escoltarem sencer Closing Time de Waits. Quan siga el moment, ella es farà l’adormida mentre jo li temptejaré tímidament tot el seu cos, mentre acaronaré la seua pell fresca per dessota el seu pijama de seda fins que em rendesca i m’adorga i em torne de colp un peix que vola fins a la meua Arizona de tarongers i marjals travessant primer la infinita extensió del seu desert de gel, ignot. Un desert, el mapa del qual, me l’ha negat una i una altra vegada sense saber mai el per què.

En acabar la pel·lícula, passegem encara una estona pels carrers de Gràcia. Aquell barri sempre m’ha semblat un laberint en el cor d’una ciutat ordenada.

Finalment, cansats de passejar, seiem en un banc i tots dos en silenci contem peixos en el cel. Cadascú conta els seus fins que es fa de nit. Una nit que durarà anys.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s