L’infart

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 de març de 2021.

Grafitti 1930, París. Foto/Brassaï.

Crec que la primera vegada que ve a per mi és durant la breu estona que dura l’enllaç del vol entre Frankfurt i Nuremberg. Just acabat d’aterrar note que em clava les seues llargues i esmolades ungles de porcellana als turmells i amb dificultats, arrossegant-lo, avance pels llargs passadissos de l’aeroport.

Aquella nit mateixa no me’n queda cap altra que carregar-me’l al llom com si fos un cabàs ple de taronges i ascendir penosament amb ell per les escales de fusta de l’hotel Weireich de Bamberg, fins a la meua habitació. Caic rendit i, ell, s’adorm com un xiquet arraulit als peus del meu llit fent uns grans roncs de balena, sense moure’s. No em deixarà ja durant ni un segon tota la meua curta estada a la ciutat francona. M’acompanya pels matins a fer classe a l’Otto-Friedrich-Universität. S’asseu a primera fila i es porta com el més aplicat dels meus estudiants. Per les nits d’aquell novembre suau se’n ve de passeig amb mi, es queda en silenci al meu costat repenjat a la barana de l’Obere Brücke i plegats escoltem com dos amants la remor de la gèlida aigua del Regnitz.

En arribar a Barcelona insistirà dia sí i dia també a fer-me visites tan curtes com molestes allà on estiga. De vegades, amb les seus mans negres em prem amb força el braç esquerre fins que diu prou o bé es repenja de les meues cames i em tiba tan fort com pot cap a l’infern.  

Els dissabtes, fart d’ell, solc enganyar-lo amb una dosi generosa de diazepam que em fa caure en unes llargues becaines que poden durar fins l’hora de sopar. A boqueta nit, però, es cansa de jugar amb mi, ix al balcó i s’enfila a la branca més alta d’un enorme plataner que es mor poc a poc des de fa una eternitat amanyagat per la llum grogosa d’un fanal. I allà es queda no sé quantes hores, no sé ni els dies.   

Un divendres a la nit torna amb mi en l’avió de Palma a Barcelona. Va al meu costat. Em mira de reüll. Estic quasi segur que en un moment o un altre m’arrencarà el coll d’una mossegada. I en aquell moment, de sobte, pense en què s’haurà fet d’aquella xicota de la qual no en sé res des de fa tants anys. Recupere el seu perfil aquilí emergint en la foscor de la sala d’un cinema de Gràcia. El seu cos prim, nu, blanc de lluna plena. Durant uns segons retorne a una badia d’abril ara impossible. Lamente amargament, amb llàgrimes als ulls, que si ara em mossegava i acabava tot, mai més no la tornaré a veure.

Un migdia de desembre, a la porta de l’ascensor, just quan intente aixecar a pols del terra dues pesants bosses plenes de vidre per a reciclar, el molt fill de puta se’m tira traïdorament al damunt. És com si s’haguera emprenyat amb mi per ves a saber què. Llavors, sent que el pit se m’obre en horitzontal en dues meitats exactes, d’un tall sec, que l’estomac em puja per la gola fins la boca. El cos em fa un extrem com mai no havia sentit fins aleshores. No faig cas, però, i tire cap a la facultat, mig ofegant-me, arrossegant sense esma tot el meu pes. Aquella vesprada, amb els de segon de periodisme, parlem de l’atemptat del Bataclan i del fanatisme. Després, el Jaume i jo fem dues mil cerveses negres en el vell Glaciar de la Plaça Reial. Convenim que la vida, amb tant de temps consumit només a sobreviure, ens ha passat com un alè o potser per damunt, com un camió carregat de pedres i sorra. De les il·lusions ja només en queden residus. Parlem d’Irlanda, de València, dels anys d’estudiant, de les coses que encara no hem fet…

L’endemà m’alce sense encertar. Serà la cervesa de la nit passada, em dic a mi mateix. La primera i última classe del matí amb els del darrer curs del grau gairebé acaba en desastre. No trobe les paraules. Se me’n va el cap. Sembla que m’haja fumat tot sol una enorme trompeta d’haixís. En acabar, pegue a fugir de la facultat per no haver de participar en la celebració institucional que fem sempre per donar la benvinguda a les festes de Nadal i torne cap casa. No em trobe gens bé. És un 22 de desembre. El xiquet i jo sopem una pizza i veiem S’aixeca el vent de Hayao Miyazaki i ens n’anem a dormir.

I poc abans de l’una de la matinada el monstre, de sobte, torna. Se’m tira a sobre el pit. És com si m’hagués caigut un piano al damunt. Note que totes les dents estan a punt de saltar-me com taps d’ampolles de xampany obertes amb molta violència. Jo sé que és la mort que em furga dins la boca amb un fil d’aram llarg per a treure’m l’ànima de quall.  

Me’n vaig sol a l’hospital. El taxista que em duu s’equivoca de porta. Li dic que em deixe allà mateix, tant se val… No cal ni que em done les tornes del bitllet de vint. Tinc presa.  Llavors, a pas lleuger, faig quasi tota la volta a l’edifici fins arribar a la porta d’urgències. Quasi no em deixen ni explicar-me. Tot va molt ràpid. Un primer electrocardiograma, després el box abans de la intervenció… ‘Saps què passa, no?’, em pregunta un metge jove amb els cabells rinxolats mentre mastega un xiclet. ‘Sí…bé, crec que sí’… conteste. ‘No pateixis, et curarem’… em respon amb una gran suficiència mentre el monstre es fa un bolic en un racó d’aquell indret ple de pantalles i cables.

L’operació se’m fa llarguíssima. Sort del Tranxilium i, sobretot, de les paraules de consol dels cirurgians. Tinc la sensació de surar ingràvid dins d’un malson, de ser el cosmonaute de l’Avern. Després em portaran a reanimació on hi seré durant una bona estona. Plore, només faig que plorar.

Abans no em duguen a la UCI encara tindré la visita d’una nodrida representació d’estudiants de medicina que atendran les explicacions d’un saberut metge mentre em fan una ecografia. Algunes són molt guapes. El monstre també s’ho escolta tot atentament, sense deixar de somriure. Se les mira, també, luxuriós, passant-se la seua llengua grossa pels seus llavis pintats de morat.

Dos dies a la UCI, sol, mentre la gent celebra la vida. Sol i enganxat a un milió de cables. El monstre no se separa de mi. Després, uns quants dies a l’habitació neta i espaiosa de l’hospital amb M., un cultíssim empresari egipci amb els setanta complits. El vell té molt mal pronòstic però no es deixa vèncer, riu, no deixa de parlar. El cas és que la bèstia l’ha escomès un munt de vegades i li ha deixat els ronyons fets puré. Plore. Plore. Plore. Plore. Plore… sense saber encara, però, que la tristor ha de niar per molt de temps encara en el més amagat del meu ésser. Sense saber que el monstre ja no em deixarà ni un sol moment. Només tinc 48 anys. Aquell malparit se’n va endur el pare als 55 una matinada de setembre mentre encara floria el gesmiler dels veïns amb la fúria d’una selva. Plore. Simplement plore i M. en veure’m mira de reconfortar-me, d’animar-me a seguir.  

Un matí ve a visitar-me el metge. Em diu que haig d’anar-me’n. Em pauta una rastre de medecines, m’ordena que menge amb moderació i que còrrega, que còrrega i no m’ature mai i jo, sense pensar-m’ho, isc d’allà i còrrec a grans gambades, veloç com un antílop. I el monstre se m’apega a roda com un gos fidel i em segueix…

I ara, ací, encara, després de tants anys, en aquest despatx amb les parets folrades amb imatges d’Iron Man, Hulk, Thor, del Capità Amèrica, que té dos prestatges plens de llibres…  Zweig, Wolfe, Talese, Frankl, Saviano, Chaves, Fuster, Roig, March… una fusta de planxar de color verd, una bicicleta estàtica i una bossa d’esport on hi ha embotits tots els documents que en donen fe que existesc… aponat al meu costat, mentre es grata irrespectuosament el forat del seu cul i repica amb les ungles el terra, intenta dictar-me açò mateix que escric, manar-me, condicionar-me, entretenir-me amb la seues dèries estúpides, acollonir-me, nuar-me, desproveir-me de les poques seguretats que no em va poder robar aquell desembre gris, recordar-me la solitud amarga, venjar en mi totes i cadascuna de les seues putes frustracions de paràsit, d’emissari sinistre de la puta mort… Potser un qualsevol dia em tornarà a saltar al coll. Potser… Llavors, l’esperaré amb un deix d’indiferència. Sense por.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s