Si en valencià t’estavellaves

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de març de 2021.

Senyals trànsit. Foto/ACN.

Una bona part de les carreteres d’Alacant estan senyalitzades només en espanyol. Tampoc n’hi ha de retolades en valencià per a indicacions senzilles com ara aeroport, recinte firal, àrea de servei o Autovia del Mediterrani. La raó és, segons va explicar l’altre dia l’executiu a la diputada d’ERC Marta Rosique, que “un exceso de información por haber incluido demasiado texto puede acarrear distracciones en los conductores que acaben dando lugar a un accidente”. Caldria, a més, diu l’executiu, fer cartells més grans i podria ser que els conductors que travessaren aquell territori es veieren en un gran perill, i acabaren per estavellar-se contra un qualsevol mur o caient al fons d’un barranc. Com siga, també diu el ministeri de torn que hi ha exemples de tot el contrari i posa com a exemple el cartell de l’eixida cap al campus universitari de Sant Vicent de Raspeig escrit únicament en la llengua del país. Gràcies…  

El raonament evidentment no passa de ser una excusa de burocratisme pueril per part de Madrid per a no haver de dir que en aquelles contrades donen ja per mort el català i que, per tant, no cal ni tan sols molestar-se en complir la llei. Certament, l’ús del català al sud és dels més baixos del domini lingüístic si atenem a les dades més recents d’entitats com la Plataforma de la Llengua. Però també és cert que la mateixa precarietat mes enllà dels percentatges la pateixen València i la seua àrea metropolitana, l’àrea metropolitana de Barcelona, Eivissa i Formentera, Palma o el Camp de Tarragona per no parlar de la Catalunya Nord. Ben mirat, tot això dels cartells no deixa de ser una anècdota per més que irritant que resulte. Per més que calga, com fa Rosique, insistir en què no se’ns pot amagar.

El cas és que per a l’Estat tot allò que no siga castellà és un maldecap. No és només, un problema de retolar o no, clar. Així mateix, per al nacionalisme espanyol -tan identificat amb aquest mateix Estat- la diversitat lingüística és una amenaça, l’enemic interior. El català, el gallec o l’euskera, no deixen de ser la via de transmissió del separatisme, com a poc el símptoma d’una tossuda voluntat a no ser assimilat i això fa molta nosa, inquieta, enfurisma. 

Ben mirat, tot seria molt més fàcil si aquestes llengües desaparegueren per art d’encanteri de l’esfera pública o per inanició que és la recepta que solen aplicar encara que no sempre. De vegades, si tenen ocasió, amb la Constitució a la mà, apliquen amb severitat el principi de que tot això de les llengües ‘regionales’ és cosa de pur voluntarisme, de matriotisme sentimental però que, en realitat, la llengua que porta els pantalons a casa és l’espanyol. Si et negues aleshores t’apliquen l’anestèsia del bilingüisme per llei i, una vegada estabornit, t’inoculen el castellà a raig. 

Aquest estiu mateix el Tribunal Suprem va tombar part del decret de la Generalitat Valenciana que fixava que les comunicacions entre els governs del mateix domini lingüístic es redactarien en català llevat que algú demanés la traducció al castellà.

El Suprem va recordar a la Generalitat que era l’Estat, segons la Constitució, qui tenia la competència exclusiva per a regular el procediment administratiu comú. És l’Estat, doncs, el que diu com s’ha d’escriure i, en aquest cas, obliga a la traducció al castellà dels documents redactats en valencià i enviats a les Balears o a Catalunya perquè òbviament no reconeix que en aquests territoris es parle la mateixa llengua. Ses senyories que en saben molt de filologia -idiotes ja sabem que no ho són- saben encara més de política. És només un detall. A Europa fa anys i panys que s’acumulen les denúncies per discriminació lingüística i en Madrid tenen una pila de requeriments per a que protegeixen de manera efectiva les llengües que es parlen en els territoris que administra.

Amb tot i això, ni l’Estat i els seus servidors, ni encara tampoc les associacions tramposes en defensa del bilingüisme o favor dels drets suposadament conculcats dels castellanoparlants, no en tenen tota la culpa ni d’una cinquena part del desgavell, del perill de desaparició de la nostra llengua a tot arreu dels Països Catalans.

Segurament, els governs no fan tot el que deurien i, a més, massa sovint posen la pota. És evident també que no n’hi ha una estratègia comuna entre els territoris per a enfortir la posició pública del català i que, d’altra banda, les reticències i recels alhora d’articular un mercat de llengua amb l’audiovisual com a element capdavanter, posem per cas, són enormes. El nacionalisme lingüístic espanyol tampoc no ajuda amb les seues campanyetes i denúncies que sempre tindran un jutge comprensiu que les admeta. Ni el secessionisme lingüístic se n’ha eixit amb la seua al País Valencià, Aragó o a les Balears, tot i que quasi la meitat dels catalans creuen que valencià i mallorquí són llengües diferents, el que dona una idea de la feblesa de la nostres consciència unitària.

A la última, però, la clau de volta per a evitar la culminació d’un llarg procés històric de substitució lingüística està en mans dels mateixos parlants, en la seua fermesa de prevaldre. Se’n diu lleialtat lingüística i n’anem molt justos.

En qualsevol cas, la batalla la tenim al carrer. El carrer entès, és clar, en un sentit molt ampli. com l’entenia Joan Fuster o com l’entén el més modest dels sociolingüistes.  

“(…) O el català recupera el carrer, i recupera, també, l’escassa dignitat que les famílies mantenen, o serà una llengua difunta, en la qual, naturalment, l’Oliver, l’Espriu, Vinyoli, l’Estellés, Llompart, i els nens versificadors o antiversificadors podran fer filigranes (…)”, va escriure l’assagista de Sueca.  I afegia: “Del ‘català al carrer’, ¿què? Si el català no és al ‘carrer’ -en les múltiples possibilitats que això implica-, ¿per a què voldríem una ‘literatura catalana’?”. Ni una literatura, ni res.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Si en valencià t’estavellaves

  1. Raül López Cifuentes ha dit:

    Com va dir Fuster:
    “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”

    Joan Fuster.

    Es molt trist que a Oriola, Alacant capital, ja quasi Crevillent i Elx també, i més llocs del sud d’Alacant, exceptuant Guardamar del Segura, els feixistes espanyols invasors ,hagin acabat amb el valencià.
    Salutacions i enhorabona com sempre Francesc, pel teu article.
    Espanya ens matarà i ens anul·lara com a poble si no despertem.
    L’únic camí, l’autodeterminació. I ho sent molt de cor per els pobres espanyols que no són aixina i respecten la llengua pròpia del nostre país i la nostra història , cultura i s’interessen per ella amb molt de respecte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s