Del fugitiu Antonio Anglés al cas Helena Jubany

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de març de 2021 a Nosaltres La Veu.

El matí del 27 de gener de 1993 dos apicultors trobaven en el barranc de La Romana, en el terme municipal de Tous, semisoterrats, els cossos de les tres adolescents d’Alcàsser desaparegudes la nit del divendres 13 de novembre de 1992 quan es dirigien a la discoteca Coolor de Picassent on es celebrava una festa de l’institut.

Els fets són sobradament coneguts. Totes tres van ser segrestades per Antonio Anglés i Miguel Ricart, torturades i executades en un caseta abandonada d’aquella mateixa partida on van ser trobades. Anglés va desaparèixer sense deixar rastre i Ricart, detingut, jutjat i empresonat, va contribuir a nodrir tota mena de llegendes amb les seues declaracions contradictòries, pròpies d’una estratègia de defensa a la desesperada, del tot endimoniada.

El brutal assassinat de Míriam García Iborra, Desirée Hernández Folch i Toñi Gómez Rodríguez, va commocionar la societat valenciana com cap altre succés fins aleshores. Consideracions òbvies al marge, els mitjans de comunicació, certament, en van tenir bona part de culpa d’aquella commoció en donar solta als monstres més atàvics que s’embosquen en les profunditats de la consciència col·lectiva. No en va, cal situar el naixement de la teleporqueria en una Espanya que durant quaranta anys de dictadura s’havia adelitat en les cròniques de successos, en la indigna cobertura d’aquell fet.

Les cadenes TVE i A3, a través de Paco Lobatón i Nieves Herrero respectivament, van ser les primeres en obrir el foc per l’audiència a compte del triple assassinat. Mentre que el periodista Pepe Navarro, presentador del late night de Tele 5 Está noche cruzamos el Mississippi, va superar-los amb escreix fent un ús de la informació que proporcionava el cas sense miraments, atiant el foc de les teories de la conspiració, satisfent el gust morbós de les audiències.

Sortosament, no tota la professió estava per aquella manera de fer. El 1995, Joan Oleaque va escriure Des de la tenebra: Un descens al cas Alcàsser (Empúries).  Oleaque aleshores era reporter en el setmanari El Temps. Es donava el cas que, a més de ser un periodista sagaç, havia estat veí dels Anglés a Catarroja i coneixia molt bé l’entorn i la intrahistòria de l’assassí. A aquell llibre li van precedir alguns reportatges que, junt als de Jordi Sebastià, caldria que foren rescabalats de les hemeroteques com a exemples del periodisme més rigorós en contrast amb tot el fem que es va vessar. 

Sens dubte, Des de la tenebra -avui introbable- és un text de referència del periodisme d’investigació narratiu i, alhora, una crítica ferotge a uns mitjans de comunicació que havien perdut l’oremus, que s’havien saltat totes les normes deontològiques de l’ofici en nom del negoci.

Com siga, l’assassí Antonio Anglès va continuar i continua sent una llegenda. El 2018 els periodistes Genar Martí i Jorge Saucedo, van publicar un altre reportatge d’investigació narratiu, El fugitiu (Vincle). Els dos reporters van resseguir totes les passes de la fugida de l’assassí en un intent d’esbrinar si hi havia cap possibilitat de que continués viu. Molts dels testimonis aplegats en aquell reportatge eren inèdits. Molt especialment el del capità Stevens del mercant City of Plymouth que feia la ruta de Lisboa fins a Dublín i en el qual va viatjar Anglés. És en aquell vaixell on se li perd la pista. Les declaracions fetes pel capità als dos periodistes valencians donant a entendre que Anglès hauria pogut arribar nadant a la costa van ser motiu d’un altre reportatge del programa Equipo de Investigación emès per La Sexta que va tenir una considerable repercussió.

Tot plegat, Martí i Saucedo van aportar suficients elements per a pensar que Anglès podria estar viu i fa poc el jutjat d’Alzira que duu el cas va decidir obrir noves diligències, entre les quals, interrogar de nou tant a Stevens com a Stephen Richard, el primer oficial del buc. Val a dir, que l’acusació popular, representada per l’Associació Clara Campoamor,  tampoc no ha deixat durant tots aquests anys d’insistir davant de la justícia per a esclarir els extrems d’una investigació amb moltes zones d’ombra.

En certa manera, Antonio Anglès ha tornat a reaparèixer si de cas mai no va deixar d’estar present en la memòria col·lectiva a causa de la seua maldat. Ja veurem, però, si el corporativisme policial i la lentitud burocràtica de la justícia poden més que l’entusiasme del bon periodisme.

Justament, fa res que la ciutadania ha estat colpida amb la decepció de la reobertura i tancament d’un cas esgarrifós com l’assassinat d’Helena Jubany el desembre de 2001. La investigació policial iniciada per la Policia Nacional va ser tan controvertida con la pròpia instrucció judicial. El cas es va arribar a tancar sense judici. El periodista Carles Porta en una doble entrega de Crims emesa per TV3 va posar en relleu els desficacis policials i judicials que van fer impossible aclarir el que sembla una autoria dels fets evident.

Els familiars de Jubany, després d’anys de lluita, van aconseguir que l’agost de 2020 un jutjat de Sabadell reobrís el cas ateses les nombroses irregularitats. Finalment, però, l’Audiència de Barcelona ha considerat que les proves aportades per la família de la jove assassinada tenen una “escassa fiabilitat”. Cas tancat, doncs, en fals, sens dubte, malgrat el que diguen els jutges.

El 2029 prescriurà el cas Alcàsser i s’extingirà la responsabilitat penal d’Anglès en el triple crim. Que la titular del jutjat d’Alzira número 6 haja allargat el temps de prescripció atès considera que les darreres diligències que es van fer van ser el desembre de 2009, fa pensar.

Els periodistes, encara tenen uns anys per a intentar donar llum sobre un dels casos que diuen molt de la condició humana. Tant de bo, un Oleaque, un Martí o un Saucedo qualsevol siguen capaços d’esclarir tants enigmes com encara queden per esclarir. El periodisme no sempre és un entreteniment banal o una joguina del poder. Continua sent encara, malgrat tot, com afirmava Gabriel García Márquez, el millor ofici del món.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s