Els pinets

*Article publicat de Francesc Viadel publicat el 9 de març de 2021 en Nació Digital.

A les acaballes de setembre un exèrcit d’homes ix de la pols de la terra i amb l’afany dels gegants, carregats de martells, claus i llistons de fusta de totes les mides aixequen en uns pocs dies en el cor de la ciutat una estranya plaça de bous. Estranya perquè és quadrada, perquè els cadafals altíssims s’aguanten recolzant-se els uns contra els altres. I com siga, cada any es repeteix aquell prodigi de l’arquitectura popular que sembla impossible sabent que és cosa d’uns centenars de jornalers del camp amb l’únic ajut i consells d’un aparellador municipal que, a l’última, resulta ser tan meticulós com el més formidable dels enginyers germànics.

Durant una setmana llarga la ciutat, conservadora, tancada en el seu xovinisme, esdevé una Sodoma i Gomorra, una Roma de Calígula, la gran puta de Babilònia. Als matins, les colles fan esmorzars pantagruèlics on corre l’alcohol. A la vesprada, la ‘correguda’ i, en l’entremig, els berenars de pa i porta. Després els sopars i en acabant, encara, l’espectacle nocturn.

Els pobres s’ho miren tot per dessota els cadafals, entre els forats que queden entre els llistons de fusta mal conjuntats, asseguts a les cadiretes de platja o de bova que es duen a llom des de casa fins a aquell Coliseu pobletà. De vegades, des de dalt del cadafal, algú els orina o els escup o els tira una pell de plàtan, una poma rosegada… 

Una nit actua el Duo Dinámico. Els dos vells salten i canten maldestrament en un escenari aixecat sobre la mateixa sorra on poques hores abans un rejoneador famós ha estoquejat a cor que vols una pobra bèstia muntat sobre un bellíssim cavall. Una altra nit, canta Massiel i des d’un cadafal, de sobte, algú li llança de braç una ampolla de Soberano que l’artista empoma al vol. Aleshores, a gallet, fa un glop llarg sense quasi respirar… li goteja el conyac sobre el seu generós escot i riu i li ballen els pits i el públic enfervorit l’aclama com si fos una autèntica Marylin. En una altra ocasió, la xurma fa befa d’un mag que a penes sap treure’s coloms de la màniga a més de fer veure que talla per la meitat la seua esvelta ajudant, una quarantina tenyida de ros embotida en un maillot morat. Per la nit, el mag farà el truc de viure mentre es posa el peus a remull en aigua i sal en l’habitació d’una pensió barata de València.  

Aquelles nits de setembre fan olor de vi i de gesmil masegat, de serradura humida, de pixum calent, de whiskey i ginebra barata, de combinats merdosos a base de licors dolços com l’arrop.  

Una de les nits es reserva als joves que, bufats com un bocoi, ridículament disfressats, han de matar uns quants vedells escanyolits. És un bateig de sang absurd, incomprensible, atàvic, un desvari més de la tribu embogida que aleshores no ho sap encara però que no tardarà gaires anys a desaparèixer enmig d’una tempesta de canvis terribles.

Aquella nit, però, un d’aquells joves no eixirà a l’arena. Ha begut tant des de les sis de la vesprada que és incapaç ni tan sols de trobar la plaça i ara deambula sense rumb pel parc on estan les casetes de les penyes. La mort no li interessa per a res. No suporta la rematada final dels bous a la porta de la plaça, la sang d’aquelles bèsties corrent aigua cavallera fins l’embornal davant la mirada atònita de grans i menuts. Troba ridículs els toreros amb els seus ajustadíssims vestits color porpra o groc i negre, rosa, marcant impúdicament les seues polles de masclots incontinents. Se’n refot de tot aquell món encara que a desgrat seu en forme part indestriable des del dia mateix que va començar a respirar.

Avui del cert que no pensa punxar cap vedell amb cap espasí rovellat de matador inhàbil. Deambula, doncs, feliçment sota els plataners del parc, sota les palmeres on tantes vegades sent un xiquet ha jugat. Quasi no pot sostenir-se dret, però. Ha barrejat vodka i rom negre, cervesa, vi… tot en grans quantitats. En un moment ha perbocat entre unes bardisses i després ha tornat a empinar el colze. Ara, conforme pot, camina i mentre ho fa pensa el futur. Voldria tenir un futur encara que aquest a penes li omplís l’almosta de les mans, menudet com un teuladí caigut del niu. O potser un futur d’aigua, efímer, tan sols pel plaer de poder-lo sentir desaparèixer entre els seus dits. I, alhora, sap que no en té de futur. Només el desig de tenir-lo i la bravura del guerrer al qual han nodrit tant sols per a morir absurdament en la batalla anònima dels anònims.

En això, la seua mirada es creua amb la d’una jove d’ulls negres, cabells foscos i arrissats, que té els llavis més rojos i carnosos que mai no ha vist de la vida. És prima, les cames llargues. Ella se li abraona i, de colp, li entafora la seua llengua rèptil ben endins, quasi bé fins la gola. L’abraça, s’abracen i encesos, agafats dels malucs, ixen del parc, creuen la carretera, creuen el pont sobre el riu dels cavalls dels gitanos i s’endinsen en els pinets, en aquell estrany i diminut bosc enganxat a les vies del tren, a tocar dels camps de tarongers, on creixen uns quants pins gegantins, uns datilers, l’herba fresca… Es besen febrilment. Cauen per terra. Es descorden l’un a l’altre, apressadament, els seus jeans… ell li mossega els mugrons dels pits, el coll, li tempteja el seu tall… ella l’agafa ben fort del clatell i l’empeny contra el seu cos… Es gaudeixen quasi amb desesperació. Ell, finalment, acaba damunt de la seua panxa llisa i tesa com un tambor, blanca com la farina, suau com el vellut. I després es queden quiets, molt quiets, estirats al terra, l’un al costat de l’altre, en silenci. Ni tan sols s’han arribat a dir el nom. Des de la penombra d’aquell bosc frueixen contemplant una lluna enorme de setembre. S’escolta el raucar de les granotes que ara, amagades dins de l’espessor dels canyars, malparlen dels morts del poble. Passa un tren que ve de Xàtiva i va cap a València carregat d’espectres i el terra tremola. Ell la torna a besar. Li mossega els seus llavis molsuts. Ella, excitada, es deixa fer, es duu les seues mans als seus pits menuts i durs com llimones. I juguen i s’aturen de nou i tornen a jugar, s’entortolliguen, es palpen per tot i s’endormisquen fins que de nou els desperta el tren que torna de València i va fins a Xàtiva ple també d’espectres silenciosos que capcinegen, que s’estiren sobre els seients bruts de skai.

A la matinada, agafats de la mà, eixiran del bosquet, i en arribar al parc ella trencarà a la dreta a buscar el carrer de mala mort on s’ha criat. I ell trencarà a l’esquerra i s’anirà cap a sa casa, molt excitat encara, molt begut encara, caminant de costat a costat. Mai més no es veuran. Ni sabran res l’un de l’altre.