Un país sense política (lingüística)

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de febrer de 2021 a Nosaltres la Veu.

L’any 1976 Joan Fuster va publicar un aplec d’articles sota el provocador títol d’Un país sense política (La Magrana). Com d’habitud, la intenció de Fuster era la de provocar una reflexió sobre les deficiències i capacitats de la societat valenciana per a sobreviure al seu propi estancament. En el primer dels articles, després de recordar la «densa» tesi doctoral d’Alfons Cucó El valencianisme polític 1874-1936, l’escriptor es permetia certificar l’absència d’una política valenciana des del segle XIX que fos ni tan sols mínimament «regionalista». Sense dubtar de la bona fe de tothom, és a dir, de la dels polítics valencians que fins i tot havien tocat el cel de Madrid, l’assagista acabava per concloure que «examinats un a un, el saldo és d’una absoluta inanitat». 

Fuster tindria moltes més ocasions per a certificar aquesta inanitat durant l’amarga Transició que ens va tocar viure en tant que ciutadà compromès, observador amb voluntat d’intervenció pública i, també, com a víctima de la violència dels reaccionaris que encara ara, des de les files de CS, VOX o del PP, lluiten acarnissadament per assolir l’assimilació total dels valencians en el magma d’un espanyolisme conservador i supremacista que avorreix qualsevol matís sempre entès com a símptoma d’una amenaçadora dissidència. 

L’amarga realitat és que des d’aleshores no hem anat a millor ni tan sols després que una coalició de partits progressistes governe des de fa anys la Generalitat. Continuem sent un país -país?- sense política. Sense política lingüística, també. 

Els darrers dies hem vist com un seguit de centres d’ensenyament secundari de la Ribera recullen signatures per a evitar que l’aplicació de la coneguda com a Llei del Plurilingüisme els reste hores d’ensenyament en valencià. El cas és que la norma fixa obligatòriament un 25% mínim de classes en valencià i un 25% d’hores en castellà. A la pràctica això suposa una reducció d’assignatures en valencià en favor del castellà o de l’anglès que també es contempla en la norma. Ara, els centres afectats de comarques tradicionalment valencianoparlants demanen que la Conselleria siga flexible en l’aplicació del decret -almenys tant com ho són amb els centres del Baix Segura sollevats per la dreta de sempre- i els permeta, doncs, mantenir com fins ara els percentatges d’ensenyament en valencià superiors a un 50 %. Això no obstant, cal no oblidar que en desenes de centres de València ciutat o d’Alacant els percentatges mínims de valencià no arriben ni de lluny al 25 % d’hores d’ensenyament en valencià. 

Bona part d’aquesta problemàtica l’explicava molt bé l’altre dia en aquest mateix mitjà la directora de l’IES de Guadassuar, Oreto Trescolí que, a més, es feia ressò de la profunda tristor que l’actuació de l’administració valenciana havia causat en la comunitat educativa compromesa amb la llengua del país. 

Ja ho veurem. La Conselleria haurà d’examinar cas per cas, Pla Lingüístic de Centre per Pla Lingüístic de Centre de cada institut i de ben segur que no faltaran ni les reticències del funcionari de torn ni tampoc les resistències dels defensors de la «libertad» i del bilingüisme habituals amb el suport de la dreta política, judicial i mediàtica.  

L’STEPV ja va advertir fa molt de temps, a desgrat del Botànic, que el decret estava mal concebut. Les sentències contràries del Tribunal Superior de Justícia valencià que consideraven que la nova llei discriminava el castellà i les pressions de l’espanyolisme al Baix Segura contra l’ensenyament en valencià envers una administració poruga, han acabat per convertir el decret en un artefacte de fira que lluny d’afavorir l’assentament tranquil del valencià en l’ensenyament i d’allunyar l’ombra del conflicte lingüístic, han tornat a perjudicar la feble posició pública del valencià. 

Al Baix Segura més d’una trentena de centres apliquen el decret a la baixa pel que fa a les hores de valencià. A la concertada, l’ensenyament en valencià és una pura il·lusió sense que sapiguem que coi fa per esmenar la situació una inspecció educativa heretada i funcionaritzada pels anteriors governs del PP que sempre han menystingut el valencià. 

La situació és realment lamentable i es produeix, a més, en el context d’una mentalitat institucional que descarrega tota responsabilitat pel que fa a qualsevol política lingüística en l’àmbit de l’educació, tot i que l’escola ja no té el paper hegemònic com a instrument de socialització que tradicionalment havia tingut. 

Els sociolingüistes més solvents com ara Toni Mollà adverteixen d’aquesta miopia política ja fa molts anys. L’altre dia, en el context d’una conversa entre Avel·lí Flors i Mollà mateix organitzada per Escola Valenciana, el segon lamentava aquesta visió institucional antiga i suggeria que la política lingüística es centrés en l’àmbit del mercat, els àmbits públic i civil sense deixar de fomentar un corredor cultural amb la resta dels Països Catalans. Mollà va deixar molt clar, entre altres coses, la importància del sector audiovisual i no va estar-se de denunciar que si no hi havia reciprocitat encara entre TV3 i À Punt no era per problemes tècnics, sinó per una falta de voluntat política per part del Botànic.

Heus ací la clau de volta de tot l’assumpte. Vull dir, de les deficiències de la llei del plurilingüisme i de l’absència d’una veritable política lingüística. El Botànic sap que la llengua és un problema com ho és l’urbanisme quan col·lideix amb l’entorn mediambiental o les polítiques socials quan toquen la butxaca dels poderosos i prefereix, doncs, no remoure el vesper del valencià ni cap altre. 

La realpolitik, la del Botànic o la del govern de Botswana, com sempre traspassa la necessitat dels canvis transformadors a la voluntat de la societat civil i de les sinergies que aquesta siga capaç de moure. Som un país sense política, cert. Ho som també sense una societat civil?

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s