L’apartament del jaguar

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de febrer de 2021 a Nació Digital.

El dia s’ha llevat amb una espessa boira que amenaça en escanyar amb els seus pegallosos i invisibles tentacles els primers símptomes de la primavera. Ahir, de fet, sobtadament, van florir els quatre pruners vermells un punt esquifits que hi ha plantats a la cantonada de casa junt a una replaceta amb uns pocs bancs on el temps mata els vells. En aquell mateix indret, poc abans del 6 de gener, l’ajuntament posa l’envelat dels Reis d’Orient perquè els xiquets del barri puguen fer l’entrega de les seues cartes plenes de desitjos. Cartes escrites amb porpra d’ales de papallona i alè d’il·lusions efímeres. Cartes inútils. Aquest any la cua era gairebé infinita a causa de tota aquesta puta merda del distanciament. Els pares anaven tots amb mascareta. Els xiquets alguns sí, d’altres no. Potser els reis els esperaven dins de l’atrotinada carpa municipal abillats amb vestits color groc anti-Covid i amb els seus caps cofats amb corones de plàstic. Per a monarques estem…

Des de la finestra del menjador em vaig adelitar amb la contemplació dels contraforts de Collserola d’un verd lluent com mai fins ara no havia vist. La muntanya, sota un cel blavíssim, semblava una illa d’esmaragda que emergís des del mig d’un mar càlid. Refilaven les merles i les tórtores turques feien perilloses acrobàcies al pati que formen els diferents edificis mal arrenglerats, desiguals, amb les seues contrafaçanes escrostonades com la muralla d’una ciutat decadent al mig del no-res a punt de caure en mans dels bàrbars.     

Avui, però, just acabada de trencar l’alba, la boira ho ha envaït tot i no deixa veure res. Els ocells canten des de dins d’un núvol d’humitat. És com música feta per espectres vagament alegres igual que ho són tots els records que he acumulat desordenadament, sense ganes, sense poder evitar-ho tampoc, entre aquestes quatre parets. Ara em venen al cap  les primeres nits de l’estiu en la meua habitació d’aquest pis des d’on també es veu la muntanya. Les converses de balcó a balcó entre veïns, les llumenetes llunyanes dels edificis de l’Avinguda de l’Estatut, de Can Marcet… en ve al cap aquell -aquest- desassossec, aquella incertesa que no em deixava dormir, aquella por que encara m’acaça, que no n’hi ha manera d’aüixar, que s’amaga dessota el llit, dins de l’armari, darrere de les portes… Una por que em fa carasses, que em treu la seua llengua negra. Una por que en caure la nit grata amb les seues ungles esmolades com fulles de corbella les parets del passadís només perquè tinga molt present que no es pensa moure de la meua vora. 

Al mig del menjador s’amunteguen un grapat de bosses de supermercat ben embotides amb objectes diversos: llibres, una cafetera italiana comprada al magatzem xinès que pixa per tot arreu, roba de cuina, tovalloles, menjar, una paperera de plàstic… Hi ha també un parell de maletes a punt de rebentar, una bicicleta estàtica comprada per a combatre el tedi del confinament del passat març que al final va arribar a casa tot just quan ja ens deixaven eixir, una televisió gran, una tauleta per a poder menjar assegut al sofà, una cadira de despatx roja, l’ordinador de taula… Adeu, Dant ingrat i vell. Adeu, sobretot, Beatriu impossible, inexistent, més distant que mai en el seu incomprensible estranyament cap a mi. Adeu a aquesta escala estreta i empinada que he habitat amb la prudència d’un intrús. Adeu a aquests carrers costeruts. A aquest costellam de la ciutat impossible de conquerir en què envellesc, en què reescric projectes i en què veig créixer el meu fill.     

Els dos joves camàlics a sou d’O. arriben amb puntualitat britànica i en un bufit ho baixen tot des del quart, escales avall i, de seguida, carreguen la furgoneta. Tot va tant ràpid que quasi no tinc ni temps d’arribar amb el taxi al nou apartament, just a l’altra punta de la ciutat, on potser viuré uns quants anys. Me’l va moblar dijous passat un hàbil xicot hondureny. Són mobles barats però que fan goig. L’habitatge, en una finca un poc desgavellada, em recorda aquell apartament de Varsòvia en Bonifraterska on hi vaig passar uns dies l’estiu del 2017 poc després de la massacre de La Rambla. S’ubicava a dues passes de l’estadi de la capital i del monument de Bispuski de la plaça de la Mare Sibèria. El monument, que va comptar amb el patrocini honorari de Lech Walesa, commemora totes les víctimes poloneses de l’agressió soviètica. Aquest indret ara podria ser, doncs, un apartament varsovià en el quart d’una finca de veïns malcarats que no es treuen la mala llet de damunt, ni encara menys la mala sort. Estic inquiet pel tipus de gent que em puc arribar a trobar amb permís dels veïns del replà, una agradable xicota estrangera i un tipus de la meua edat, taciturn, discret.

Les primeres hores són d’absoluta confusió. Dine amb el fill en un bar de baix de casa. Compre quatre coses en el súper. Després em quede sol. Treballe una estona. Abans que caiga la nit contemple des de la minúscula galeria els edificis que m’envolten. Aquests sí, perfectament ordenats. Albire també amplíssimes terrasses molt ben condicionades per a quan arribe el bon temps. Fins i tot hi ha una terrassa  que té piscina veïnal. Es veu també el pati d’una escola on uns quants adolescents juguen a futbet. Els seus crits es barregen amb els xiscles embogits de les gavines i els parrups dels aterrits coloms.

Darrere d’una d’aquelles finques, a pocs metres de casa, passa el tramvia a tocar del mur que envolta el zoològic. Estic a quatre passes del punt d’aquell mur darrere del qual hi ha la gàbia del poderós jaguar. No sé les vegades que l’havia anat a veure quan el meu fill era encara menut. M’agradava mirar-lo fixament als ulls i esperar que em donés un senyal dels meus morts. De vegades, em concedia aquell desig i, com en un somni, percebia llunyà l’amanyac de la veu del pare, la sensació que ben agafat de la seua mà, sota una pluja gèlida de gener, em portava al cau secret dels nostres ancestres en les profunditats d’un bosc de ribera verge. Allà mateix, els meus, em xiuxiuejaven els secrets de la vida i em reconfortaven amb el relat de les seues proeses. Vinc d’una nissaga d’herois.    

Fet i fet, encara no fa un any, quan encara no m’havia vist obligat a canviar forçosament de casa i de barri i a la matinada eixia a caminar pel costat de les vies del tram fins a la mar, voretant aquell mur, m’havia semblat sentir rugir el meu jaguar després de passar tota la nit lluitant contra els monstres de la nit amb les seues urpes d’or. Un dia, aquell mateix jaguar ensopit del qual en fa befa els xiquets, els idiotes, els rancuniosos, els traïdors, ha de devorar a queixalades el sol i la lluna, l’univers sencer… i aleshores, enmig d’un oceà agitat de penombres i vents huracanats, el món s’acabarà.

Potser aquesta nit sentiré el jaguar respirar als peus del meu llit, sobirà del meu destí, protector i ferotge amb els meus enemics… abans que acabe amb el món, abans que acabe amb mi mateix.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s