La llarga nit

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 8 de febrer de 2021.

Acaba d’arribar un carta per la qual m’assabente que he estat guanyador exaequo junt a un altre xicot de nom Francesc-Marc Àlvaro del Premi Mecanoscrit que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El guardó es va instituir no fa gaire per a incentivar la creació literària entre els joves i, alhora, mantenir viva la memòria de Manuel de Pedrolo de qui aleshores a penes no en sé res. Em vaig presentar per la insistència del meu professor de valencià de l’institut, Octavi Monsonís. A un altre professor, Joan Navarro, també li vaig donar a llegir el text. Entre els dos em van embotinar a fer el pas. El primer, de Borriana, és un excel·lent novel·lista. El segon, d’Oliva, un dels poetes més importants de la poesia contemporània en català. Per mi aleshores només són, però, l’Octavi i el Joan. El primer em bonega constantment, afectuosament, perquè és impossible escriure amb tantes faltes com ho faig jo. L’altre, que té un seductor aire a Freddi Mercury, sol fer-me bromes que no sempre agafe. Em dona accidentalment classes de música. Un dia va posar Gustav Mahler -o no sé a quin coi de compositor- i ens va demanar que escriguérem allò que ens suggeria aquella música. Encara ara hi pense.

He guanyat el Mecanoscrit amb un relat fosc escrit en una nit de botorn, apressadament, a bolígraf, sobre la taula del menjador, assegut amb les cames sota el cul. Fosc i cru, descaradament sexual, impropi de totes totes per a un xicot tan jove com jo. Però el món que percep aleshores, el que arribe a intuir per les seus estretes escletxes, és així, fosc. No fa massa, una vesprada de desfici, amb els de la colla, vam entrar en un bordell de carretera i vam quedar bocabadats en veure totes aquelles dones amb els seus pits turgents a la vista, vestides a penes amb unes bragues diminutes. Cossos bells. Cossos que olien bé. Sinuosos. Vam deixar que ens festejaren. Després vam pagar una fortuna per uns quintets de cervesa i ens hem vam anar excitats i cofois a bord dels nostres ciclomotors. De vegades, el món fosc de què parle són també els cavalls escanyolits dels gitanos que observe pasturant en el riu des de la passarel·la dels Maristes. Les continues baralles entre els pares a casa. Una casa, cal dir, on no entren a penes diners, ni alegries. El món fosc són les dificultats sovint insalvables en els estudis: el grec maleït o les matemàtiques incomprensibles. També el desdeny d’aquella xiqueta d’ulls blaus, reservada, que em porta de cap. Un dia li toque els seus pits menuts, el seu entrecuix humit, en el replà penombrós de l’escala on viu. S’estremeix entre els meus braços. Ens abracem. Se’m queda per sempre a la memòria l’olor salobre del seu sexe estret. Allò és l’amor o l’amor era el desig de saber-me una mica dins d’ella només uns segons abans de tocar-la?.

La carta ha arribat en el mateix moment en què el pare acabava d’entrar a casa amb el seu atrotinat Vespino blau. Ve del camp, cansat com un haca. Duu terra fins i tot dins de les orelles. Li comunique la notícia i esbossa un lleu somrís entre de satisfacció i de desconcert. Li dic també que el premi l’haig de recollir l’endemà mateix a la vesprada a Barcelona i que necessite diners per al bitllet de tren. En saber que només em donaran deu mil pessetes torça una mica el gest. Segur que està pensant que això del valencià -bé, del català- no és un bon negoci.

El meu tren ix de l’Estació del Nord de València poc després de la mitja nit. Des que he arribat del poble, a boqueta nit, que duc pràcticament assegut en terra, sense moure’m, al costat del retén de la Policia Nacional. Sense perdre de vista, també, l’andana on haig d’agafar el meu comboi ni el meu sac on guarde quatre coses que per mi són tot un tresor.

Calce unes espardenyes negres amb sola de cànem i vist amb uns jeans mig estripats i una samarreta de Nina Hagen que adore… Off’nes Fenster pränsentiert Spatzenwolken himmelslatten… Com m’hauria agradat trenar-li de flors els seus cabells, sentir la seua llengua dins la meua… Pense Nina nua entre els meus braços navegant sota la lluna de mercuri en una balsa plena de violetes.  

M’he assegut al costat dels putos pasmes perquè l’estació és un vesper de tipus estranys que estic segur que amaguen enormes ganivets esmolats com corbelles de desbarbar marges. Corbelles per a tallar de quall, d’un tall net, colls com el meu. Qui m’ho havia de dir. Jo, un aspirant a revolucionari cercant la protecció de l’enemic.

Als urinaris de l’estació no paren de processionar vells i xaperos que es llancen mirades furtives. En un moment que he entrat a pixar se m’ha posat al costat un d’aquells vells i ha començat a sacar-se-la frenèticament sense deixar de mirar-me als ulls.  No sé com no s’ha arrencat la polla… He sentit una barreja de fàstic i de tristor. Tinc por. Des que he arribat tinc por. Des que he eixit de casa tinc por. És la por del caçador o és la de la pressa?.

El tren finalment arriba. Ve des d’Alacant i entra a l’estació silenciós, enorme com una serp monstruosa. Els vagons fan olor a pixum, a burilles fredes, a skai rebullit per la suor calenta de milions de cossos, a solitud. En el compartiment viatgem jo, una xicota de vint i pocs molt escanyolida i el seu amant o el que siga. És un paio amb el cap gros, sord com una rella que té la mirada d’un boig. Ella duu els braços espicossats de puntes de xeringa. Els seus pits llargs i flàccids li sobreixen pels costats de la seua samarreta bruta color fúcsia. Duu també una faldilla molt curta. Quan de vegades s’estira sobre el seient deixa ben a la vista les seues cuixes primes com secalls, el seu tanga negre, desbocat. Ella es passa la nit insultant-lo i, a mi, demanant-me tabac. Va fins al cul no sé de què, possiblement de jaco. Ell, però, no diu ni pruna. Sé que la xicota té la sida. Que ell, malgrat tot, l’estima amb bogeria. En tota la nit no puc dormir. Estic segur que a la mínima em robaran. O m’arrossegaran dels peus fins la boca d’un infern ignot d’on no podré eixir mai. Tinc por. No em trec la por de damunt.

A trenc d’alba ja vagarege per Barcelona. No havia estat des que tenia set o vuit anys, amb l’àvia. El matí, plujós, se’m fa tant llarg com la nit. M’assec a un banc de La Rambla. I en això se m’atansa un vampir que intentarà comprar-me la sang per unes poques peles i un entrepà. La Rambla en va plena de vampirs. Capten idiotes com jo. A pocs carrers d’on soc es veu que hi ha un laboratori que compra sang. Els ionquis fan de mitjancers d’un negoci tan estrany com, supose, que lucratiu també.

Cap al migdia menge alguna cosa a un bar de darrere de la plaça Vila de Madrid i després, esgotat, busque una habitació en un hotel del costat. Una habitació sòrdida per la qual pague una fortuna. Sense adonar-me’n ja m’he gastat quasi tots els guanys del premi.

A la vesprada, quan intente accedir a l’acte d’entrega del guardó a l’Ateneu Barcelonès, el porter em barra el pas. On collons m’he pensat que vaig?… “A recollir un premi”, li dic. Se’n fot de mi. A la última, un membre de l’organització em salva d’aquell maleït porter menja merdes. L’acte és senzill. Montserrat Bayà dirà unes paraules amabilíssimes en un català que a mi aleshores encara em resulta dur i llunyà. Hi haurà cava a dojo. Parlaments. Preferesc no dir res. Estic mort de vergonya. A més, ha plogut, i el cànem de les soles de les meues espardenyes s’ha inflat i put a mil dimonis. No sé on posar-me.

L’escriptor Joan Rendé m’ha buscat allotjament a prop del carrer Canuda en un pis d’estudiants. Dormiré en el llit d’una de les inquilines, una pèl-roja amb els ulls color de mel que m’ofereix, també, tot allò que siga capaç de trobar al prestatge del frigorífic que t’he assignat.

A la nit, al llit, sol, pense en el cel gris de Barcelona, pense coloms grisos, avingudes immenses, l’oli dels cotxes tacant l’asfalt… pense en el bigoti de Rendé, pense en el mosso que amablement m’ha indicat al carrer Princesa, a l’alçada del Passeig Lluís Companys, per on puc continuar perdut… Pense la nit més llarga, un compartiment de tren, la mirada tan trista de l’enamorat d’aquella ionqui que duu tatuada la mort als mugrons, una papallona negra en cada pupil·la. Pense en la ciutat inabastable. Sobretot, allò que hauria pensat o fet el pare aquella vesprada en el moment en què em guardonaven i jo, avergonyit, només sabia que assentir com un disciplinat escolar. Pense que potser mai més tornaré a escriure. Pense la meua amfitriona pèl-roja. M’agradaria tenir-la ací al meu costat, nua, dir-li a cau d’orella el paradís llunyà d’on vinc només per tal d’oblidar la nit més llarga. Em toque lentament pensant-la o oblidant-la. L’habitació és plena d’ombres. Algunes d’aquelles ombres, anys a venir, tornaran i m’embolcallaran amb el seu tel fosc i humit de sudari de cadàver putrefacte, quasi imperceptible. Ombres que em deixaran un grapat de cendra sobre les parpelles o de terra negra sota el coixí. Tinc por. Molta por.  

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s