L’escaleta

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu l’1 de febrer de 2021.

Allà és on va començar tot, en aquella escaleta. Potser m’han mentit els mateixos personatges que sovint m’espien des del fons de la taula solitària d’un Cafè o furtivament entre els prestatges d’un supermercat qualsevol ací en aquesta ciutat tan immensa com buida. Els mateixos tipus d’aspecte vulgar que moltes vegades se m’atansen amb el sigil i l’astúcia del guepard voraç i, a cau d’orella, em mussiten profecies sobre el futur immediat que sortosament mai no solen acomplir-se. Per posar un cas, puc dir que he perdut el compte de les vegades que m’han assegurat que moriria en unes poques hores, en uns pocs dies a tot estirar. Però del cert que estic viu, ara mateix, mentre escric açò. Estic viu i tinc ganes de viure encara, malgrat tot. Vull dir, malgrat la desesperança que no tinc cap altre remei que bellugar a coll i bé d’una banda a l’altra d’aquesta solitud que m’habita. Vull dir, sentir la vida en el frec d’una pell roenta, en el gust de la sal, en el tacte d’un mugró ert…

I amb tot i això no estic en disposició, però, de descartar res, cap profecia. Fet i fet, em sé un ingenu incorregible, reincident, pertinaç, un punt estúpid. I per això justament ho dic. Hi ha dies que sospite que, en realitat, en aquella escaleta, en comptes de començar res, va acabar tot. I? Bé, tant se me’n fot.

Com siga, vaig començar a gatejar en el segon pis d’aquell edifici sense ascensor amb una façana de maons vistos de color terrós. L’edifici s’aixecava al cap del carrer Molí a tocar quasi del parc. De fet, es va construir quan encara existia el molí i en el silenci de les nits, doncs, s’escoltaven les seues pales terribles batre la mateixa aigua subterrània on nadaven els dimonis del nostre infern que era -segons deien els més vells del veïnat- un infern menut, vulgar, sense cap condemnat il·lustre digne de ser mencionat. Un infern de desgraciats, diríem.

L’habitatge era allargat i menut com un puny, amb dues eixides. Una donava a una galeria amb vistes a un celobert a la qual s’accedia des d’una cuina minúscula. A baix de tot d’aquell celobert, hi havia la part de darrere de la carnisseria coberta per un sostre d’uralita. Durant el dia s’escoltava la serra del carnisser tallar els ossos dels animals esquarterats que havien acabat de dur de l’escorxador municipal. Cada matí pujava l’olor de la sang bullida amb ceba, del tall de carn fresca, de les espècies, dels pinyonets…

L’altra eixida era un balconet menut des d’on es divisava, a un extrem, la plaça major i, a l’altre, el parc immens o selva.  

Per les nits, l’escaleta es deixondia i llavors, tothom, en la quietud pesant de les seues llars, sentia un punt atemorit com cruixia el seu esquelet de totxos alhora que sonaven tots al mateix temps els vetustos comptadors de la llum gràcies als quals s’enriquien fills de puta de tota mena.

En aquella escaleta vaig haver de créixer. Al menjador, davant d’una televisió a blanc a negre veiem Un, dos tres, Los Chiripitiflauticos, Torrebruno, pel·lícules de romans i merdetes espanyoles. A l’hivern ho fèiem davant d’una estufa de gas. A l’estiu amb l’única finestra de l’estança oberta de bat a bat. En aquella escaleta el pare va saber de l’execució en la Model del jove Puig Antich i de la mort del nan sanguinari i de la de Paquirri i de la victòria dels socialistes i de la continuïtat fins a la nàusea de la nació única i vertadera.

Sovint m’escolava al pis de la veïna d’enfront per gaudir de l’olor del rent. Em delia amb un bon manró de pa acabat de coure que me’l menjava a mos redó, assegut a la cuina, amb les cames pengim-penjam.

Amb els dos germans del pis de baix jugava hores i hores. Del gran vaig aprendre tots els secrets de la màgia, la possibilitat de fer que els mons que habitaven dins de les nostres closques foren escopits sobre un paper en el qual prendrien vida en forma d’acolorits dibuixos o potser de rengleres de mots. Del menut, la bonhomia fins i tot en la mala idea dels xiquets enjogassats i entremaliats com a dimonis.

Aquella escaleta i aquell carrer, tots aquells carrers des de el del Molí al de la Capella i del de la Capella a la Plaça Major de Ca la Vila o en direcció al parc de les palmeres altives, les moreres, els esbarzers, el desmai de les bruixes, la fira… Sant Joan Baptiste, de l’Aigua, Castelló, Barberà, dels Figueres, Benito Ballester, Nou del Convent, de la Parra…

Carrers de jugar, viure, de morir en vida. Cases i pous, carrers de carros i haques, de fems d’animal i murtra i cera d’espelmes, de secrets de beata, d’enraonies de fadrines amb el desfici gratant sense atur entre les cames, de vetlles de morts sobtats, de fantasmes com els que em sotgen nit i dia… Carrer del sabater amb els mil anys acabats de complir, de la botiga de queviures d’Adelita, de la papereria del pare de don Froilà, del barber, de casa Milio i Isabel, del bar Lorito, del practicant, del manyà misteriós que igual pot fer si vol les claus de Sant Pere com les del dimoni. Botigues, botigots i botiguetes fosques i menudes on comprar màquines per solcar les profunditats oceàniques, menges per al banquet d’un rei, esmaragdes i robins, cromos d’exploradors, d’animals exòtics i de futbolistes, gelats de xarop, rom a granel, fulletes d’afaitar, sosa càustica, quaderns, regalíssia, caramels de mora…

Tanque els ulls ara, molt lluny d’aquella escaleta, diria que en un altre univers segrestat per la infecció i la por. Pense en l’habitació del passadís que ocupa la tieta. És molt major i està cega i té el rostre ratat a causa de la pigota. Sovint li passe fils per les agulles de cosir a canvi d’una o dues monedes. Uns fils i unes agulles que guarda al seu davantal dins de capsetes de llumins que, en realitat són, des del meu punt de vista d’infant, diminuts cofres del tresor. Moltes nits, quan tothom dorm, la tieta passa de puntetes pel meu costat, obre la porta del balcó i, nua, mamprèn el vol fins a la lluna mentre repiquen les campanes de la basílica, a la Plaça Major. I en això, una bandada d’àngels malcarats ixen darrere d’ella per acaçar-la i tornar-la a un qualsevol ignot bosc potser a la vora del riu. Quan vola no és vella ni té el rostre ratat. És molt jove i molt esvelta, blanca de pell i llueix una llarguíssima cabellera roja que li arriba fins a les seues natges rodones i dures com pomes verdes. Pel dematí tornarà, però, a ser una anciana que canta melangioses i velles cançons d’amor de mariners. Amor, amor… ja veus, justament ella que per lletja i cega es va quedar fadrina.

La vida passa en l’escaleta, passa dins de l’ànima d’aquell pis. El meu germà i jo dormim en una llitera en la mateixa habitació. La germana, un nadó a penes, ho fa amb els pares en la peça del costat. Tota la nit plora, pobreta meua, i el pare remuga perquè ha d’aixecar-se molt d’hora per a anar a guanyar-se el jornal. La tieta dorm a la cambra del passadís, al costat del bany. Després hi ha el menjador i la cuina i la galeria on a penes cap una rentadora.

Passa la vida a l’escaleta i passa al carrer. La vida dura, la vida feliç, la vida morta. La vida dels ignorants, la dels treballadors, la dels espavilats, fins i tot la dels que han fet el llarg camí d’Europa fugint dels polls i de la pols i dels tricornis. A l’hivern, la boira i el fred mata l’alegria. L’aire, però, es perfuma de taronges. A la primavera arriben les oronetes i els xiquets ens fem els amos de tot. Un dia al santíssim carrer Capella es posa a viure l’amo del bordell del camí Real on n’hi ha les putes més belles de l’univers. La casa de l’alcavot, efeminat i rabassut, està just al costat de la llar que acull nanos amb discapacitat mental. Juguem amb ells, d’iguals a iguals.

Al carrer ara passa una motocicleta o parotet de metall i parem el partit de futbol. Ara passa un carro i una haca, ara un vell malcarat… ara el senyor metge ens renya des del balcó de ca seua amb un castellà adust que quasi no entenem. Ara les dones pasten pastissets de moniato i torrons de panet perquè s’acosta Nadal. Avui, en el ple de l’estiu, ha arribat aquell xiquet que viu a França i a qui tots mirem amb recel perquè les seues joguines són les millors, perquè és tímid i reservat, perquè parla el valencià amb aquell accent especial. Demà mor algú però a casa no ens ho diuen. Ho endevinem pel toc de campanes. Per sant Jaume eixim amb els nostres fanalets de melons d’Alger. Som una corrua d’espectres infantils. Al setembre, muixerangues i tornejants i bous i vaques i borratxos pel carrer…

Torne molts anys després a l’escaleta. Només hi viu ja, en el garatge, el gran dels dos germans. Ara és més mag que mai i mata el temps dominant el foc i el vent per les muntanyes del nostre bell país i, a estones, vetlla també per la tranquil·litat de tots els nostres ancestres que habiten els racons de la memòria feréstega. Em diu que els darrers anys ha après a tocar el violoncel i l’imagine conversant amb Bach en la foscor del seu estrany habitatge.

Ja no queden xiquets. O bé han marxat lluny o bé han mort o ben s’han fet vells sense memòria perduts en el revolt de la vida que sempre passa i mai es deté. No queda res. Al carrer ja no n’hi ha cap botiga on comprar un talismà contra la por o un basquet de maduixes i bresquilles d’or, ni el manyà que ens forjaria la clau per a entrar al futur per l’esquerdes que deixa aquesta merda de present clivellat. El vell cinema Patronato del carrer de la Capella és una trista ruïna com les nostres ànimes errants enmig d’un món que boqueja. No conec res ni ningú. No sé que se n’ha fet de tota aquell veinat. Enmig d’un carrer de Barcelona, un d’aquells tipus que em segueixen tothora, se m’apropa i em diu que no torne mai més a l’escaleta, que no puc, que ja n’hi ha prou. I en això, se’n va taciturn i emprenyat.

En aquella escaleta potser va passar tot allò que havia de passar.  

Sovint m’escolava al pis de la veïna d’enfront per gaudir de l’olor del rent. Em delia amb un bon manró de pa acabat de coure que me’l menjava a mos redó, assegut a la cuina, amb les cames pengim-penjam.

Amb els dos germans del pis de baix, jugava hores i hores. Del gran vaig aprendre els secrets de la màgia, vull dir, com era possible fer que els mons que habitaven dins de les nostres closques podien escopir-se sobre un paper i prendre vida en forma d’acolorits dibuixos o potser de rengleres de mots que com columnes de formigues escalant un mur emblanquinat travessaven també el paisatge glaciar d’un qualsevol full de paper. Del menut, la bonhomia fins i tot en la mala idea dels xiquets enjogassats, entremaliats com a dimonis.

Aquella escaleta i aquell carrer, tots aquells carrers… del del Molí al de la Capella i del de la Capella a la Plaça Major de Ca la Vila o en direcció al parc de les palmeres altives, les moreres, els esbarzers, el desmai de les bruixes, la fira… Sant Joan Baptiste, de l’Aigua, Castelló, de la Parra…

Carrers de jugar, viure, morir en vida… cases i pous, carrers de carros i haques, de fems d’animal i murtra i cera d’espelmes, de secrets de beata, d’enraonies de fadrines amb el desfici gratant sense atur entre les cames, de vetlles de morts sobtats, de fantasmes com els que em sotgen nit i dia… carrer del sabater amb els mil anys acabats de complir, de la botiga de queviures d’Adelita, de la papereria del pare de don Froilà, del barber, de casa Milio i Isabel, del bar Lorito, del practicant, del manyà misteriós que igual pot fer si vol les claus de Sant Pere com les del dimoni… botigues, botiguetes i botigots fosques i menudes on comprar màquines per solcar les profunditats oceàniques, menges per al banquet d’un rei, esmaragdes i robins, cromos d’exploradors, animals exòtics i futbolistes, gelats de xarop, rom a granel…

Tanque els ulls ara, molt lluny d’aquella escaleta, diria que en un altre univers segrestat per la infecció i la desesperança. Pense en l’habitació del passadís que ocupa una tieta molt major a la que la pigota va deixar cega i el rostre ratat. Sovint li passe fils per les agulles de cosir a canvi d’una o dues monedes. Fil i agulles que guarda en el seu davantal dins de capsetes de llumins que en realitat, són, diminuts cofres del tresor. Moltes nits, quan tothom dorm, la tieta passa de puntetes pel meu costat, obre la porta del balcó i, nua, mamprèn el vol fins a la lluna mentre repiquen les campanes de la basílica, a la plaça major. I en això una bandada d’àngels malcarats ixen darrere d’ella per acaçar-la i tornar-la a un qualsevol ignot bosc. Quan vola no és vella ni té el rostre ratat. És molt jove i molt esvelta, blanca de pell i llueix una llarguíssima cabellera roja que li arriba fins les seues natges rodones com pomes. Pel dematí tornarà a ser una anciana que canta melangioses i velles cançons d’amor de mariners.

La vida passa en l’escaleta, passa al pis. El meu germà i jo dormim junts en una llitera. La germana, un nadó a penes, ho fa amb els pares en la peça del costat. Tota la nit plora, pobreta meua. La tieta a la cambra del passadís, al costat del bany. Després hi ha el menjador i la cuina que té eixida a una galeria menuda.

Passa la vida a l’escaleta i passa al carrer. La vida dura, la vida feliç, la vida morta… la dels ignorants, la dels treballadors, la dels espavilats… A l’hivern la boira i el fred mata l’alegria. L’aire es perfuma de taronges. A la primavera arriben les oronetes i els xiquets ens fem els amos de tot. Un dia al santíssim carrer Capella es posa a viure l’amo del bordell del camí Real on hi ha les putes més belles de l’univers. La casa de l’alcavot, efeminat i rodó com una bola, està just al costat de la llar que acull nanos amb discapacitats mentals. Juguem amb ells, d’iguals a iguals.

Al carrer ara passa una motocicleta o parotet de metall i parem el partit de futbol… Ara passa un carro i una haca, ara un vell malcarat… ara el senyor metge ens renya des del balcó de ca seua amb un castellà adust que quasi no entenem… Ara les dones pasten pastissets de moniato i torrons de panet perquè s’acosta el Nadal… Avui, en el ple de l’estiu, ha arribat aquell xiquet que viu a França i a qui tots mirem amb recel perquè les seues joguines són les millors, perquè és tímid i reservat, perquè parla el valencià amb aquell accent especial. Demà mor algú però a casa no ens ho diuen, ho sabem pel toc de campanes. Per sant Jaume eixim amb els nostres fanalets de melons d’Alger, som una corrua d’espectres infantils. Al setembre, muixerangues i tornejants i bous i vaques i borratxos pel carrer…

Torne molts anys després a l’escaleta. Només hi viu ja el gran dels dos germans. Ara és més mag que mai i mata el temps dominant el foc i el vent per les muntanyes del nostre bell país i, a estones, vetlla també per la tranquil·litat de tots els nostres ancestres que habiten els racons de la memòria feréstega.

Ja no queden xiquets. O bé han marxat lluny o bé han mort o ben s’han fet vells sense memòria perduts en el revolt de la vida que sempre passa i mai es deté. No queda res. Al carrer ja no hi ha cap botiga on comprar un talismà contra la por o un basquet de maduixes i bresquilles d’or, ni el manyà que ens forjaria la clau per entrar al futur per l’esquerdes que deixa aquest present clivellat de merda. El vell cinema Patronato és una trista ruïna com les nostres ànimes errants enmig d’un món que boqueja. No conec res ni ningú. No sé que se n’ha fet. Enmig d’un carrer de Barcelona, un d’aquells tipus que em segueixen tothora, se m’acosta i em diu que no torne mai més a l’escaleta, que no puc, que ja n’hi ha prou… I marxa taciturn i emprenyat.

En aquella escaleta va passar tot allò que havia de passar.   

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s