En defensa de Joan Tardà

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 26 de gener de 2021.

El desembre de 2018 el diputat Joan Tardà en va convidar a una de les sessions del Congrés dels Diputats en què a petició d’ERC s’havia de discutir la possibilitat de trobar una solució democràtica al conflicte català. Estàvem a les portes de l’apertura del judici oral contra els presos polítics i l’atmosfera era pesant. Es respirava un clima d’una enorme tensió que les imprudents i inoportunes manifestacions del president Torra sobre la via eslovena a la independència no van fer més que incrementar.

La sessió a què vaig assistir va ser agra, de posar-se a tremolar només d’escoltar les referències de Pedro Sánchez a la guerra de Iugoslàvia, els discursos agressius dels fatxendes de Casado i Rivera. Les intervencions de Tardà van ser assenyades i alhora contundents. Sense estridències, però. Recorde que cada vegada que el republicà intervenia l’ínclit ministre Borrell, amb cara de pomes agres, igual que si fora l’espieta punxa de la classe, a cau d’orella, li apuntava a Sánchez. Ves a saber que li deia.

Em vaig allotjar en la mateixa modestíssima pensió que Tardà, a tocar del Congrés per qüestions de seguretat. La realitat era que Tardà, com la resta del grup republicà, vivien en Madrid en una mena de semiconfinament. Sempre anaven de la pensió al Congrés o a l’edifici on s’ubiquen les dependències dels grups parlamentaris. A l’aeroport en taxi. Fora d’això era estrany que s’allunyaren massa dels quatre carrers a tocar d’on feien vida. Aquella nit vam eixir a sopar a un restaurant molt a prop d’on dormien i vaig poder comprovar de primera mà la popularitat i l’estimació que la gent d’a peu li professava a Tardà. També, vaig veure, però, algunes mirades d’odi. El polític de Cornellà era aleshores tota una celebritat. A ningú no li hauria d’estranyar. Va ser un dels rostres més assenyalats d’un dels períodes més apassionants i complexos de la política catalana. D’altra banda, crec que Tardà és un dels dirigents, de les persones, més honestes que mai no he conegut. Es fa de voler. Ho dic sense cap intenció d’ensabonar-lo. Qualsevol que l’haja tractat no dubtaria a confirmar-ho.

Durant els darrers mesos, però, Tardà ha estat blasmat, insultat, injustament calumniat des de les xarxes segurament per tipus que escupen la seua piulada des del sofà de casa o des de la terrassa de la seua segona residència. Certament, els principals i més fastigosos atacs no li han vingut des de l’espanyolisme sinó des del hooliganisme del nacionalisme conservador en plena batalla per tal de recuperar la seua hegemonia política. Una batalla que, per acabar-ho d’adobar, es dona  en un context polític marcat per la repressió i l’estancament al que cal afegir encara la situació de la pandèmia. Els temps són foscos i incerts.

El cas és que Tardà acaba de publicar En defensa pròpia (Pòrtic) amb un pròleg contundent i clarificador d’Arnaldo Otegi i un entranyable epíleg de Sergi Sol. En contra del que puga semblar, l’exdiputat no ha fet una reivindicació de si mateix si no que n’ha fet una defensa abrandada de la trajectòria del seu partit, un repàs crític del que han estat els darrers anys a més de donar el seu punt de vista sobre quina hauria de ser l’estratègia per a assolir la independència i, també, per afrontar l’etapa de postpandèmia des de polítiques d’esquerres.

Ho fa sense pèls a la llengua, sense arronsar-se davant del relat èpic que al voltant del puigdemontisme s’han construït per tal de frenar l’ascens del republicanisme. En contra també d’una estratègia de la tensió, del quan “pitjor millor” de resultats tant nefastos com els que durant anys van llastar la política i la vida dels ciutadans d’Euskadi. Tardà assegura que “(…) Afavorir l’increment de la tensió i la preeminència de la dialèctica acció-reacció no desperta, en l’escenari actual, cap motivació en la ciutadania no identificada amb els objectius del ‘procés’”. Sumar i acumular forces no pot passar, n’està convençut, per la dinàmica de l’acció/repressió.

Crec que més enllà d’alguns sucosos comentaris sobre el paper de Puigdemont i sobre la laberíntica renovació, transformació, de Convergència, allò més interessant del llibre és el seu caràcter propositiu fet a partir de l’anàlisi a consciència tant dels fets del passat com del mateix present i amb la vista posada en les properes eleccions a Catalunya.

Tardà aposta per la creació d’un Front Ampli per a la reconstrucció de Catalunya que “cridi a la ciutadania i al conjunt de les forces polítiques progressistes independentistes i sobiranistes a articular-s’hi l’endemà de les eleccions, atenent a l’execució dels deures immediats de la pandèmia”. Uns deures enormes. Un Front, d’altra banda, capaç de reconstruir econòmicament Catalunya, d’aconseguir l’amnistia dels presos polítics i un referèndum. Pensa en un Govern presidit per ERC que “desplaci el centre de gravetat cap a l’esquerra, amb la col·laboració parlamentària o la incorporació al govern també d’En Comú Podem i la CUP”.

La formula, complexíssima, descarta l’estratègia que passa pel sí o sí a la llista única que tan s’anhela des del puigdemontisme conservador, efectista i retòric, sense cap justificació demoscòpica. I alhora pensa que aquesta estratègia hauria d’obligar a canviar de posició als partits de l’esquerra, inclús d’un PSC que va fer el trajecte del sí a un referèndum pactat al del suport a la repressió i l’entreguisme al PSOE més jacobí.

A més, l’exdiputat, entén que la unilateralitat cap a la independència només pot ser l’últim recurs si fracassa la distensió per a afavorir el diàleg i la negociació amb l’Estat. Opta, doncs, per la desobediència per a tornar a insistir-hi en la convocatòria d’un nou referèndum i no per a forçar una nova declaració unilateral d’independència: “(…) la mobilització”, explica, “com a recurs per a fer possible una resolució i no pas entesa com a expressió de la derrota dels adversaris”.

L’altre dia, dinant en una terrassa al carrer Balmes, Tardà m’exposava els seus punts de vista amb un entusiasme contagiós que repartia entre l’esperança per una Catalunya republicana i la preocupació immediata, urgent, per a fer front a la situació que ens trobarem l’endemà mateix de la pandèmia. Li vaig fer les meues objeccions però en tem que no va servir de res. Primer hauria de guanyar ERC les pròximes eleccions. Ara mateix el panorama és incert i el país sembla esgotat en un escenari de repressió permanent i de tancament a qualsevol negociació.

Tardà és, però, un optimista i un lluitador irrefrenable. Em va recordar, després de llançar-me un somrís murri, de mirar-me de fit a fit per dessota les ulleres, fins on havia arribat ERC i amb ERC, la societat catalana. Em va recordar la renovació ideològica formulada per Carod en clau d’un independentisme republicà i no identitari que va arrelar en territoris i sectors socials fins aleshores hegemonitzats per una certa idea d’Espanya; l’esforç titànic de Joan Puigcercós, la seua generositat per tal d’enfortir l’opció política d’ERC; l’embranzida i consolidació d’una trajectòria instigada sota la direcció d’Oriol Junqueras… Em va recordar fins on havien arribat els catalans en les seues reivindicacions socials i polítiques en el context d’un Estat repressor i en crisis, corcat per la corrupció. Em va advertir, sobretot, de la necessitat de continuar sumant ciutadans al projecte d’una República catalana. I, finalment, em va donar la impressió que malgrat les dificultats, tot i la situació extrema en què vivim, el triomf republicà era possible.

“El tiet Tardà”, escriu Sol en el seu epíleg, “és un exponent de la Catalunya republicana i de l’independentisme al Baix Llobregat, i la síntesi de tot el que ha representat ERC des de la seva gènesi. Esquerra. República. Catalunya. Però el que és més important -i en aquest punt em permeto citar una frase recurrent per l’estimat Oriol Junqueras-, és una bona persona, per damunt de tot”. No en tinc cap dubte. Caldrà esperar a veure si encerta els seus pronòstics.        

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a En defensa de Joan Tardà

  1. templerahospitalera ha dit:

    És un plaer llegir els vostres articles. En aquest trobe que no es fa cap crítica a Tardà, ans el contrari…tot en Tardà és bo. Tampoc deieu que la línia actual d’ERC és com un zig- zag tan tancat que els posiciona en un bucle a postures passades i que s’han demostrat ineficaç. Perquè s’ha arribat al sostre de les impossibilitats amb Espanya. Repeticions que no ajudaràn absolutament en res.

  2. Vicent Rosselló ha dit:

    Viadel un gran periodista com tu no pot fer un article amb arguments tan pobres. A que ve ometir que Carod provinent de l’indepedentisme va aterrar e ER per dotar-la de tot del que li mancava. Perquè necessites obviar que ja no milita a ER i critica públicament la seua estratègia. La comparteixen: Huguet, Puigcercós, Vendrell …? Anem a tornar a l’inici de el gran canvi produït per l’entrada de independentites a ERC?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s