Si el Botànic cau

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de gener de 2021 a Nosaltres la Veu.

El president Ximo Puig i la vice-presidenta Mónica Oltra a les Corts Valencianes. Foto/ACN.

Governar en coalició no és fàcil i menys encara en contextos tan convulsos com els que vivim. El cas valencià n’és un exemple ben il·lustratiu i no només pel que fa a la dificultat d’entendre’s a l’hora d’administrar el poder, sinó també en relació a la potineria i el baix nivell de la discussió quan la motivació principal de les batusses entre dirigents sembla que siga el repartiment d’un benefici polític lluny de l’interès general. Finalment, el debat polític es redueix a una confusa, escandalosa i indissimulada discussió sobre afers més o menys escabrosos que pot amagar el veritable objectiu de la baralla.

L’acord del Botànic subscrit el juny de 2015 va representar una de les fites més importants de la història recent dels valencians després de quasi dues dècades de patir el neorègim corrupte del PP. El PSPV i Compromís, amb el suport de Podem, es van comprometre llavors a rescatar persones, a endegar una regeneració democràtica i lluitar contra la corrupció, a impulsar un nou model econòmic i aconseguir un finançament just, a sotmetre’s, també, a l’auditoria de la ciutadania.

En 2019 es va reeditar la signatura de l’acord al castell de Santa Bàrbara d’Alacant amb la inclusió o ampliació de nous objectius. La nova signatura no va ser fàcil. Bàsicament perquè suposava la incorporació en el Consell de Podem, però també per les reticències de Mónica Oltra resolta a passar-li factura a Ximo Puig per l’avançament electoral en les darreres eleccions autonòmiques. Una jugada, totalment comprensible des de la lògica del PSPV, però que des de Compromís es va interpretar com una traïció. Va ser Oltra la que va posar rostre a aquest greuge per a després continuar en el Govern serrada de punys i de dents.

Així les coses, el nou Consell va començar la legislatura caminant per un camp sembrat de mines. I en això, va arribar la pandèmia i les mines van ser el menor dels problemes.

En pocs mesos n’hem vist de tots els colors. El principal problema per a l’estabilitat en la Generalitat no han estat les càrregues d’haca pesant de l’extrema dreta sinó les desavinences entre els socis del Botànic, ara i adés, escenificades amb irada desimboltura per la vicepresidenta Oltra.

La líder de Compromís s’ha enfrontat al conseller Vicent Soler pels pressupostos i ha estat igual de contundent com d’incoherent en les seues crítiques a la gestió de la pandèmia per part de la consellera de Sanitat. A Oltra no hi ha internament ningú que li alce el dit encara que s’ho meresca, i el PSPV-PSOE, amb un veterà i contingut Ximo Puig al capdavant, és una autèntica trituradora d’adversaris de tota mena i condició. Compromís fa l’efecte que s’ha perdut en el regateig curt i en la investigació minuciosa dels moviments dels socialistes mentre que aquests, amb mes marge de maniobra, han tirat pel dret.

Entre unes coses i altres, el Botànic està a dos telenotícies de convertir-se en una sitcom barata. El darrer esquetx l’hem patit a compte de la cavalcada-no cavalcada de Reis de València. La discussió entre dirigents de la Generalitat i de l’ajuntament de la capital sobre qui tenia la responsabilitat en l’organització de l’esdeveniment, fa vergonya. D’altra banda, la gestió en l’ajuntament del cap i casal és un autèntic desastre es pose com es pose Oltra. L’alcalde Ribó ja fa temps que ha desaparegut d’escena.

A molts anys encara de les properes eleccions autonòmiques, la situació pinta bastos. El principal símptoma de la degradació del Botànic el tenim en la discreció amb què l’extrema dreta assisteix a la representació de les dissensions polítiques del Govern. Alguna piulada de xiquet malcriat per part de Cantó, alguna escridassada de Bonig, algun article en Valencia Plaza d’Ana Vega sobre el “contubernio progresista“ i pare vostè de comptar.

El cas és que entre una gran part de la població, ací en Bocairent o Vinaròs, però també en Iveland, Thorpe, Moussac o en Sylacauga, han arrelat els dogmes de fe de l’extrema dreta que tot ho resolen i ho responen al caliu de la desesperació col·lectiva, atiats des d’un patriotisme tan fals com fanàtic.

Les democràcies fan tentines i, ara més que mai, cal que els governs progressistes se centren en gestionar amb eficàcia sense deixar de combatre de cara el monstre del feixisme que ens alena al bescoll.

Algú es pot imaginar Bonig de presidenta cofada amb una boina invocant en l’altar de la pàtria l’espectre nefast del thatcherisme? Ana Vega de consellera d’Educació combatent els dimonis del pluralisme, netejant el pecat original de la identitat del país escola per escola? Vox governant la ciutat d’Alacant? Maria José Català la del “defecte de parlar valencià” d’alcaldessa de València? Llanos Pitarch presidint les Corts Valencianes a colp de mallet?. No, no és una representació de l’apocalipsi, simplement és l’alternativa a les esquerres en un país com el nostre amb una sòlida tradició del pensament reaccionari i una dreta radical molt consolidada, sense escrúpols.

Al capdavall, com en els anys seixanta els valencians continuem tenint un problema de ‘llibres’, de manca de lectures que potencien d’altres problemes igual de greus com el dels estralls de la pandèmia, la ruïna del camp, el pes opressor del centralisme espanyol, la decadència socioeconòmica de les nostres ciutats i amb ella la degradació urbana. Som un país ferit de mort malgrat el màrqueting institucional o determinades dinàmiques socials que sense evolució només poden menar al més estèril i destructiu del panxacontentisme.

No era contra tot això que es va articular un acord del Botànic? O potser només vam viure la metàfora del tot oportuna que guarnia un seguit d’acords puntuals per tal d’afavorir l’articulació d’un poder regional insubstancial sota el pes d’un sucursalisme atàvic?

No crec que ningú tinga la solució al desgavell en què ara mateix ha caigut el Govern de la Generalitat. Un canvi de cares en nom del saníssim exercici de la renovació en les estructures de poder? Una comunicació política amb dos dits de front, menys barroera? Una renovació discreta dels compromisos al si del Govern? Com siga, alguns ja farien bé de callar de tant en tant, d’empassar-se la supèrbia i ser més conscients de les limitacions.

D’allò que no hi ha cap dubte és que si el Botànic cau aleshores entren ells. El problema és saber una vegada dins com pensen eixir.