Oltra, malament si es queda, malament si se’n va

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 16 de novembre de 2020.

Mónica Oltra, en una imatge de 2019. Foto/ À Punt

Fa pocs dies un dels periodistes més seriosos de València, Antoni Rubio, especulava a la seua columna en El Temps sobre la possibilitat que Mónica Oltra encapçalés la llista de Compromís a l’alcaldia de la capital del país. Esgotat el seu cicle en la Generalitat, Oltra, argüia el columnista, no ho tindria gaire difícil per a ‘berenar-se’ la socialista Sandra Gómez i, alhora, per a plantar cara a la popular María José Català. Tot plegat, per a convertir-se en una Rita Barberà d’esquerres i, de passada, deixar de ser un tap per als joves dirigents del Bloc.

El raonament de Rubio no pot ser més sensat i, a més, per si algú encara no se n’havia adonat, assenyala sense estridències dues veritats com a punys. La primera és que Oltra, convertida de força o de grat en una mena de dirigent sense contestació interna amb el suport incondicional del clan dels Mollà, talla l’abadejo a pler sense deixar que Vicent Marzà i d’altres companys de viatge les tasten. La segona és que, certament, Oltra és tan populista com Barberà i, de segur, que tant o més valenciana que la difunta alcaldessa. Que què?

El cas és que si Oltra torna a estar en boca de la premsa -i d’ací l’article de Rubio- no és perquè haja manifestat cap interès a destapar públicament els seus plans de futur, sinó pels seu darrers i estridents desencontres amb el president Ximo Puig. Els socialistes no l’aguanten i bona part dels seus ara mateix es divideixen entre continuar donant-li suport silenciosament, atesa la seua capacitat per a captar vots o plantar-li cara.

Tot plegat, és que l’acord del Botànic fa tentines perquè hi ha una guerra oberta tant pels recursos com pel repartiment de cadires. Ho explicava fa no res Víctor Maceda en La Vanguardia. I el cas és que Oltra, enmig d’aquesta baralla de gats, lluny d’optar pel jesuïtisme o pel sigil o per la discreció a fi d’intentar arreglar les coses, ha tirat pel dret sense mirar pèl. Ni més ni menys com hauria fet, per cert, Rita Barberà quan no li ponien com ella volia.

El cas és que en política els gestos són importants i els d’Oltra, exagerats i no exempts d’una certa agressivitat retòrica, no han fet gota de gràcia a molts dels seus companys encara que no s’atreveixen a dir fava. Com sempre, els únics que estan encantats amb el circ són els de la seua claca internàutica sempre a l’aguait, preparats per a saltar al coll de qualsevol periodista crític, dissident o adversari polític.

Com siga, l’actitud de la vicepresidenta no hauria d’estranyar ningú com no haurien d’estranyar tampoc les maniobres d’un partit com el PSOE, amb contrapoders interns insospitats, experiència en l’art de manar i que, a més, es pot permetre assessors amb molta preparació. Com a botó de mostra, l’estol de periodistes de primera línia que Puig ha fitxat sense dubtar-ho.

Tot plegat, la impressió és que ja fa molt de temps que Oltra ha deixat de concitar entre els seus la unanimitat que acompanya els vencedors imbatibles o l’esperança dels qui fins i tot des d’una certa discrepància podien veure en ella una potentíssima palanca per a canviar el país.

La primera decepció la va donar poc després del tancament en fals de la televisió valenciana. Els seus plors i promeses als treballadors de l’ens públic els va acabar canviant per la realpolitik i els retrets agres per als qui no van voler acceptar com quedava tot. Al final del ball, l’operació del nou ens s’ha saldat amb el vergonyós escapçament polític del conseller proposat per Compromís mateix, Rafa Xambó, amb la presa de control de l’emissora pels socialistes i amb la posada en marxa d’una televisió sense a penes pressupost i amb uns plantejaments massa semblants als de l’antiga TVV del PP. Cap més aportació. Val a dir que el fracàs d’À Punt lliga amb la incapacitat política del Consell, on Compromís té una enorme responsabilitat, per a articular una mínima estructura de comunicació valenciana i en valencià. Estructura que ara com ara només té alguna possibilitat d’existir si sorgeix com a iniciativa d’una part de la societat civil, recepta que tal com estan les coses caldria pensar d’aplicar també a l’ensenyament en la llengua del país.

Oltra tampoc no ha estat gaire fina amb la gestió de la pandèmia. Al març, abans del confinament -i segons va explicar el periodista Alfons García en una crònica publicada al Levante- la vicepresidenta es va resistir, en una tensa reunió a Palau, a suspendre les festes falleres per temor a “una insurrecció”. Amb els ànims un poc més calmats, Oltra va explicar -i així ho va recollir García- que el seu objectiu era el d’il·lustrar als assistents sobre la dimensió del que representaria una suspensió des de la seua condició de “25 anys de fallera”. Per cert, que a la reunió, d’una enorme transcendència, no va estar present l’alcalde de València, Joan Ribó, que assistia a una representació d’òpera.

Amb tothom confinat i amb l’ona de la COVID fent estralls, el seu paper públic va ser més aviat discret. La realitat és que tot el protagonisme -a risc d’equivocar-se fatalment- se’l va endur Puig. La compra de materials sanitaris a la Xina, la gestió de les seues aparicions públiques ja fos per tranquil·litzar la població o per dissentir de les decisions adoptades a Madrid pel seu propi partit.

Ara, però, passat el temor a la ‘insurrecció’ i col·lectivament acostumats a la plaga, la vicepresidenta reapareix, treu pit i demana endurir les restriccions, tancar bars i restaurants com s’ha fet a Barcelona.

La bronca del bitxo ha anat quasi en paral·lel a la dels pressupostos. La dirigent, legítimament, s’ha revoltat contra uns números que no li fan el pes i ha demanat un tros més gran del pastís. D’acord. Però per a explicar la seua discrepància, Oltra no va dubtar -compte amb les formes!- en citar a part mitjans com El Español o Las Provincias, entre d’altres igual o més conservadors, només per a desgastar l’executiu. Lleig.

Tot això pinta malament. No sé si a Oltra els seus, com van fer amb Barberà, podran empènyer-la a la batalla de l’alcaldia. Si ella voldrà competir per la trona municipal o si pel contrari somia tocar mareta a Madrid. El que està clar és que molt s’hauran d’esmerçar els seus competidors per a moure-li la cadira. I, en qualsevol cas, si ix malament la jugada, Compromís, ja es pot calçar. Només cal anar a les hemeroteques i repassar com va acabar la seua batussa dins d’Esquerra Unida.

De moment, l’única que diu, que treu o posa és ella, i això, en qualsevol partit polític, és un mal símptoma sobretot en moments d’incertesa on el debat, el repartiment de poders i l’agilitat per a fer canvis són vitals per la pròpia supervivència. Quan en una organització qualsevol s’instal·la la por a la discrepància o quan un dirigent acaba devorant el seu propi partit, la desbandada està cantada.

I, com siga, qui més a part d’Oltra pot encapçalar Compromís en la propera cursa electoral? Malament si es queda, malament si se’n va.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s