L’ombra de Wert sobre els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 15 de novembre de 2020.

Pintada a la façana de l’Hotel Ritz de Barcelona. Foto/Francesc Viadel.

El Congreso acaba d’aprovar la vuitena llei d’educació de la democràcia, la Lomloe. Com sempre, i cada vegada que un govern de centre esquerra ha accedit al poder, qualsevol reforma de l’educació a nivell espanyol s’ha convertit en mans dels partits de la dreta i, per extensió, del bloc conservador espanyol en un potent ariet de desgast. La Lomloe no n’ha estat una excepció.

La dreta, la ideològica i l’econòmica, amb interessos en el món de l’educació, considera l’escola, en ple segle XXI, no només com un nínxol de negoci sinó com la més poderosa eina d’articulació del seu ideari obviant que el sistema educatiu ha deixar de ser a la pràctica el més poderós dels instruments de socialització a través del qual un Estat qualsevol podia arrenglerar a la seua ciutadania en el marc d’un determinada concepció de la nació i del món.

Això no obstant, és lògic que la dreta, en comptes d’obsessionar-se amb la qualitat de l’ensenyament públic o amb les condicions laborals dels que hi treballen, estiguen més per l’hegemonia de l’espanyol en territoris on aquest coexisteix amb altres llengües, pel manteniment de l’ensenyament de la religió catòlica o pel dels privilegis consolidats de les concertades. I val a dir, que no només la dreta, també els sectors més casposos del PSOE, sovint més nacionalistes i conservadors que alguns liberals del PP.  

En bona part, no ens enganyem, el sistema educatiu actual és, també, encara, junt amb l’alta magistratura, els cossos policials i les elits econòmiques, una altra de les herències del franquisme que es va limitar a abolir tots els avenços que van significar les reformes republicanes i a reimplantar l’escola de l’antic règim. Vull dir d’un sistema educatiu que públic caracteritzat per la precarietat que convivia en paral·lel amb un altre de controlat per les ordres religioses i pels sectors afins al règim. La depuració dels mestres republicans tant a l’escola com a la universitat junt amb unes classes populars sotmeses a un capitalisme autàrquic salvatge va fer de l’escola una autèntica institució de la propaganda franquista on a penes s’aprenia a llegir i escriure, sumar, restar, dividir i multiplicar. Així les coses, el desenvolupament econòmic de finals dels seixanta va agafar Espanya sense gent preparada per afrontar-lo, amb una educació en runes que es va intentar salvar a la desesperada i sense massa èxit.

Amb la mort de Franco i l’arribada al poder uns anys després del PSOE, es va intentar corregir tímidament el desastre amb una llei, la LODE, que intentava equilibrar la balança pel que fa al repartiment dels recursos entre el sistema públic i el privat-concertat controlat per sectors de l’església, introduir canvis metodològics i consolidar la integració de les llengües de l’Estat distintes del castellà.

La dreta es va tirar al carrer amb els mateixos pretextos que ara: la llibertat i la defensa de l’espanyol contra qualsevol pretensió, per tímida que fos, d’introduir l’aprenentatge del català o del gallec o de qualsevol altra llengua de l’Estat.

Aquesta ha estat la constant amb episodis puntuals propis d’una història de la màfia en moments en què el PP ha reprès les regnes del poder. Em referesc, per exemple, a l’afer a CIEGSA, l’empresa pública muntada l’any 2000 al País Valencià pel reu Eduardo Zaplana amb l’objectiu de construir escoles públiques. L’experiment va acabar amb un forat de més de 2.500 milions d’euros i amb 26 dels projectes licitats sense executar. Això en un territori on d’un total de 2.247 centre educatius el 40% eren concertats i on l’alcaldessa de València, Rita Barberà, va concedir milers de metres quadrats a la construcció de centres privats.

Després arriba Zapatero i el PP de la mà dels sectors més retrògrads de l’església espanyola obri una guerra salvatge contra els intents d’implantar l’educació per la ciutadania. I després, encara, tornà el PP i amb ell la persecució dels vells dimonis entre les quals, el més perillós, el del sistema d’immersió lingüística a Catalunya, culpable de la majoria independentista del país.

És el ministre Wert, una sinistra ombra de la mentalitat pedagògica i política de l’antic règim, el que va introduir per decret, en el seu afany d’espanyolitzar els xiquets catalans, la qüestió del castellà com a llengua vehicular i que ara, gràcies, a la pressió d’ERC, ha saltat pels aires de la nova llei educativa. És, però, una victòria relativa atès que, en realitat, en el fons res no canviarà i l’Estat continuarà vigilant matuserament l’escola catalana no fos cas que pel català entrés el verí del separatisme. El mateix català, per cert, en què s’han escolaritzat tipus com Albert Rivera.

El bloc de dretes està que tira foc pels queixals i no diguem la caverna mediàtica. En una de les seues editorials l’ABC arriba a assegurar que la supressió de la llei del castellà com a llengua vehicular -tot i que no n’hi ha dubte de la seua hegemonia i protecció Constitucional- permetrà “a las autonomías adoctrinar a sus alumnos en el odio a la lengua oficial del Estado”.

No és l’única barbaritat que s’ha dit. Ni serà l’última maniobra de l’espanyolisme, a la que s’ha sumat l’ínclit Alfonso Guerra o el sindicalista de classe A Cándido Méndez, per a intentar convertir el català en un residu folklòric.

Mentre Catalunya continue lligada a un Estat controlat pel nacionalisme més carpetovetònic, culturalment captiu d’un supremacisme castellà, haurà de fer mans i mànigues per mantenir la presència del català en la vida pública en unes condicions mínimes alhora que la realitat de la substitució lingüística pel castellà s’imposa implacablement en tots els Països Catalans.    

Ens queda poc temps, ha advertit la sociolingüista Carme Junyent per a qui només falten entre 25 i 30 anys perquè el català faci un tomb o bé entre en una fase irreversible. Evitar-ho dependrà de nosaltres, els catalanoparlants, de la nostra inapel·lable voluntat de prevaldre però, també, és clar, de la fermesa política dels nostres dirigents.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s