¡Talleu el cap del rei! ¡Salveu al rei!

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de novembre de 2020 en Nosaltres La Veu.

Felip VI i el seu pare, l’emèrit Joan Carles I.

No n’hi ha dia pràcticament que la premsa no airege un drap brut de l’emèrit Joan Carles I, fugit a Abu Dhabi des que la seua amant Corinna cantés La Traviata sobre els seus comptes en paradisos fiscals amb un posat de marquesa ofesa a qui li han tocat el cul a traïció enmig del ball de la Blancaneus. Quin remei, no?.Com collons es pot amagar un elefant en una cartera de butxaca?. Com proclamar la llibertat de premsa i la democràcia i bla, bla, bla, sense repicar ni que siga les veritats com a punys que està publicant dia sí i dia també la premsa del veïnat europeu?. 

Si no hi havia prou amb tota la merda sobre el rei inicialment publicada per la premsa Suïssa, ara, per acabar-ho d’adobar, la fiscalia investiga l’ús per part de l’emèrit, de la críptica reina Sofia i d’alguns dels seus nets, d’unes targetes de crèdit vinculades a comptes corrents dels quals no és titular. Presumptivament, els diners vinculats a aquests comptes serien d’un amic seu, el magnat mexicà Allen Sanginés-Krause. I presumptivament, tot quedarà, si fa no fa, en una presumpció de…

El cas és que entre el campechano i els seus, no declarant aquesta generosa donació del mexicà, haurien defraudat a hisenda-somos-todos 120 mil euros de l’ala entre 2016 i 2018, moment en què els seus estimadíssims súbdits les passaven més putes que Caín gràcies als tripijocs financers de la colla de Davos i de personatges de la mena de Sanginés-Krause.

Aquests dies, doncs, una vegada més, els tertulians s’han fet creus amb el desvergonyiment del rei i, fins i tot, no s’han estat d’especular si, a l’última, no l’acabarem veient entre reixes. Ben mirat, són comentaris de cua de peixateria, d’un cinisme espatarrant o d’una ingenuïtat fingida perquè tothom, gossets i gatets, saben que al rei li queden quatre tallades de cabell i que en els cims nevats de l’alta judicatura, lents com les tortugues, a més, no fan bromes amb la corona.

Com siga, tots els periodistes, des dels més despendolats de can Ferreras fins als més mesurats de la monàstica i eternament conservadora TVE, han insistit fins atipar-se, que la cosa no va amb Felip VI ni amb la reina Letizia i les infantes, sinó que és un afer exclusivament relacionat amb l’emèrit. Un emèrit, per cert, que els mitjans de comunicació espanyols han desfigurat tant que ben bé sembla que mai no hagués estat rei d’aquesta Espanya que no es treu el dol ni per anar a les cases de barrets.

Així doncs, per una banda s’esgargamellen com sans-culottes cridant pels platós de televisió i els estudis de ràdio: ‘couper la tête du roi!!!!’. Per una altra, enrotllats amb la bandera d’Espanya, criden tot seguit un ‘longue vie au roi!’ capaç de ressuscitar Lluís XVI de França.

Tot té l’aire d’una comèdia que es representa en un teatre buit mentre al carrer el bitxo fa tantes víctimes com afiliats a la bogeria de l’extrema dreta.

No ens hauria d’estranyar. Aquest estiu, sense anar més lluny, Felip VI va fer una abrandada defensa dels mitjans de comunicació, de la llibertat de premsa. El periodisme, va dir, “no és un ofici més”, s’entén com el d’anar a collir olives, netejar hospitals, fer de camàlic o treballar de caixera en un supermercat. “La llibertat de premsa”, va insistir, “aporta un oxigen que vivifica les democràcies”. I, encara, que malgrat les dificultats, la premsa, havia continuat exercint la seua tasca “com la consciència crítica d’una societat diversa i plural, característica fonamental del periodisme exercit en llibertat i democràcia”. Ho va dir en el context dels premis d’un diari monàrquic i ultraconservador com l’ABC que justament aquella nit premiava Arturo Pérez-Reverte, Maruja Torres i Dani Duch. D’un diari que ha intentat maquillar matusserament les imperdonables trapelleries de Joan Carles I.

En el seu discurs en l’acte de l’ABC, Felip VI, òbviament, no va fer cap altra cosa que acceptar el fet que un sector de la premsa repliqués les informacions sobre el seu pare per tal de salvar el seu propi coll. I, alhora, va ignorar que aquesta premsa suposadament crítica, representativa d’una societat plural, fos la mateixa que ha encès durant anys a tot Espanya contra Catalunya amb mentides repugnants, que ha fet d’altaveu de les maldestres teories de jutges i guàrdies civils contra l’independentisme o contra qualsevol indici de dissidència a un règim heretat, com la seua corona, d’una dictadura sangonosa com la de Franco.

Per a l’ABC, posem per cas, el debat sobre la monarquia no és més que “una etiqueta escrita per l’extrema esquerra per a promoure la substitució de la democràcia liberal per una república socialista”. Per a la premsa vagament progressista, el debat sobre la corrupció de la corona és un afer de lladres i serenos que no hauria d’afectar el vell edifici en què habita aquesta democràcia de fireta a un tir de pedra de l’extrema dreta més perillosa d’Europa. Et tout le reste est littérature

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s