Àngel Castanyer, l’irreductible vençut

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu l’1 de novembre de 2020.

Àngel Castanyer, al despatx del seu domicili a Consell de Cent, Barcelona. Foto/El Temps.

Aviat farà un any que ens va deixar Àngel Castanyer, un valencià de Foios important encara que prou desconegut entre nosaltres, bàsicament per haver passat la major part de la seua vida entre París i Barcelona. Tinc la impressió que la seua salut es va deteriorar ràpidament després de la mort de Nuri, una dona excepcional, d’una intel·ligència mordaç, amb uns ulls clars encisadors que mai no van perdre la lluïssor de la joventut. Sens dubte, Nuri va ser una dona guapíssima, amb un punt de trapella, de divertida bogeria, fins al final. Una dona, capaç d’atrapar per tota una vida un Àngel de bona planta, amb un cert aire d’irresistible galant flamenc, tothora posat en els pesants i ingrats treballs del conspirador civil, sense més aspiració que la de canviar el món.

El degué derrotar, dic, els estralls de la pena causada per la pèrdua de la seua parella però, potser, també, la impotència de viure des de Barcelona estant la incomprensió d’una Espanya perduda en el laberint mental del franquisme davant el clam de llibertat d’una majoria de catalans. Fet i fet, sovint se’n dolia amb un punt de sarcasme que fins i tot els republicans espanyols que escoltava a la televisió eren franquistes, si més no, anticatalans furibunds. I se’n dolia, val a dir, des d’un sentiment de valencianisme mamat a casa, nodrit en un llarg exili. Cal recordar, que Àngel fou fill del polític i poeta Angelí Castanyer, un dels signants de les Normes de Castelló, home del cercle del conseller Francesc Bosch i Morata, dirigent del Partit Valencianista d’Esquerra durant la Guerra Civil i, durant l’exili, activista del valencianisme cultural a París, juntament amb el seu germà, el també poeta Josep Castanyer.

La família es reuní a París, huit anys després d’acabada la guerra. Una nit d’agost de 1947, Àngel juntament amb sa mare i altres familiars, passaren a peu la frontera cap a França, després de subornar la Guàrdia Civil. L’exili li donà una nova llengua i una nova visió del món, molt allunyada del seu Foios nadiu.

Fins ara no havia estat capaç d’escriure de l’Àngel. La seua mort, en moments per mi també complicats, em va deixar una gran buidor, una sensació de fracàs. Temps enrere havia intentat una llarga entrevista sobre les seues vicissituds personals que va quedar només enregistrada. El cas és que l’amic i col·lega, conciutadà d’Àngel mateix, Vicent García Devís, se’m va avançar amb un magnífic reportatge publicat a El Temps el març de 2016, Àngel Castanyer: l’home que també va ser aquí. La peça era tan bona que no pagava la pena resultar-ne redundant.

Amb aquest titular, el reporter, deixava constància de com el seu paisà havia format part durant anys del reduït seguici en l’exili del president Josep Tarradellas. No és poca cosa encara que Castanyer, d’aquesta aventura, mai no en va fer un romanç èpic, com altres que no ho haurien pogut evitar per pura vanitat.

Castanyer, en una manifestació als carrers de Paris. entre el pintor Francesc Espriu i l’editor d’Edicions Catalanes de París, Paul Kipfer. Foto/Arxiu Castanyer.

Tan a prop va estar de Tarradellas i de bona part de les cogitacions que aquest va protagonitzar que fins i tot el va acompanyar en l’avió de tornada a Barcelona, on tot un país l’esperava per a reinstaurar la Generalitat, malgrat les estúpides i inútils reticències de Madrid. Hi va tornar amb ell el dia de la històrica proclama des del Palau de la Generalitat: ‘catalans, ja soc aquí”. I ací, a Barcelona, s’hi va quedar Castanyer per a continuar treballant pels ideals d’un republicanisme gauchiste, vinculat al PSC més catalanista, federalista, que un dia va inspirar Josep Pallach.

De fet, Castanyer, amatent a tot el que passava al País Valencià, subscriptor de tot el que era valencià, va mantenir, malgrat tot, bastants reticències al nacionalisme més ortodox i als seus dogmes més sagrats. Bàsicament, perquè n’havia vist els efectes de l’anticatalanisme entre els valencians a París mateix, a la Casa Regional Valenciana que havien aixecat son pare i el seu oncle. D’altra banda, el seu pare -m’explicava- coneixia bé els valencians i li havia transmès la idea que qualsevol iniciativa d’emancipació política del país lligada als catalans despertaria malentesos i reaccions insalvables, despertaria complexos d’inferioritat que, per incomprensibles que foren, només podien menar al fracàs.

També, és clar, perquè el de Foios desconfiava del pujolisme i del seu entorn, diríem, més clerical i burgés. Havia treballat amb el seu amic Romà Planas, des del Casal de Catalunya a la capital francesa, en l’editorial dirigida per Josep Benet i impulsada per Jordi Pujol, Edicions Catalanes de París. Una empresa pensada per a donar a conèixer la causa catalana a l’exterior. Posteriorment, havia viscut també no pocs episodis de lluites polítiques entre aquest nacionalisme conservador i l’exili. El que vull dir és que sabia el pa que s’hi donava i no podia evitar sentir una gran desconfiança política.

Podríem assegurar que fou un republicà d’esquerres a la francesa que odiava el jacobinisme i que va evolucionar cap a una actitud rebel com mai. Un dia, mentre l’acompanyava al Centre d’Atenció Primària de Manso, relativament a prop del seu domicili al carrer del Consell de Cent, em va confessar que n’estava fart. “Crec”, em va dir aproximadament, “que després de tants anys de discussions m’has convençut: amb Espanya no hi ha res a fer. Votaré per la independència”.

Castanyer em va acollir farà ara quinze anys a Barcelona a la manera, segons ell mateix em va ventar amb ironia, en què s’acollia a París els exiliats que anaven arribant. Ja sé que és una exageració. De fet, tornava a la ciutat on havia estudiat i que des de sempre havia enyorat. I hi tornava, també, molt cremat després d’haver passat per experiències professionals bastant amargues. Decebut pels meus, putejat per cent i un miserables de tota mena i condició. Cansat sobretot, però, de viure en una València subsumida en un blaverisme persistent que, a hores d’ara, sembla haver-se reconvertit, gestionat pels ‘nostres’ des del poder, en una mena d’embolcall identitari innocu que va molt bé per tal d’evitar qüestions polítiques incòmodes. Qüestions, pense, que van des de la necessària reconstrucció nacional a la necessitat d’enderrocar el règim del 78, passant per la represa del vell eslògan de ‘fer país’ amb tot el que això representa.

Portada del llibre de Castanyer que repassa la seua vida des de la infància fins el seu retorn a Barcelona amb el seguici de Tarradellas.

Ell havia llegit l’edició primera del meu llibre, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i n’havia escrit unes ratlles amabilíssimes en una modesta publicació digital d’orientació socialista. La primera vegada, em va citar al Zurich, a la plaça de Catalunya. De seguida, ens vam fer amics.

Sovint el visitava al seu domicili. Ens tancàvem al seu despatxet ple de llenços i munts de papers -era un gran afeccionat a la pintura- i des d’allà arreglàvem el món. Nuri sempre ens entrava uns cafès de sobre i unes poques galetes i, de vegades, abans de deixar-nos allà tancats, en feia befa amb una gran finezza dels nostres maldecaps. El meu fill, Pol, havia passat també alguna estona en aquella casa perseguint divertit passadís amunt, passadís avall, el gat dels Castanyer.

En alguna ocasió a les nostres trobades, s’havia afegit un veteraníssim Raimon Obiols, aleshores eurodiputat i allunyat del cercle dur de decisions del seu partit. Les seues observacions sobre el futur de Catalunya em van semblar sempre, des d’una certa discrepància, interessants. Un dia Obiols va dir que Catalunya era independentista, que sempre ho havia estat, però que ja veuríem què passava finalment. Quan va dir això encara quedava prou per a l’1-O. Obiols sempre m’ha semblat un dels polítics més vàlids de Catalunya. La llàstima que just va esclatar en tot el seu esplendor ‘el procés’, va emmudir de colp i volta.

L’Àngel i jo ens buscàvem per a anar a actes i concentracions. Un dia a la seu de la Fundació Irla d’ERC per a escoltar el plorat Àngel Velasco parlar sobre un altre bon amic meu, l’escriptor gandià independentista, Gonçal Castelló. Un altre dia, per anar a una concentració reivindicativa dels mestres catalans a la plaça de Sant Jaume. Sovint, simplement per prendre una cervesa a l’Estudiantil de la plaça Universitat. Fins i tot, havíem quedat a les cases per dinar plegats amb les parelles.

La darrera vegada que el vaig veure va ser crec que al Clínic, després que hagués patit un infart. Estava de bon humor malgrat tot i, arribarem a compartir faceciosos la condició i les penes de l’infartat. Després, amb el temps, cada vegada es va fer més complicat parlar amb ell. En una ocasió no em va reconèixer per telèfon. Un dia la seua filla em va confessar que l’Àngel ja anava molt justet de tot. I, finalment, al desembre, a 82 anys, ens va deixar. El març passat, la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a França i l’Institut Ramon Llull el van homenatjar. A València, gairebé ningú no sap qui va ser.

Algú se n’hauria d’ocupar de la seua memòria. L’amic García Devís ho ha fet i molt bé, per cert. Si no fos per ell, qui coi s’hauria assabentat al país de l’existència d’un valencià tan notable? Però tenim institucions i partits i entitats… La vida de Castanyer, un optimista tossut com pocs n’he conegut, va ser la d’un vençut irreductible i el seu exemple paga la pena que servesca d’herència a una generació massa sovint desorientada o enlluernada amb si mateixa, que s’ha entestat a reduir el passat recent del nostre país a un curt amb un guió d’una simplicitat insultant.

En el seu llibre de memòries, Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona (Pagés Editors, 2003), Obiols, que en va fer el pròleg, apunta alguns aspectes importants del pensament de Castanyer, com ara que sense una ciutadania activa no hi ha política, ni governs, ni partits que valguen.

L’autor mateix deixa anar al final de les seues memòries algunes pistes també del seu univers sentimental. A Barcelona se sent a la seua ciutat, un sentiment que mai no ha tingut durant trenta anys de vida a París. Barcelona és la llar, París, la raó i, Foios és l’amor. I, València? València, diu, és una altra cosa. “(…) la identifico -escriu- amb el pare, és la ciutat del pare, que com escrivia Vicent Andrés Estellés a Las Provincias el dia que va morir i, quan encara vivia Franco: ‘…tenia un secret i, molt honest acontentament. Amb el pas breu, caminava; amb paraula discreta, sòbria, continguda, sostenia una viva fe valenciana’. Quan passejo pels carrers de València, hi retrobo la seva ombra que m’acompanya a cada pas”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Àngel Castanyer, l’irreductible vençut

  1. Antoni ha dit:

    Ostres Francesc, m’has fet descobrir cares del País que no coneixia. Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s