*Article de Francesc Viadel publicat el 22 d’octubre de 2020 a Nosaltres la Veu.
Va passar l’altre dia a Pego abans i durant el partit de futbol que enfrontava l’equip local i el CF Gandia. Un grup de seguidors d’extrema dreta dels jugadors de la Safor van ocupar de manera intimidatòria Pego des de mitjan matí fins el moment del partit. Es passejaren per la població gallejant, entonant càntics que enaltien la figura de Hitler i empastifant tot el poble amb la seua abominable propaganda nazi.
A l’última, ja de vesprada, els antidisturbis de la Guàrdia Civil, a les portes del camp, van haver d’intervenir. Una intervenció en què es va identificar uns quants nazis que posteriorment van ser desallotjats de Pego pels mateixos agents per tal que no prengueren mal. En la mateixa intervenció, es va detenir també un jove antifeixista de 23 anys acusat presumptament d’haver comès quatre delictes: un d’odi, un d’atemptat contra l’autoritat, un de desobediència i un altre de desordres públics. Recordeu, per cert, aquella controvertida directiva de la fiscal general de l’Estat, Maria José Sagarra Crespo, a tots els fiscals segons la qual incitar l’odi al nazisme també es podia tipificar com un delicte d’això, d’odi.
El cas és que si aquests mateixos nazis de Gandia hagueren estat fa unes dècades un escamot de joves dels Einsatzgruppen de batuda per un qualsevol lloc desconegut de l’Europa oriental, la seua processó haguera acabat en l’afusellament massiu d’uns centenars, milers de dones, homes i xiquets en les interioritats d’un bosc. En un assassinat en massa comès en nom de la raça ària, de la sacrosanta unitat de la nació, d’un fanatisme estúpid i psicopàtic a parts iguals. Ja ho sabeu però, prohibit odiar la ideologia que va sembrar Europa de milions de cadàvers.
Com siga, sempre és la mateixa història. Ells, els nazis, apareixen, provoquen, agredeixen, tant se val si és durant la celebració d’un 9 d’Octubre o abans d’una confrontació esportiva i, a l’última, acaben anant-se’n per on han vingut, sense que normalment les forces policials moguen un dit. Unes forces policials heretades del franquisme i on des de sempre -i especialment durant els darrers anys- ha tingut una bona acollida la cosmovisió d’un franquisme tronat i, no per això, menys perillós.
Diguem-ho clar. El nazifeixisme en tots els seus dialectes campa en Espanya sense problemes. Forma part del paisatge social sense que a penes provoque la més mínima protesta, inquietud. Per acabar-ho d’adobar, té, en partits com el PP o Vox, continuadors sentimentals de l’obra política de la dictadura, un oportuníssim refugi per a pecadors.
Ja sabem que no és un fenomen exclusiu espanyol, d’acord. Que ho pregunten si no a les autoritats alemanyes que fa unes setmanes es van veure obligades a purgar quasi una trentena de policies a Renània, en l’antiga Alemanya de l’Est, per combregar el nazisme. O als demòcrates polonesos o hongaresos, francesos, anglesos, italians… Però en Espanya, on el franquisme lluny de patir cap depuració s’ha acomodat a la retòrica i els avantatges de la democràcia, on Vox ha aconseguit fer-se un lloc entre les forces de seguretat i els militars, el fenomen és especialment inquietant.
I no cal dir que, de tots els territoris, el País Valencià ha estat el que més ha patit aquest fenomen, aquesta parasització de l’extrema dreta de les institucions legitimades per a l’exercici de la violència.
Seria un abús fer ara i ací la llista d’atacs del feixisme, blaver o sense cap additament indígena o foraster, patits per bona part dels valencians des dels inicis de la gloriosa Transacció.
El més preocupant de tot és però, la impunitat en què s’han comès i es cometen encara aquestes agressions com la de Pego. També, la sospitosa ineficàcia policial davant d’aquestes accions i, encara, el silenci vergonyant d’unes autoritats democràtiques que, bé per pura complicitat o per covardia han mirat sempre cap a un altre costat.
Si férem un repàs exhaustiu d’atemptats, d’agressions feixistes a casa nostra sense càstig, ens sorprendria com aquestes a penes han estat denunciades, motiu d’atenció, per part de la classe dirigent. Lògicament, els afectats, normalment nacionalistes, s’han queixat amargament ací i en Madrid tan bon punt han estat víctimes de les bombes com les que van rebre les seus d’Esquerra Republicana del País Valencià i del Bloc a València fa uns quants anys. La resta de partits democràtics, d’associacions civils -entre els quals podríem incloure des de les Falles a les ordes religioses o, els clubs de futbol- en canvi, han tendit a callar. Els diaris mentrestant, més enllà de donar compte dels incidents especialment luctuosos, han deixat la feina d’esbrinar la veritat en mans dels gabinets de premsa dels mateixos policies. D’uns policies que només tenen olfacte per a detectar l’antifeixisme.
Val a dir que cap delegat del Gobierno no ha mogut mai tampoc un dit. El 2009, després que durant la processó cívica la comitiva del Bloc Nacionalista Valencià fos perseguida impunement per una colla d’ultres assilvestrats, el delegat de torn, l’excomunista i advocat Ricardo Peralta, va arribar a afirmar que els fets violents de l’extrema dreta formaven part d’”una determinada normalitat democràtica”. És el mateix que reconèixer-se impotent, incapaç d’acabar amb una anomalia democràtica gravíssima que ja dura massa.
I heus ací que aquesta extrema dreta envalentida disposa d’una bona colla d’amics amb placa i pistola a més de la comprensió d’una bona part de la judicatura instal·lada en les idees de Carl Schmitt o d’Isabel la Catòlica, tant se val.
Fa molts anys van ser les bombes contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, l’assassinat de Guillem Agulló, els atemptats contra les llibreries, les pallisses al carrer, les campanyes mediàtiques que incitaven a l’odi contra els professors en valencià… despús-ahir, l’espectre de Hitler es passejava com si no res pels carrers de Pego, deixant al seu darrere el tuf insuportable de la carn rostint-se als crematoris de Treblinka, Majdanek, Sobibor, Auschwitz-Bikernau… I tot això, fins quan?
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 