Viure, emmalaltir i morir en plena pandèmia

*Article de Francesc Viadel Publicat el 20 d’octubre de 2020 a Nosaltres la Veu.

En ple confinament em van arribar al mòbil unes imatges tan sorprenents com corprenedores de com un nodrit grup de conciutadans del meu poble havia decidit conjurar-se contra el maleït i aterridor coronavirus.

El cas és que una part important del veïnat d’un dels carrers més tradicionals va eixir a la porta de casa per a cantar el Virolai a la Mare de Déu de la Salut, patrona local junt amb el malaurat i nafrat sant Onofre. L’himne, escrit per Martí Domínguez Barberà el 1947 amb motiu del VII centenari de la troballa de la imatge religiosa i adaptat musicalment a partir de la tonada de la Muixeranga i d’una cançó infantil, ‘M’alcí de matinet’, per un altre notable, Agustí Alaman, és encara tot un símbol del fervor religiós local i, també, una petita joia de la cultura popular del país: (…) Estrela del matí, mística font, altíssima palmera, Mare que Algemesí fa set segles trobara en la morera. Pou refrescant, de gràcies mai eixut, que rega nostra fe totes les dies, sigau salut de les nostres malalties, Mare de Déu de la Salut ().

Encara que no ho semble no és gens estrany aquest ritual civil en un món cada vegada més laïcitzat i que, ben mirat, pot resultar tant o més efectiu que tots els vídeos motivacionals produïts des de l’àmbit de la comunicació institucional d’arreu del món per tal d’aixecar la moral ciutadana en un moment tan incert.

Ben mirat, qui si no a banda de l’atzar o de les condicions sanitàries conjunturals va salvar més vides que la Mare de Déu de la Salut durant les epidèmies que durant segles assolaren el poble quan se’n sabia tan poc de tractaments, farmacopea, res de virus ni bacteris? Ni Voltaire podria negar-ho. Ja em passareu la ironia.

Des de Barcelona estant, tancat durant setmanes en un pis fosc de l’Eixample, sense la banda sonora de les campanes d’església, fart com un gos d’informacions científiques sovint antagòniques i irritat, tant per les polèmiques polítiques al voltant de la gestió de la crisis sanitària com per les teories conspiracionistes sobre la pandèmia, aquelles imatges dels meus conciutadans cantant el Virolai local em van semblar d’una gran tendresa. Però, també, i sobretot, les vaig trobar alliçonadores.

Tot plegat, venien a demostrar que les creences continuaven sent tant o més poderoses contra la por que l’esperança mateixa en els avenços de la ciència. No hi ha teoria científica, ideologia política, ni vaccí, que puga consolar de les angoixes que provoca una existència carregada de patiments i marcada per la por a la mort, com la de la fe religiosa. Només cal veure la força amb què va ressorgir el cristianisme a Rússia després de quasi un segle de persecució sistemàtica per part de l’Estat. I qui diu a Rússia, diu a l’antiga Txecoslovàquia o a la molt catòlica Polònia. Una altra cosa són, però, les institucions i els intermediaris que administren, organitzen i s’aprofiten dels rendiments materials d’aquest sentiment universal.

D’altra banda, aquell pietós càntic veïnal assenyalava que la memòria col·lectiva sobre les catàstrofes passades, com la que ara mateix vivim, persisteix d’una manera poderosíssima. La humanitat, des de sempre, duu lluitant contra tota classe de virus i patògens, adaptant-se en cada cas, trobant la manera de guarir les malalties, d’organitzar-se socialment davant del desastre. Ha après a celebrar l’èxit contra els infortunis provocats per la natura i també a digerir les grans mortaldats a través d’elaborats i exorcitzadors rituals amb voluntat de perdurabilitat, amb l’objectiu de constituir-se en una utilíssima herència per a les generacions posteriors que de ben segur, en un moment o en un altre, hauran de passar pel mateix tràngol.

M’ha ajudat molt a reflexionar sobre tot això en plena segona onada de la COVID-19 la lectura d’un esplèndid llibre escrit pel doctor Ciprià Xavier Teodoro i CalatayudViure, emmalaltir i morir en l’Algemesí contemporani 1838-1936 (Ajuntament d’Algemesí, 2020). Teodoro, professional veterà de la sanitat i llicenciat en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Rovira i Virgili ha estat, a més i des de sempre, un ciutadà compromès amb els assumptes públics per la qual cosa el seu text, en realitat la tesi doctoral que va defensar a la Universitat d’Alacant, té una significació molt especial.

L’especialista explica amb detall els estralls sobre la població d’Algemesí causats per les epidèmies durant el segle XIX i fins la Guerra Civil. Això és, les de còlera del 1834, 1885, 1887 i 1890. Però també, en altres anys no menys catastròfics, els provocats per les passes de febre tifoide, de pallola, de pigota o de febre groga. Cal recordar que només l’episodi de 1834 va deixar tres-cents mil morts a Espanya.

Epidèmies, no cal dir que, com la de morbo asiàtic de 1854 procedent de Rússia i identificada per l’exiliat en Londres Amadeo Seoane el 1832, van resultar devastadores. Aquell any mateix, l’Ajuntament de la població de la Ribera -com farien de ben segur d’altres en la comarca- va expulsar els forasters, els vagabunds i els més pobres per por a la propagació. Com sempre, recorda Teodoro, la malaltia atacava els més febles i repercutia en l’”economia i les relacions de convivència” de les poblacions. L’estiu d’aquell 1854, l’Ajuntament es va preparar per a fer front a les despeses i ajudar els més necessitats. Es prohibiren les reunions públiques, es modificaren els rituals de soterrament, es va suspendre, també, la mateixa processó a la Mare de Déu de la Salut. L’epidèmia s’endugé 117 persones, no sabem quants albats -és a dir, menors de 7 anys- i, l’any següent va retornar, encara que amb menys virulència.

Devastadora va ser també l’epidèmia de 1885 acompanyada, a més, de complicacions climatològiques que van arruïnar la collita de l’arròs. En va deixar constància de tot plegat el metge Benito Ballester en la seua Memoria del morbo asiático padecido en la Villa de Algemesi, perfectament sintetitzada i analitzada en el volum de què parlem.

I encara, havien d’arribar palloles, més còlera i la grip de 1918 amb unes conseqüències tan terribles com les de l’actual pandèmia, tot just a les acaballes d’una de les guerres més brutals en què s’ha involucrat l’insensat gènere humà.

I llavors, com ara, sempre s’empraren tots els recursos a l’abast: els sanitaris, els polítics… en un context molt distint del d’ara, en unes condicions higièniques, socioeconòmiques molt diferents, amb una societat molt més proletaritzada i vulnerable que la d’ara, que ja és dir.

I com siga, tot passà, com passarà això d’ara deixant però, en les consciències de diverses generacions el record d’un autèntic malson i avenços tecnocientífics i canvis culturals i econòmics que encara som incapaços d’imaginar.

Poques vegades un estudi com el que ha bastit el doctor Ciprià Xavier Teodoro havia arribat tan oportunament ni que siga només per a recordar-nos com és de fràgil el món en què vivim.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s