Un dia el bitxo…

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 d’octubre de 2020 a Nació Digital.

La Plaça de Catalunya de Barcelona en ple confinament. Foto/Betevé.

El dia que vaig arribar a aquest àtic interior sense ascensor situat entre els contraforts de Collserola esmaragda i l’enyor de l’amor, vaig procurar que cap record no quedés enrere a l’antiga llar que, en realitat, mai no ho va ser de llar. Vull dir, deixar un record atrapat en el fons d’un calaix entre bolics de mitjons o en un fosc armari perfumat d’olor de resclosit i de verí per les arnes o bé entre els coixins d’aquell maleït sofà que sempre vaig odiar. Calia assegurar-se de no deixar cap ni un sol record abandonat perquè els records abandonats, prou que ho sabem, es nodreixen de la temptació de la revenja en les llargues nits d’insomni. Eternament rancuniosos sempre són un enemic temible que s’oculta en la rereguarda de les nostres emocions més desvalgudes.  

Així, doncs, després de regirar cada racó, vaig col·locar en una bosseta de plàstic uns quants carnets vells de periodista, un antic plànol dibuixat a bolígraf amb què poder localitzar la felicitat perduda que, en el meu cas, habita des de sempre a pocs metres del mercat d’Hostrafrancs en l’ànima d’un pis lleig i fosc. Vaig agafar també uns florins hongaresos promesa d’un Budapest d’estiu que encara haig d’escriure, una targeta de visita del senyor Enric Valor, una capseta de xinxetes de colors, una antiga cistelleta de mim, la foto de l’eclipsi de l’11 d’agost de 1999 que vaig capturar als afores de Salzburg, apunts per a un llibre de relats gargotejats en un parell de fulls esgrogueïts. I, encara, hi vaig posar una pena immensa serrada de punys i dents, rebel, tot el cansament del nàufrag que ha acabat de ser perbocat sobre la sorra freda d’una qualsevol illa enmig del no-res després d’una amarga travessia per l’oceà de la mort en vida.

En acabant, en una enorme maleta com un taüt adquirida en un basar xinès, vaig dipositar ritualment aquella bosseta, un grapat de calçotets, algunes camises i jeans vells, samarretes barates, mitja dotzena de llibres, un xandall gris i unes bambes esportives gairebé noves, l’inevitable necesser ben embotit amb tota l’artilleria química contra els infarts igual que amulets amazònics per a prevenir-se de la ira del jaguar, la maquineta elèctrica d’afaitar, el raspall de dents, una pinta, un flascó de perfum. Tot això, dic, va ser una nit de primavera mentre tota la ciutat panteixava esgotada a causa del seu hipnòtic, cansós confinament de tants mesos.

El cas és que vaig tancar la porta darrere meu sense fer massa soroll i vaig muntar un taxi conduït per un colombià seixantí i xerraire que em va explicar amb tota mena de detalls la desgraciada separació del seu fill menut, les virtuts terapèutiques del sexe amb una femella de bordell, la lamentable situació del món, una mà de trucs infantils per tal d’assassinar la tristor que inevitablement, afirmava, ens ha d’acabar arrossegant al seu abisme.

Al meu costat, seia el bitxo que durant tot el trajecte no va deixar de seguir la conversa amb un somrís burleta. El molt fill de puta, de tant en tant, se’m quedava mirant, i em mostrava amb les maneres d’una dansarina oriental, les seues delicades mans, els seus dits llargs com els d’un pianista, les seues esmolades ungles d’acer… I si de cas ensumava en aquell espai tancat ni un sol bocí del meu pànic, aleshores, em picava maliciosament l’ullet.

En arribar a la meua nova casa, el molt murri no va tenir collons de pujar els quatre pisos que em separen del món i menys encara passar una primera nit de passió amb mi i la meua recent renovellada solitud. Es va quedar al taxi amb aquell senyor colombià, somrient-me des de darrere del vidre de la finestra i mentre m’anava llançant petons a l’aire, entremaliat i juganer.

No n’hi ha dia des de llavors que el bitxo no m’acompanye al supermercat, a la farmàcia, al quiosc on els diumenge compre els diaris, dia que no vinga amb mi a la universitat. Fet i fotut, li encanta riure-se’n de les meues explicacions mentre es passeja amunt i avall per l’aula mirant-se d’esquitllentes els meus estudiants, tots emboçats com bandolers de les muntanyes de La Marina amb mascaretes blaves, blanques, roges, estampades amb exòtiques flors de mil colors, amb un sol resplendent o amb una lluna riallera.

Els dimecres, que és quan tinc temps, el bitxo se’m ve amb mi a dinar a un restaurant del carrer Doctor Dou que adore. S’asseu enfront meu i fa veure, teatralment, que em dona conversa mentre jo gaudesc d’unes verdures al wok o d’uns ous estrellats amb creïlles i espicossats de tòfona sempre en companyia d’una copa de vi negre.

Algun cap de setmana ha vingut també a casa dins la motxilla del meu fill i ens ha acompanyat a prendre alguna cosa l’Ateneu Hortenc o, fins i tot, ha vingut amb nosaltres fins als búnquers on aprofitant un descuit ha besat el clatell nu d’una jove o li ha passat la mà suaument entre les cames o bé ha agafat de la mà un xicot per passejar uns pocs metres.  

El bitxo mai no em deixa ni un minut sol. Fa mitja línia blava de metro amb mi si haig de visitar el centre per a trobar-me amb algú. Sovint m’acompanya a algun sopar d’amics i el mal parit sempre fusa en les meues postres o s’acaba el cul de vi que em queda en la copa. Li encanten els gelats no massa dolços i la garnatxa negra.  

El bitxo somia amb mi els cossos enyorats i pateix amb mi pel meu futur laboral de merda i pel meu cor i pel meu fill i m’aconsella d’on puc anar i on no i quina dona em convé si de cas fantasiege a passar una nit qualsevol per matar l’amargor… I, moltes vegades, com ara avui, en fer-se de dia, es posa al meu costat i prenem el cafè junts, escrivim junts, corregim junts, repassem circumspectes i enfadats la premsa digital junts, recomptem els seus morts i pensem en el seu futur tan negre com el meu, el nostre present.

Un dia, potser, estant jo ací sol, entre els contraforts de Collserola i l’avenir impossible, a boqueta nit, el bitxo em farà una tendra i llarga abraçada. I, després, potser, amb el mateix taxi en què vam arribar una nit, se n’anirà carregat amb la meua bosseta de coses estúpides i s’endurà, també, uns pocs llibres, les meues ulleres de llegir d’a prop, les meues medecines, el meu adorat plànol del tresor…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s