Acabar d’una puta vegada amb els independentistes

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 d’octubre de 2020 a La República.cat

L’exministre d’Interior Jorge Fernandez Diaz durant una compareixença al Congrés el 2015. Foto/ REUTERS Sergio Pérez.

Acabar amb els independentistes d’una “puta vegada” fent xantatge a evasors de capitals en Andorra perquè aquests, al seu torn, delaten d’altres evasors suposadament independentistes…. Ben mirat, quin gran favor que ens haurien fet als catalans!.

Bé, això és el que sembla que pretenia fer tot solet a canvi d’una sucosa comissió, el convicte Villarejo, això és, l’alumne avantatjat de Mortadelo i Filemón, l’inspector Clouseau de les clavegueres policials espanyoles, el mateix personatge que s’ha passat dècades pispant peles d’ací i d’allà sense que ningú no s’haja adonat de res, ni mogut un sol dit. El CNI potser tenia massa feina protegint l’emèrit durant les seues correries sexuals i els d’assumptes interns de la policia qui sap si tapant més que destapant perquè si no és impossible trobar una explicació a tants anys de despropòsits i d’impunitat. Tot plegat, la mateixa merda de sempre des del temps de Ferrer i Guàrdia.

I el cas és que el tipus volia finiquitar milions d’independentistes i, també, una voluntat col·lectiva fermament arrelada en la societat catalana des de segles ajudat per la dirigent més inútil i superba del PP, Maria Dolores de Cospedal, i tota la seua colla de confrares. Vull dir, la mateixa Cospedal que es va creure un humorista rus quan aquest, fent-se passar pel ministre de Defensa de Letònia, li va anunciar que Puigdemont era una espia de Putin amb el malnom de Cipollino, en realitat un personatge fictici popular entre el públic infantil de l’extinta Unió Soviètica. És tan curta, que s’hauria cregut que el mateix Junqueras treballava per a Corea del Nord i que els de la CUP tenien un arsenal atòmic amagat en un Casal faller de València. I, amb tot i això, va ser ministra…

D’aquesta manera, fent xantatge als evasors, és com pretenien iniciar el febrer de 2017 una segona Operació Catalunya tan barroera i feixistoide com la primera que va tenir lloc entre 2011 i 2017 sent ministre de l’Interior l’il·luminat, Jorge Fernández Díaz. Una operació, per cert, de la qual em vam tenir coneixement per la filtració d’uns àudios d’octubre de 2014 en què el carota de director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el jutge Daniel De Alfonso Laso, es vantava davant del ministre, com un llepó de matrícula d’honor, d’haver destrossat la sanitat pública catalana.

I vet ací que no va passar res i que De Alfonso va deixar el càrrec per continuar fent de jutge com si no res sense que cap dels nostres dirigents polítics -entre els quals incloc els molt patriòtics del PP i CS- hagen tingut ni la sola intenció d’auditar la tasca del personatge durant els anys que va estar al front de la persecució de la corrupció a Catalunya.

Quin fàstic tot plegat!. Res no ens hauria d’estranyar però d’un Estat que va ser capaç d’articular un GAL, de mantenir intacta l’alta judicatura heretada del franquisme, de justificar allò que calgués per tal de mantenir la unitat d’Espanya o d’un sistema que no d’una Nació amb la qual no s’identifiquen milions de persones pel seu castellanocentrisme obsessiu i per la seua nefasta qualitat democràtica.

Un Estat, val a dir, manat pels de sempre que volen acabar amb l’independentisme al preu que siga però, també, amb qualsevol vel·leïtat vagament reformista com la que ara mateix representa Podemos. Ben mirat, no poden evitar identificar les reformes amb el maligne i les diferències amb l’apocalipsi. Que li ho pregunten si no a Pablo Iglesias empastifat pel jutge  García-Castellón, cul i merda del PP, mentre Casado aprofita l’avinentesa per a desgastar al Gobierno en el mateix moment en què Madrid sucumbeix a la pandèmia a causa d’una gestió maldestra i vergonyosa.  

No descobrisc res si afirme que Espanya no té cap solució. Serà sempre un país caïnita, de desigualtats, de xoriços, temptat per l’autoritarisme i el fanatisme de les seues elits, condicionat per un nacionalisme flatulent, cofat amb una pesant corona de llautó que els més desgraciats pagaran sempre de les seues butxaques fent un somriure d’orella a orella. Una Espanya on qualsevol dissidència a un determinat orde sempre serà esclafada sense miraments.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s