El mall i l’estaca

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 12 d’octubre de 2020.

Terme d’Algemesí. Estiu de 2020. Foto/Francesc Viadel

Primer diumenge d’octubre. A penes fa uns minuts que s’ha fet de dia. Sobtadament, el pare irromp a la meua habitació i em venta un alça’t! que no admet el més mínim renec. Òbric els ulls i me’l trobe allà davant meu, als peus del llit, palplantat amb els braços en gerra. Només de sentir-lo se’m remou tot. Fet i fet, no fa ni un parell d’hores que m’he posat al llit amb un pet com un cadirer. El cas és que he passat tota la puta nit en dansa pels bars del Carme de València, bevent com un lladre, inútilment perseguint femelles, ballant com un idiota. Encara em faig creus de com he pogut arribar al poble, obrir la porta de casa i posar-me al llit. Però al pare, que de ben segur s’ha despertat al sentir que posava la clau al pany, ara mateix, això se li’n refot.

M’aixeque, doncs, sense dir fava. Em vist amb una samarreta i uns jeans gastats i el seguisc en silenci fins a l’estable, fosc, inhòspit. Se’l veu alterat, inquiet. De colp, comença a remenar en aquell espai de penombres i olor de pols barrejada amb Zotal, entre els embalums abandonats per tots els espectres dels nostres ancestres. Remena nerviosament entre sacs plens de panotxes de dacsa o de garrofes resseques o d’ossos podrits de morts o de promeses abandonades o de sacs, plens amb el desig abjecte de morir penjat com un meló de tot l’any en una cambra qualsevol. Remena entre capses de cartró pixades pels gats, entre els esquelets corcats d’uns quants mobles barats, entre ampolles de cristall verdós i ferrades de fang esquerdades, entre farcells de diaris vells de portades anacròniques: 25 años de paz… I a la última, jo no sé d’on, treu un mall enorme i unes quantes estaques de fusta, de grandària irregular. I carreguem el mall i les estaques al caixó que porta lligat amb gomes al darrere del seu Vespino blau, el muntem i eixim els dos a cavall en direcció al camp de la figuera per camins del terme, sense tocar la comarcal a fi d’evitar els civils.

El pare només té aquell hort menut de tarongers als peus del pont d’Albalat. Un tros on també hi ha una figuera enorme on les bruixes del terme passen nues la nit ocultes entre el brancatge i una filera de rosers que fan roses de colors impossibles i, un caquier màgic que cada tardor munta la lluna excitada i, un ginjoler que creix exuberant a la vora del camí i, una fita soterrada o frontera que ha de pesar segur milers de quilos, el pes d’una vida sencera de pobre.

No treu un gallet d’aquell pam de terra heretat de la seua mare, però, si no el tingués potser moriria de tristor. Tot plegat, els somnis del pare fan gust d’aquella terra i, també, olor de figues madures obertes amb les ungles, tenen la música de l’aigua cavallera al rompre de l’albada, la negror de les merles avaricioses apaivagada a penes per la claror del cel infinit. Són somnis de terra, aspres com les seues mans, somnis de passar-los tot sol ofegat en la llarga nit d’aquell que no espera res.

En l’arribar, anem directes a l’extrem est del camp on la sèquia fa un recolze. El cas és que ha estat dos dies seguits plovent amb fúria, ben bé com si es volgués acabar el món. La pluja ha afartat d’aigua la sèquia i l’ha rebentada just en aquell punt on s’ha format un bassal immens. El pare diu que l’oratge assenyala aigua i que, si de cas plou més, tots els tarongers acabaran per morir ofegats. Si això passa, en uns pocs dies, el sòl quedarà cobert per un mantell de taronges caigudes dels arbres que de seguida s’ompliran de cucs i es convertiran en cendra. I, llavors, jo sé que els seus somnis es tornaran també de cendra i faran l’olor dolçassa de la mort i que les merles taparan el cel i, s’engoliran el blau i el gas alegre de les pacífiques nuvolades. Ara mateix, cal refer immediatament aquell recolze, desgotar i protegir aquell univers minúscul de la desfeta.

Amb un aixadó reomplim de terra uns quants sacs de plàstic, provem d’encabir-los en la part malmesa del recolze entre les estaques que el pare mira de clavar a cops de mall com un Vulcà invencible… No hi ha mans, però. Treballem amb el fang fins els genolls. Ni el pare ni jo som tampoc massa destres. I vet ací que sobtadament el mànec del mall, corcat, salta en mil estelles i també les estaques i, en això, els sacs cauen a la sèquia i llavors ho tornem a intentar una vegada, dues, cent vegades més… Ara amb unes canyes, a colps de pedra… No hi ha res a fer, però. I al pare, gegant, se li humitegen els ulls i se li enrogalla la veu. Esgotat, s’asseu sobre el marge i s’encén una cigarreta. Xuma i calla i el seu silenci, espès com el fang que ens empastifa de dalt a baix, per un instant atrapa al vol el futur i l’escanya.

Ens n’anem. Muntem de nou l’esgavellat Vespino i, conscients de la derrota, tornem cap a casa pels mateixos camins recòndits passant a la vora de les darreres basses d’arròs que queden al terme, de camps de bresquilleres, d’albercoquers, tarongerars, magraners salvatges, figueres bordes, casetes blanques i masos imponents, camins voretats de palmeres que li graten la panxa al cel…

Quan ja estem a punt d’arribar al poble, ensopeguem amb una patrulla de civils. Ens fan l’alto. El pare reconeix el sergent que mana la patrulla. És un tipus baixet, castellà o tal volta extremeny, que podria passar per un llaurador qualsevol del poble. Sovint tots dos, ell vestit de paisà, han xerrat d’assumptes fútils al taulell del bar de milhòmens. Un dia, jo mateix vaig ser testimoni d’una d’aquelles converses. Com era de difícil la vida, tirar endavant… Hui, però, el sergentet, fa veure que mai de la vida ha vist el pare. Li demana amb severitat la documentació. Li solta agre si de cas no s’ha adonat que en som dos damunt del ciclomotor i que anem sense casc… que l’haurà de multar… que és la seua obligació… El tracta gairebé com si fora un delinqüent. El pare llavors se’l mira de dalt a baix i li diu amb aplom que no pensa pagar cap multa, que no té un clau, que ve de treballar. El civil es queda parat i quasi a cau d’orella, molt seriós, li diu que no té cap més remei i que no el deixe en mal lloc davant dels seus homes. El pare, sense alçar la veu, li replica que són tots una colla de desgraciats. Tan desgraciats com ell, cert, i que bon dia i que a passar-ho bé i que, per favor, es faça a un costat si no vol que li passe pel damunt. I llavors movem i el sergentet es queda amb tres pams de nas i arribem a casa i el pare en tot el matí no diu res. Fuma, s’endormisca mirant la televisió…

Aquella nit, els seus somnis són tots de fang i de núvols, sonen com els colps d’un martell aixafant la por en la forja de l’orgull. Uns dies després, abans que arriben de nou les pluges, una munió d’homes refaran el recolze i el món, una vegada més, se salvarà de la destrucció.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s