*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 5 d’octubre de 2020.
Alguns dels meus estudiants de comunicació encara riuen del murri actor i regidor Carlos Galiana i del seu maldestre sainet -amb la mascareta com a principal element d’atrezzo– a fi de fer creure a tota Europa durant la cerimònia de nominació de la ciutat a Capital Europea de la Innovació, que parlava l’anglés poc i es veu que no massa bé. Conegut el fet, Galiana, que va intervenir en qualitat de regidor d’Innovació per a representar València, no va arronsar-se gens ni mica. Lluny de dimitir va defensar que, tot i que no havia estat la millor idea fer un playback, en l’última, la ciutat s’havia endut premi. És el mateix que passa en la tómbola -segons els tombolaires, és clar: ‘si jugues, sempre et toca; si no és un xiulet, és una pilota’.
Crec que a València no havíem vist una cosa igual des que el 1992 Luis Fernández i Vicente González Lizondo es van entestar a traduir en una roda de premsa de la Mostra de Cinema Catherine Deneuve. La sofisticada actriu, contenint la seua exasperació, de tant en tant, anava dient-los ‘jo no he dit això’, davant l’atònita concurrència.
Però, el problema no és saber anglés o pensar-se que saps francés o que domines l’italià sense haver-lo estudiat mai de la vida. El problema és un altre i té a veure, sospite, amb una mentalitat, amb l’assumpció natural d’un provincianisme que, quan s’expressa fora del seu context, deixa de ser una rèmora per a convertir-se en la representació grotesca d’un fracàs col·lectiu.
Certament, l’anècdota del playback fa pensar. Tot plegat, el caloret del verà, les paelles gegants a la llera del Túria, els concursos d’acudits o les contínues apel·lacions sentimentals a la llengua de ‘mos iaios’, així com les astracanades en general a compte de la representativitat pública, semblava que eren patrimoni exclusiu d’una dreta rabiosament provinciana. D’una dreta, val a dir, políticament irrellevant en el conjunt d’Espanya menys quan va ser la principal proveïdora del carrer de Gènova de maletins plens de diners negres. D’una dreta, no ho oblidem, que sempre ha mirat de reüll i amb acomplexament Barcelona, alhora que aspirava a convertir València en un barri de Madrid on prendre el bany, menjar paella i passejar en barqueta a boqueta nit escoltant el rauc de les granotes.
És evident que a la casa gran del cap i casal alguna cosa no acaba d’anar del tot bé. No hi ha dubte que la pandèmia no deu ajudar gens, ni tampoc, el context espanyol, tan convuls i crispat com sempre. Però, res de tot això impedeix percebre que la situació política al si de l’Ajuntament és per a arrancar a córrer i no parar.
L’arribada el 2015 de Joan Ribó a l’Alcaldia va representar, sens dubte, una fita política d’una gran transcendència. Potser, si se’m permet l’exageració, tanta transcendència com l’arribada del republicà Vicent Marco Miranda, el primer i efímer alcalde de la Segona República.
Ribó, un gat vell de la política, un personatge carismàtic de l’esquerra al país, honest i proper a la gent, crec que ho va veure d’immediat. De seguida, amb uns pocs gestos, va palesar que els temps havien canviat. El fet només d’obrir les portes de l’ajuntament a la ciutadania ja va despertar un enorme corrent de simpatia. No era gens difícil que fos així. Fet i fet, Rita Barberà, des de la seua arribada al consistori el 1991, havia convertit aquell emblemàtic edifici en una autèntica Bàrad-dûr, en la Torre de Sauron del senyor fosc de Mordor, en un temple de l’autoritarisme, de la falta de transparència i dels interessos econòmics més inconfessables. Diguem-ho clar, en un autèntic ajuntament franquista que va començar governant de la mà de l’anticatalanisme més analfabet, el qual finalment va escanyar i engolir com una boa a un mico.
Barberà, no ens enganyem, només es va limitar a desenvolupar i administrar, d’acord amb les seues aliances, el projecte de ciutat que havia somiat el socialista Ricard Pérez Casado. Un somni, per cert, que li va costar la seua carrera política quan va ensopegar amb el pragmatisme implacable de Joan Lerma.
L’alcaldessa i els seus confrares no van tenir ni una idea bona. La Copa de l’Amèrica fou un fiasco, com ho va ser també en tots els sentits la Fórmula 1 pensada pel seu acolitet Camps… Vet ací, que si Ribó i els seus tingueren ganes de remenar en els calaixos i arribar fins al fons de la gestió de Barberà i del PP, crec que ens quedaríem bocabadats, però em sembla que això no passarà.
El cas és que uns quants anys després del recanvi en l’ajuntament, la ciutat sembla que està, si fa no fa, en el mateix lloc on estava. Potser sí que han millorat alguns aspectes com el de la mobilitat urbana o, algunes actuacions en matèria cultural han fet més agradable la vida de molts ciutadans aclaparats per la inviolable i sagrada hegemonia del petard i el permanent contuberni faller com a quasi única forma d’existència civil. Però els problemes de fons continuen. La manca d’ambició política, la celebració de la coentor amb la complicitat cofoia del poder polític… Ribó ha tardat quatre anys a dir clarament ‘no’ a l’ampliació del port -ai! els ports i els negocis que amaguen. Una ampliació que suposarà, sens dubte, un enorme impacte sobre la vida dels veïns de molts barris, sobre l’horta, sobre la qualitat ambiental. El regidor Grezzi s’ha entestat fins despús-ahir a mantenir al front de l’EMT un gerent a què van robar davant dels seus ulls 4 milions d’euros.
On és ara mateix València? Quina és la seua ambició en el concert de les ciutats del sud d’Europa que competeixen per la reputació? Vol ser o no capital d’un país que a poc a poc veiem com va desfent-se? Què pot oferir? No hi tinc clara cap resposta. Potser els qui la dirigeixen saben què contestar però, la imatge que queda és la del playback faller de Galiana, la de la plaça del Coronavirus, la de l’estafa de l’EMT… Comptat i debatut, l’Ajuntament, Compromís, s’explica malament o, en realitat, no sap molt bé què ha d’explicar i, no tan sols sobre la capital que dirigeix.
Enmig de la pandèmia i del pacte humiliant d’Ayuso i Sánchez, de l’absolució de la banda de Bankia, de la vergonyosa inhabilitació del president Torra per un poder judicial tan poc de fiar com el d’Hongria o Polònia, Compromís parla dels impostos als petards o regala senyeres en blau als veïns per penjar-les dels balcons com a teràpia per a augmentar l’autoestima col·lectiva.
Decebedor i dur. Molt dur. Les joves generacions de valencianistes, crescuts en el neorègim del PP, alineats en un neoregionalisme que ha reescrit la Transició des de posicionaments d’un simplisme insultant, haurien de visitar les hemeroteques però, sobretot, descobrir els clàssics que no tenen molt a veure, per cert, amb simfonies de dolçaina i tabal. Sobretot, els joves valencianistes que han tingut la sort de passar dels màsters universitaris als càrrecs públics en un país que no hi manera que aixeque el cap. València, play i bac de morros. Alçar-se per fi, després de molts anys d’anar a genollons, i caure de nou, estavellar-se de nou contra els mateixos vicis i mancances de sempre. Aquest podria ser un bon resum d’allò que ha passat a risc d’equivocar-me o bé, de patir les ires del partidisme acrític o el silenci i el menyspreu dels conformistes.
Crec que paga la pena recordar que el periodista Manuel Vázquez Montalban és autor d’una de les millors descripcions de l’assumpte valencià, del capitalí vull dir, que mai no s’han fet. La va ventar a compte de l’escapçament incomprensible i injust de l’alcalde Pérez Casado: “(…) complicat assumpte el valencià, com sempre entre la Florència dels Mèdici i El Virgo de Vicenteta”.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 