Solitud

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 22 de setembre de 2020.

He tardat més de mitja vida a saber que la solitud no era deixar-se penetrar en silenci per aquella llum solar de la mitja vesprada que una vegada em va sorprendre arraulit sota un enorme i bellíssim clementí mentre recuperava l’esma després d’una esgotadora jornada de collita. Era una llum càlida que travessava amorosidament l’incipient boira escopida per la terra humida. En silenci, entotsolat, vaig contemplar com aquella claror esmortida  convertia qualsevol ombra en un animal fantàstic, la fruita madura en joies d’una perfecció absoluta, el fullam de tots els arbres en una gran bandera de vellut lluent sensualment moguda per un vent suau, quasi imperceptible.

A l’extrem nord de l’hort, entre una selva de canyars i baladres, de salzes, de xisca, senills i lliris grocs, nadaletes, de menta d’aigua, s’obria pas el riu Magre mig endormiscat, a penes fet un filet d’aigua. Vaig imaginar aquell espès bosc de ribera habitat secretament per dracs que esperaven la boqueta nit per a volar fins els cims més alts de la muntanya d’Alzira buscant el cau de la lluna.

A fora, al camí de terra, els homes, fent un gran terrabastall, omplien eufòrics ran a gavadals el darrer camió del dia. El meu pare, cap de la colla, dirigia la càrrega amb l’autoritat d’un experimentat capità de vaixell que espera neguitós i resolt la gran tempesta. Fet i fet, la colla sempre plegava així, amb aquella fúria proletària, amb la presa dels fugitius desesperats.

Van ser a penes uns minuts però promet que vaig creure sentir a la pell la solitud. Em vaig convèncer estúpidament d’haver acabat d’adquirir, de sobte, una gran saviesa alhora que era capaç de veure amb claredat el temps que havia de venir. I com vullga que siga, pobre idiota, no vaig saber res dels meus morts. El meu pare, posem per cas. Vull dir, el seu cos inerme sobre el llit aquell primer de setembre tristíssim. La finestra de la seua habitació oberta de bat a bat. L’aire perfumat d’olor de gesmil. La piuladissa estranyament alegre dels ocells. I, després, la casa tota plena de gent arribada només per vetllar rutinàriament, ordinàriament, el seu cos d’heroi.

Tampoc no vaig tenir cap intuïció del cos i l’ànima que havien d’atrapar-me per sempre més en un estrany joc d’encontres i desencontres, sempre contra rellotge, sempre fugint de la velledat i de la mort, sempre procurant de no oblidar el gemec sorgit del combat dels cossos, la irrupció imprevista d’una felicitat menuda enmig de la més intranscendent de les converses. Ni rastre de qui tant havia d’estimar. Tampoc de tot el que havia d’odiar, avorrir, desitjar.

Mitja vida sense assabentar-me que la solitud no va ser allò, aquell instant que malgrat tot preserve, atresore, defense contra l’oblit. La solitud és, simplement, sentir en silenci, enmig de la penombra d’un menjador menut, el retruny dels helicòpters medicalitzats esquerdant les vesprades grises en aquest temps de mort. Les llumenetes del gran hospital als peus de Collserola, la serralada que massa sovint s’oculta darrere d’una cortina de núvols de plom. És un llit ample afamegat del record d’un únic cos nu tatuat per la llum del fanal d’una ciutat que un dia va ser refugi d’amants. La solitud és una escaleta de veïns molt vells que pugen fatigosament les escales carregats amb un sac de records al llom. El xerric dels fils d’estendre ressonant al celobert esgavellat d’aquesta illa de veïns que criden, riuen, desapareixen de colp com en un encanteri. Un carrer amb uns quants contenidors plens de fems endarrerits que té, també, una botigueta de llepolies, un bar sempre obert per a quatre borratxos desenfeinats, una xarcuteria amb pretensions i un magatzem de pernils, una botiga de menjar per a gossos i gats, una dotzena de finques que cauen a trossos. Un carrer que fa cantonada amb un altre que duu el nom d’un poeta que cap veí no sap dir. La solitud és la contemplació desesperada de la memòria a la deriva del temps que veloçment passa. Tenir consciència de tot els anys perduts. Saber del cert tot el que mai no tindràs i anotar-ho cada dia en un quadern i cada dia estripar el full on t’has ferit i, aleshores, gargotejar-ne un de nou i així sempre.

La solitud són tots els dies de la setmana un darrere de l’altre en filera índia esperant el seu torn per a estimbar-se en l’abisme de l’ensopiment. Una copa de vi negre plena sobre la tauleta al costat d’un turonet de llibres. Sakamoto sonant repetidament, hipnòticament en la televisió… Rain, Amore, Forbidden colours, Solitude… Aquell missatge amb què somies i mai no arriba, ni arribarà com molt bé saps. La solitud és la por al demà. Aquesta absència de tu que ho ompli tot.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Solitud

  1. lojaume ha dit:

    La solitud no deixa de ser una experiència banal, sense èpica.

  2. 21632006t ha dit:

    Redó, amic! La solitud també deu ser-ho, de redona i perfecta, si no, deu ser una altra cosa. Salut!

  3. obiols ha dit:

    Quina prosa més nítida! Quina lírica punyent! Qui més escriu així?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s