No és la fi dels dies però si li assembla

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat tercera setmana d’agost de 2020.

Metges rastregen els carrers d’El Alto, Bolívia. Foto/Ap/Juan Karita.

Quan just acabat de tornar de Nàpols va començar a saber-se del brot de Codogno, vaig pensar que aquest es controlaria ràpidament i que tot quedaria en un ensurt, en un malson. Fet i fet, les imatges de sanitaris protegits amb mascaretes, visiblement espantats, atrafegats enmig de les penombres d’uns carrers solitaris que arribaven de la menuda ciutat llombarda, semblaven això, un malson de ciència ficció, la hiperepresentació mediàtica d’un fet extraordinàriament rar, impossible en el context de l’Europa del segle XXI. Ben mirat, això de les epidèmies devastadores era història, una realitat que com a molt només era possible en els països del tercer món.

El cas és que en un tres i no res els missatges tranquil·litzadors propis del llenguatge de la comunicació de riscos difosos per les autoritats sanitàries, van donar pas a d’altres de molt inquietants mentre el brot s’estenia per tot arreu com una taca d’oli. I en això, va arribar el confinament i amb ell, també, les primeres notícies de vaccins i tractaments efectius. Israel, per cert, va ser un dels primers països que enmig d’una competència mundial de nacionalisme sanitari va anunciar que en pocs mesos tindria a punt una vacuna  efectiva. En aquest moments, lluny de posseir el preuat talismà, el país mediterrani s’enfronta a una situació caòtica per causa, justament, del coronavirus.

Mentre es difonien un munt de notícies esperançadores els metges d’ací i d’allà no es cansaven de repetir també que mai no s’havien enfrontat a una amenaça com la de la Covid. El virus feia -i fa- estralls en les persones que formen part dels grups de risc, una categorització que a hores d’ara sembla difícil de delimitar.

A la última, després de mesos tancats, amb el lent descens de la corba d’infectats i de morts i amb l’economia malferida, va arribar per fi un desconfinament parcial i amb moltes limitacions. Tot plegat, calia evitar com fos que la catàstrofe sanitària es solapés amb l’econòmica. El pròsper nord d’Itàlia va ser el primer territori en eixir al pas del virus. Personatges de renom com Roberto Saviano es van queixar, inútilment, de la decisió. La pesta s’havia estès perquè els junkers llombards no volien perdre un cèntim i no van voler tancar les fàbriques mentre ara les reobrien, sense tenir la vacuna ni cap tractament efectiu per la mateixa raó.

És on estem, ara mateix. O morim pel virus, o morim de pobres.

Fa unes poques setmanes els xinesos anunciaven que ja estaven a punt de tenir la cura. Rússia acaba de proclamar a bombo i plateret que a l’octubre iniciarà una campanya de vacunació massiva. Totes les bones noves fan l’olor dolçassa i torbadora de la propaganda. Continuem sense remeis mèdics, sense haver resolt encara alguns problemes relacionats amb els recursos públics, amb una enorme divisió sobre com cal fer front al repte d’una crisis social sense precedents. Europa, finalment, vol ajudar però no massa. I el virus, amb tot i això, continua ací, actiu, rebrotant a tort i a dret en qualsevol país i sense que ningú no li pose fre.

L’OMS ja ha advertit que això va per a llarg i els científics no es cansen de dir que no hi haurà solucions efectives a curt termini. Ni tan sols està molt clar què passarà en trobar-se un vaccí. Ni qui el trobarà, ni què en farà… 

Aquesta serà, doncs, si de cas no hi ha un miracle, una tardor calenta. La reobertura de les escoles i la continuïtat d’una activitat econòmica que no es pot aturar de cap manera dispararan, sense cap mena de dubte, el nombre dels casos. Governs i autoritats apel·len a la responsabilitat de cadascú. És com una mena de crida serena al que ‘cadascú s’apanye’. 

No és la fi dels dies però, certament, se li assembla.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s