Orquídia

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de juny de 2020.

El poeta Salvador Jàfer acaba de publicar Orquídia. 1974-2018. Antologia Personal (edicions del buc). L’avinentesa només podria passar desapercebuda per a un llec en literatura catalana contemporània. És una magnífica notícia. Fet i fet, el silenci de l’escriptor de Ràfol de Salem ha estat llarg, cal dir que a penes interromput des de 1.997 per les seues tímides incursions internàutiques.

La seua tria personal inclou 101 poemes els quals ha dividit en cinc parts tot seguint, diu, un esquema cronològic aproximat: Selvàtica (1972-1975), Diàlegs amb l’Absència (1975-1988), El cor de l’orquídia (1988-1998), Per espaiar la melanconia (1998-2018) i Onze textos robats (1987-2018). La selecció, “quadra prou”, assegura Jàfer al pròleg, “amb les experiències viscudes i amb l’aprenentatge, en tots els sentits, que ha estat el meu periple per aquesta terra fins a hores d’ara”.  No és poca cosa.

En una mena de breu epíleg a Orquídia un altre dels poetes valencians més assenyalats, Lluís Roda, escriu: “L’any 1974, es produí un tres en ratlla rupturista. Tres poetes genials joves s’alinearen i marcaren, amb primeres publicacions, la ramaderia valenciana per deu anys: Salvador Jàfer (1954) amb L’esmorteïda estela de la platja, Joan Navarro (1951) amb Grills esmolen ganivets a trenc de por, i Josep Bonet (1951) amb els millors versos de l’antologia Carn fresca. El 1975, Jàfer i Navarro ratificaren excelsament la qualitat de la nova retòrica generacional amb Lívius Diamant i L’ou de la gallina fosca, respectivament”. Era, recorda Roda, la manera en què arribava al País Valencià “el renovellament de l’evangeli modernitzador del Pare Gimferrer”. I com siga, l’evangeli gimferrerià va ser desbordat, matisat també per altres veus i estils. L’esclat valencià dels setanta, isolat en el seu complicat context, va obrir-se camí esponerós.

Jàfer durant la 10a nit de la poesia celebrada el 19 d’octubre de 2019 al Palau d’Oos, en què va ser protagonista la seua poesia. Foto/Mercè Lloret

Fa temps que no veig Jàfer encara que en sé d’ell quasi a diari. El recorde ara al seu pis del carrer Miracle, al cor de València, a finals dels 80. Pel matí fa passes breus i ràpides pel llarg passadís i dona el bon dia cofoi amb les maneres d’un xiquet entremaliat. No me’l dona només a mi, sinó que el dona a tota la ciutat que de bon matí repica campanes. Fa no massa ha estat al Perú i la casa ho sap. Estudia llengües de mons ignots, les caça, les domestica… Escriu solitàriament potser mentre s’enyora els oasis de la Vall d’Albaida, la vall blanca.

Per aquell mateix temps, una nit xafogosa d’estiu, amb l’amic i poeta Josep Manel Esteve, l’assaltem a sa casa. Ens obre la porta sorprès. S’ha tenyit alguns flocs dels seus foscos i cargolats cabells, d’or. L’hem agafat escoltant una òpera al Canal 33 en una menuda sala d’estar mentre es venta amb un palmito majestuós. Voldríem dur-lo al Lisboa, o al Records de l’Avenir… Impossible, però, treure’l de casa. Ho intentem. Insistim. El temptem. A la última, desistim i València sencera celebra aquell isolament nocturn de Jàfer perfumat de notes mozartianes, del sexe d’una Nina Hagen lisèrgica, al capdavall d’una valenciana boja de Berlín. Just en aquell moment, els municipals polsosos de l’ajuntament decrèpit, obrin les gàbies de bambú i deixen anar per tot arreu les feres imaginades per Navarro. La ciutat és una selva que acaba en una platja on els tigres ensumen la lluna sense apropar-se a l’aigua, per por d’ofegar-se. A cada cantonada trobareu aquella nit de foc de fa segles un poeta o un resistent o un caçador salvatge.

L’estiu de fa deu anys ens apleguem a la terrassa del pis de València d’un altre amic, el novel·lista Octavi Monsonís. Ha fet seixanta anys. Festegem que tot just acaba de vèncer la mort, com si no res, amb aquell posat que fa de xicot desmenjat de Borriana que acaba d’arribar a la ciutat a cercar aventures. El meu fill Pol té quatre anys i corre com un cadell entre els convidats, pica d’ací i d’allà, persegueix l’Orió, pobre gos… Ens apleguem un munt d’amics entre els quals Joan Navarro, el poeta d’Elx Gaspar Jaén i Urban…  Jàfer porta una barba llarga i espessa. No ha perdut aquell seu somriure un punt infantil, d’una tendresa captivadora. Ara mateix, la concentració de poetes en aquella casa és com d’avisar a la policia. Aquest és, a falta de grans dignataris, un país de poetes. Ho insinua el mateix Jàfer en un poema dedicat a un altre dels grans, Jaume Pérez Muntaner: “(…) El país dels poetes ens acull i ens rebutja com nàufrags ancorats a una nau malferida. I el port on apleguem sempre es un port vell novell i una ciutat novella, una contrada incògnita (…)”.   Experiències viscudes i aprenentatge, es justifica Jàfer. I tant. Ell, de moment, continua donant cada dia del món el seu bon dia encara que aquest siga un temps d’inundacions i de fred i abans no haja arribat la collita, mentre espera el temps perfecte observant com combaten l’ibis i el xacal.  

Segons afirma rigorosament Roda, la reflexió i la indagació són els elements que defineixen la “cosmogonia calidoscòpica” del poeta d’Orquídia la qual està feta d’“èpica, mística, cavalleresca, percudida, mítica, alquímica, beduïna”. Així mateix, assevera que Jàfer ha descobert que “els laberints -com els deserts- revelen llur centre sols als que hi entren, car són laboratoris d’entrada i eixida; però com explicar-ho sense perdre-s’hi? Dogma de fe en la poesia, desert enjardinat”.

Desert enjardinat o potser un oasis?. Torne a evocar Jàfer en aquell pis llarg i lluminós  de Miracle del ben segur edificat sobre algun antic temple romà, tal vegada sobre la gruta d’una sibil·la a tocar de la vila i els jardins d’un noble local devot dels prohibidíssims cultes mistèrics. Evoque també totes les primaveres d’aquella ciutat perduda que habitem estiguem dins o fora com autèntics nàufrags resignats al nostre destí i, alhora, en veu alta, rellegesc uns pocs versos de Jàfer… Si floreixen orquídies te’n faré un ram sencer, perquè pugues comprendre els seus perfums inhòspits. Serva l’amor dels dies estrangers que ara passen en mars de quietud!…  

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s