La CIA pot cantar missa

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de juny de 2020.

Fa no res la portaveu del PSC al Parlament, Eva Granados, ha afirmat en nom de tota la seua confraria que no dona cap credibilitat a l’informe de la CIA segons el qual Felipe González n’hauria estat l’artífex del terrorisme d’Estat perpetrat pels GAL entre 1983 i 1987. No en va donar cap raó objectiva ni falta que li feia. Ho va amollar i es va quedar més ampla que llarga. Fet i fotut,  Granados, sembla que d’espies en sap més que la seductora agent Amaryllis Fox, una implacable experta en missions de guerra encoberta contra el terrorisme.

No cal dir que les seues declaracions oscil·len entre el ridícul i el cinisme més repugnant. Això ho sap un qualsevol estudiant de primer de comunicació política i, fins i tot, els pitjors assessors de l’etern PP, sempre atrapats entre el psalm, la mentida fresca i la profecia apocalíptica.

El cas és que la va dir tan grossa que estic segur que si Xavier Vinader estigués encara entre nosaltres s’hauria pixat de riure.

Justament, una vesprada d’estiu de 1995 vaig acompanyar-lo a casa d’un assenyalat dirigent del PSC que en aquell moment semblava que ja estava de voltes de tot. Com de costum, Xavier, no em va donar cap explicació de l’objectiu de la nostra visita. Només em va exigir que prestés tota l’atenció a la conversa que em fos possible i que no m’oblidés de dur amb mi un bloc i una gravadora amb bateria de sobra per si arribat el moment en podíem fer ús. Cal saber que, de vegades, les fonts s’assequen de colp si veuen que prens nota àvidament i ja no diguem si veuen que treus una gravadora. És com treure un revòlver enmig d’una partida de póker. D’ací que el veterà periodista confiés primer que res en la memòria. 

La visita, que va començar amb cafè i va acabar amb un cava fred com la neu, es va allargar per quasi quatre hores. Vinader era com una mena d’aranya de vius colors que amb la seua conversa afectuosa i hilarant anava embolicant les seues preses de caça amb una subtilesa extraordinària. Tots dos van començar parlant de vells coneguts, de coses de la vida, d’algun record entranyable però, poc a poc, va anar reconduint la conversa a alguns episodis foscos de la lluita antifranquista i, finalment, al molt rellevant paper dels socialistes en la guerra bruta contra l’independentisme basc. El vell dirigent socialista no tenia cap dubte del paper que havia jugat el seu partit en aquell afer i no va tenir cap problema en apuntar directament, sense embulls, al nucli dur de Felipe González.

Unes setmanes després aquella conversa em va dur a la Catalunya Nord on vaig entrevistar antics membres del partit socialista francès així com de la masoneria, algun exagent dels serveis secrets francesos i, també, algun ex militant antifranquista a qui no li va ni fer puta gràcia la meua visita. Van eixir a relluir alguns noms que, lluny de ser secrets, eren ben coneguts pels periodistes que portaven temps enfangant-se en el tarquim de les clavegueres de l’Estat.

Algunes d’aquelles persones amb les qui vaig parlar em van assegurar que, ajudant segons qui, estaven segurs que estaven auxiliant els seus companys socialistes en la seua tasca d’enfortir la democràcia espanyola d’un assetjament brutal per part del separatisme reaccionari basc. Com si colp, el separatisme basc representés una mena de reencarnació de l’odiat franquisme. Quina miopia política!.

D’altres, però, es sentien enganyats, avergonyits o perplexos. I, alhora, ningú no dubtava, però, que el PSOE estava ficat fins al coll en aquella horrible guerra bruta una part de la qual es jugava a casa d’ells. De tot allò, a la última, no en vam treure l’aigua clara. Algun periodista de Madrid es va avançar i això, unit a la falta de recursos, va fer que se’ns refredaren els ànims. Part de la conversa amb el dirigent del PSC -no podria precisar quina- almenys si es va registrar. Ves a saber que en va fer Vinader.   

Dit això, l’informe desclassificat de la CIA cal llegir-lo amb les imatges de González acompanyant uns somrients Vera i Barrionuevo a la presó, recordant les cel·les d’Intxaurrondo o exigint tota la veritat sobre l’assassinat de Lasa i Zabala executats en un erm a Busot, Alacant, després d’haver sigut brutalment torturats. Aquesta manera de llegir l’informe dels serveis secrets americans, no té a veure amb la defensa d’ETA només té a veure amb la decència.

Però ja sabem que a Granados, riallera com ella sola, com a l’orso de González, els la porta ben fluixa que la CIA diga el que diu; o que la monarquia s’ofegue literalment en un bassal ple d’excrements; o que el judici contra els líders independentistes fos una farsa absoluta; o que, tot plegat, aquest siga un país on l’ombra sinistra de les elits escanya qualsevol possibilitat de progrés com en 1932, i en 1975 i en 19…. Tots ells, els uns i els altres, només són actors de tercera en un teatre ple de farsants, corruptes, cínics… d’un teatre que va passant de funció en funció, sense interrupcions a penes, amb algun drama entremig… Així les coses, la CIA pot cantar missa. No saben amb qui se la juguen.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s