Caro Virgili

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de juny de 2020.

Túmul funerari de Virgili al parc de Piedigrotta, Nàpols. Foto/Francesc Viadel

Fem uns cafès acompanyats d’unes galetes de pastisseria a l’interior del Gran Caffè Gambrinus. Estem sols i tenim taula amb unes vistes magnífiques a la Piazza del Plebiscito. Fa un dia que dona ganes de viure fins a perdre els sentits. El local, amb el seu aire ranci, els seus cortinatges pesants, els seus exagerats rams de flors, els seus cambrers uniformats, és l’escenari ideal per a declarar-se a una turista sueca acabada d’aterrar a Nàpols o, si voleu, per a fer un recital de poemes vagament puritans organitzats per una qualsevol entitat benèfica. Ara, de colp, sense avisar, podria entrar Jean Paul Sartre vestit de rigorós negre amb aquella cara de camaleó emprenyat i fotre’ns un calbot a tots dos. “No veieu que sou lliures, borinots!”, igual ens diria enfadós.  Amadeu, aleshores, potser se’l miraria per dessota les ulleres amb cara de pocs amics i la cosa segur que acabaria com el ball de Torrent. Amb els del barri del Carme, filosofies les justes.

Després hem agafat la via Cesario Console i xino-xano, vora mar, fins arribar a la Piazza de Sannzaro. L’objectiu es pelegrinar fins al túmul del poeta Virgili com ja van fer en temps antics Publi Papini Stazio, Plini el Jove, Sili Itàlic, tots els inspirats de la cort del Magnànim i, encara, els colonitzadors maleïts de la cort castellana. Ja veus tu, nosaltres i tota aquesta gent il·lustre de temps antics en la mateixa processó tants segles després. Justament nosaltres, sí, dos valencians criats entre dos segles de merda, expulsats del propi territori que no pas mai del propi país. D’un país, cal dir, que mai de la vida no tindran els malparits dels aqueus almenys mentre gent com nosaltres respirem.

Enmig de la plaça, Amadeu, em parla emocionat de l’Eneida i de Virgili. M’ho explica amb tanta passió que puc imaginar Enees a l’avern parlant amb el seu pare Anquises. Puc veure’m fins i tot a mi mateix parlant amb l’ànima del meu pare que ara em promet un futur radiant i em demana només paciència i molta valentia.

A tot això, el túmul de Virgili es troba al parc de Piedigrotta, a tocar de l’estació de Mergellina. De fet, estem allà mateix, a unes passes només, però, fatalment, agafem el camí equivocat i de colp penetrem l’empinada Galeria de Posillipo, un túnel escarpat i fosc, amb un trànsit endimoniat, ple de merda… un autèntic infern que mai no s’acaba. Amadeu camina davant, cap cot. El seguesc d’a prop. De colp pense que potser mai no eixiré d’aquell túnel o si aquell túnel no és pas com la vida. Què m’espera al final si mai no hi ha final? El meu pare m’ha promès a l’avern la glòria com Anquises li va prometre a Enees una nissaga eterna. Què m’espera al final? Ja fa molt que no espere res. Massa temps sense notícies del futur, sense un amanyac furtiu, sense sentir l’afamegament de la femella consumir-me cada centímetre de l’ànima, massa fill de puta voltant, massa pors… Què m’espera al final? Uns dies d’hospital tan horribles com aquells que vaig passar ja fa uns anys, les vesprades de silenci inacabable?… Ai, si no fos per aquest parèntesi napolità malgrat el puto úter infecte de Possillipo.

A la última, com siga, aconseguim eixir. Sempre hi ha una eixida o altra. Aleshores, taxi i de pet cap al parc de Piedigrotta. Pujant fins el mausoleu Amadeu llança uns quants improperis contra l’arrogant Leopardi que es va fer construir un monument funerari excessiu, com una falla de rics, a la vora de Virgili. Leopardi feia cara de restret i tenia un nas llarg com el bec d’un ocell. No ho diu Amadeu, ho dic jo.

Pugem fins al túmul situat just a la vora del túnel construït al segle I abans de Crist per a unir Nàpols amb Pozzuoli. La tomba de formigó romà sembla un tambor tombat cap per avall i està com suspesa d’un precipici. Al seu interior, en un cremador d’ofrenes rovellat, els poetes, els enamorats, els idiotes… deixen els seus escrits. Uns escrits que el temps i la humitat acabaran per destruir. Caro Virgilio che io possa diventare poeta come te… escriu Sofia un dos de gener d’aquest mateix 2020 de merda. Horrible saison… Quelle saison froide et perturbante qui rend nule action… escriu N.W. en un full quadriculat, amb una cal·ligrafia maldestra, sense deixar anotada cap data. Virgili no s’hi deu trobar massa lluny. Passem una bona estona dins de la tomba humida, plena d’excrements de colom, de brutícia… Quan eixim, ens aboquem a un petit balcó i ens abandonem extasiats a la bellesa del golf de Nàpols. Uns minuts més tard, a la vora de l’estació, en un restaurant casolà caurà una paperina de fritura de peix, dos plats de pasta i una ampolla d’un blanc napolità exquisit. Mig atarantat pel vi, i el licor de després encara, no puc deixar de pensar en els malucs i els pits de la recepcionista d’un hotel a Còrdova tanti anni fa, ni amb ulls de lluna, ni amb el silenci d’una badia una boqueta nit d’abril de fa mil anys, aquelles cames… Me’n cabria al cos una altra d’aquell vi.  Ara, però, no vull beure més. Vull pensar en la vida…. si cantem els boscos, que siguen dignes d’un cònsul

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s