Apocalipsi

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 8 de febrer de 2020.

L’any 1722 Daniel Defoe va publicar A Journal of the Plague Year, un llibre a mig camí entre la novel·la i el reportatge en què de manera retrospectiva narrava les vicissituds d’un Londres sotmès a la catàstrofe de la Gran Pesta de 1665 la qual va saldar-se amb la mort, en pocs mesos, d’unes 100.000 persones. Defoe, que va viure aquell episodi sent un nen, va saber descriure com ningú l’horror d’una societat col·lapsada pel pànic a una malaltia tan dolorosa com letal. Amb l’epidèmia declarada a la ciutat, explicava l’anglès, van canviar molt les coses fins i tot en aquells barris on gairebé no havia tingut a penes efecte. La tristesa i el pesar es van reflectir a tots els rostres. La gent es mostrava molt inquieta i conforme avançava la plaga tothom va acabar per considerar-se greument amenaçat. Londres sencera plorava. Les autoritats van confinar a la força els malalts en les seves cases ben sovint al costat dels seus propis familiars no infectats encara. Es va ordenar exterminar tots els gossos i els gats de la ciutat per evitar l’extensió del contagi. Les famílies van abastir-se d’aliments i es van tancar terroritzats. Els rics van fugir de la ciutat i els avariciosos van quedar-se per a assaltar cases plenes de cadàvers d’empestats. “Una pesta”, escriu Defoe, “és un temible enemic, i les seves armes produeixen tal terror que no tots els homes són suficientment forts per a resistir; ni estan preparats per a esperar el seu atac dempeus”.

Tot plegat, la desesperació i la por van sotmetre una societat que, finalment, però, va saber sobreposar-se i vèncer. L’escriptor britànic Anthony Burgess afirmava que Dafoe en el seu llibre havia plantejat la qüestió de si l’home podia fer alguna cosa més que construir. Conservar, posem per cas. El cas és que veient com s’havien comportat els ciutadans davant d’aquella terrible prova, es podria concloure que la ciutat havia fet les coses millor del que s’esperava tot i que la nota no havia estat molt alta. “No és”, va escriure l’autor de A Clockwork Orange, “la gràcia de Déu ni la bondat innata allò que salva de la mort a l’ànima humana, sinó la seva necessitat d’una comunitat, la seva idea de que la vida desitjable és aquella que es viu col·lectivament”.

Aquests dies revivim les mateixes sensacions, els mateixos temors narrats per Defoe. Avui el virus de Wuhan -despús-ahir va ser la grip espanyola o l’Ebola- posa a prova de nou la nostra capacitat de viure col·lectivament. Els països, una vegada més, bombardejats des de les immisericordes xarxes socials i els cruels mitjans de comunicació amb missatges inquietants, es posen a la defensiva. Es repeteixen, doncs, les imatges del pànic: aeroports tancats, creuers varats amb centenars de persones a bord obligades a conviure amb infectats, ciutats senceres en quarantena… Els diaris parlen també d’un rebrot de xenofòbia contra els ciutadans xinesos i als carrers ens acostumem a la imatge poc tranquil·litzadora dels rostres protegits per les mascaretes. D’altra banda, la gent, divertida, cerca a les plataformes de continguts audiovisuals films sobre contagis massius com Outbreak de Wolfang Petersen o recupera els primers episodis de The Walking Dead, fa befa de tot aquest assumpte.

Tot això passa enmig d’una greu situació d’emergència climàtica i amb els principals països del món en mans d’una colla de bojos. No és l’apocalipsi però se li assembla, almenys, al que hem estat capaços d’imaginar fins ara.

Com sigui, la humanitat provablement sobreviurà al coronavirus com ha sobreviscut fins ara al VIH, a l’Ebola, a tot tipus de bactèries i amenaces invisibles. No seran uns éssers microscopis els que ens eliminin, ni tan sols, posats a especular, els efectes devastadors del canvi climàtic que, certament, causaran moltes desgràcies i morts a nivell mundial. Allò que acabarà amb nosaltres serà l’avarícia d’uns pocs, la mentalitat atàvica del totalitarisme contemporani, la imposició brutal d’un neoliberalisme salvatge i encegat. Definitivament, no n’hi ha ni medicines ni científics que siguin capaços de guarir l’estupidesa humana.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s