Cayetana i les repúbliques bananeres

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de gener ede 2020 en Nació Digital.

Álvarez de Toledo. Foto/Nació Digital, Bernat Cedó.

La marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, es va entestar l’altre dia en assegurar que Àngels Barceló li havia dit en el seu programa de ràdio que era una “perra”.  Evidentment, era mentida. Fet i fet, la molt mesurada Barceló s’hauria desmuntat d’haver soltat una bestiesa com aquella. La periodista simplement s’havia limitat a comparar l’actitud de la dreta durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez amb una gossada en el sentit -com ella mateix va aclarir-li a l’ofesa- de conjunt de persones que persegueixen amb acarnissament una persona o un grup. De raons per treure a passejar la gossada, Barceló, en tenia més que suficients després d’escoltar les intervencions en el debat de la banda dels fonamentalistes del constitucionalisme. En escoltar, sobretot, el discurs d’un desbaratat Pablo Casado titllant a l’encara no constituït Gobierno de Sánchez com un malson i com el més radical de la història de la democràcia. Un executiu, segons el salvapàtries palentí, format per “comunistes, assessors de dictadors bananers i emblanquidors de batasuns i separatistes”.

L’anècdota de la “perra” és suficientment coneguda i no cal estendre’s. El que compta de veritat és entendre la capacitat de manipulació de l’aristocràtica diputada suposadament més democràtica i més espanyola que ha existit en la terra des del temps dels neandertals. Tot plegat, amb la seva acusació defugia contestar a la pregunta de Barceló sobre qui pensava que estava darrere de les amenaces als diputats socialistes alhora que es presentava com l’autèntica víctima d’una persecució incerta, producte de qui sap quina conspiració.  

A l’extrema dreta espanyola ningú no li ha de donar lliçons de com encendre la societat. Li van votar foc als anys 30 i no han deixat de remoure les brases cada vegada que han perdut una part del control del poder. La mentida i les exageracions amb la intenció de provocar el pànic col·lectiu han constituït l’ànima de la seva estratègia política.

Com sigui, certament, les aportacions de la marquesa a aquesta estratègia infame resultaran una aportació d’un gran interès en un moment en què el PP intenta relacionar  les desgràcies de Veneçuela, les vicissituds de Bolívia, amb una Espanya sota el jou d’un govern, diuen, social comunista i condicionat per ERC.  

De moment, ella ha estat la gran valedora en el PP de l’ultra conservador Juan Guaidó. Ara, tot just, acaba d’agafar la bandera de la defensa dels hereus de les cruentes dictadures militars de Hugo Banzer i Luís García Meza que han conspirat contra Evo Morales i que en aquest moments intenten emmerdar la política espanyola amb una persecució patètica dels líders de Podemos.

La marquesa, filla de l’oligarquia argentina que va ser el pilar de la dictadura de Videla i companyia, com els seus confrares, és incapaç de veure en Tuto Quiroga, en Arturo Murillo o en la racista i fanàtica religiosa Jeanine Añez, les dictadures i els reaccionaris que fins i tot és capaç de veure en la Moncloa.

Com sigui, el perill d’aquesta dirigent no és la seva ceguesa selectiva ni encara el verí que destil·la la seva retòrica buida i que representa un autèntic parany per a ciutadans incauts. El veritable perill és que realment està convençuda de la legitimitat democràtica de les repúbliques bananeres que defensa. El que resulta inquietant és percebre que es creu tot allò que diu i, fins i tot, allò que no diu però que sospitem que pensa. Álvarez de Toledo no és una actriu en el paper de defensora de la civilització cristiana occidental, de la unitat d’una Espanya que remet als reis gots, a la conquesta de Granada i al No-Do. La marquesa és una autèntica creient que vol sotmetre’ns a la seva visió autoritària de les relacions socials i econòmiques, de la vida, de l’organització del poder.

Se la imaginen de ministra de l’Interior? De ministra d’Educació? I d’Exteriors?… Els seus sí i sospito que a molts d’ells no els fa ni gota de gràcia a excepció, que no és poca cosa, de qui veritablement mana en el PP.

La bona notícia és que tard o d’hora el seu propi partit, mentre se n’ocupa de destruir Vox i d’engolir les restes de Cs, l’enviarà als inferns una vegada hagi fet el seu paper.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s