Pere Aragonés i la Llei de Contractes de Serveis a les Persones

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de novembre de 2019.

El vicepresident Pere Aragonès. Foto/Nació Digital, Adrià Costa.

El vicepresident del Govern, Pere Aragonés, ja fa algun temps que s’ha convertit en un líder a abatre. La seva consolidació al capdavant d’ERC fa nosa no tan sols a l’Estat que voldria tots els quadres independentistes entre reixes sinó també a determinats sectors que legítimament pugnen per l’hegemonia política al país. Val a dir, legitimitats a banda, que massa sovint aquesta batalla s’ha convertit en un autèntic fangar especialment quan es trasllada a l’àmbit de les xarxes socials dominat per la irracionalitat i un cert sentit de la impunitat que ho acaba per emmerdar tot.

No sembla que a Aragonés li afecti ni massa ni poc aquesta soroll de fons. I fa bé. És un polític coherent, un negociador intel·ligent però, sobretot, un dirigent pragmàtic que no es perd en les cansoses disputes bizantines en què ben sovint s’embolica el debat públic.

I com sigui, els intents de desgastar la seva imatge pública són persistents. Ara a compte de la negociació per la investidura, un afer complicat i de resolució incerta. Però des de fa mesos a compte del suposat cataclisme social que causarà l’entrada en vigor de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones impulsada per l’anterior conseller Raül Romeva -poc sospitós de ser un infiltrat del neoliberalisme internacional- i aturada durant la infame aplicació del 155.

Des de determinats sectors de l’esquerra s’ha dit que la llei -actualment en tràmit parlamentari- representa l’externalització de serveis educatius, sanitaris i socials tot i que després molts dels representants públics d’aquest sectors s’han hagut d’afanyar a matisar deixant l’assumpte de l’externalització en un simple pronòstic. Fins i tot, s’ha acusat  Aragonès mateix de voler perpetrar, servint-se d’aquesta llei, la privatització dels serveis públics ni que el vicepresident fos un fidel seguidor de les polítiques públiques que va practicar, posem per cas, tota la rècua de sucursals autonòmiques a les ordres  d’Aznar i Rajoy.

En alguns casos, com en el dels Comuns, el posicionament davant d’aquesta qüestió ha estat un clar exemple de cinisme polític. Inicialment, el partit de Colau va donar suport a la llei però davant la polseguera aixecada per algunes organitzacions es va optar per recular i mantenir l’estratègia de la puta i la ramoneta. I això no obstant, cal recordar que gràcies a l’absència d’una llei com de la que parlem, l’Ajuntament de Barcelona, ha contractat des de 2015 serveis socials amb Florentino Pérez i Sacyr per valor de més de 140 milions d’euros. Així mateix, alguns ajuntaments governats per la CUP, la força política més crítica amb Aragonés i la nova llei, també s’ha vist abocada a contractar amb els peixos grossos de la prestació de serveis.

És evident que la llei, lluny de representar una privatització massiva de serveis, s’ha concebut, justament, per a evitar que les adjudicacions de determinats serveis es regeixen gairebé de forma exclusiva per l’oferta més baixa. Fins ara, en els concursos públics l’administració concedeix fins a un 40% de la puntuació a les propostes més barates. Lògicament, només els grans grups econòmics amb una major capacitat financera poden competir en aquest aspecte. La llei, però, rebaixa aquest percentatge i valora qüestions com el de la qualitat del servei o els relatius a la responsabilitat social corporativa. A la pràctica, això implica, per exemple, que es tindran en compte les condicions laborals dels treballadors de les empreses contractades. Empreses que hauran d’adoptar mesures relatives a la igualtat de gènere o la integració de persones amb risc d’exclusió social. Aquestes condicions poden semblar molt obvies, però la paradoxa és que centenars d’administracions públiques governades per forces de l’esquerra contracten cada dia serveis de caràcter social amb empreses que, ras i curt, exploten als seus treballadors o que manquen de la més mínima ètica social.

Val a dir que Aragonés ha estat el primer en mostrar-se disposat a escoltar tots els suggeriments a fi d’ampliar més encara l’ampli consens polític i civil aconseguit fins ara per a aprovar la llei. No en va, els canvis legislatius permetran que moltes petites empreses que prestaven serveis que fins ara no podien competir amb els grans tinguin una oportunitat de fer-ho. 

I com sigui, aquesta nova eina legislativa no és contradictòria amb mesures d’internalització de serveis per a millorar els que ja s’hi presten o amb d’altres destinades a enfortir l’estat del benestar dels catalans. Massa sovint cal abandonar les lluites caïnites o els maximalismes ideològics per centrar-se en la realitat.

En qualsevol cas, a aquestes alçades del ball fer passar Pere Aragonés per una mena de predicador enviat pel Foro de Davos  o a ERC com el partit que va trair els principis socials de la Revolució d’Octubre no només no és veritat sinó que és políticament improductiu.     

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s