Antoni Martí Monterde, passatger entre boires

*Text de Francesc Viadel, 1 de desembre de 2019.

L’escriptor, Antoni Martí Monterde.

Aquest és l’any de l’escriptor Antoni Martí Monterde (Torís, 1968). Ho ha assegurat amb tota la raó la periodista Xènia Bussé en una llarga i sucosa entrevista a l’escriptor valencià publicada en el darrer número de la revista ‘Serra d’Or’.

Tot plegat, ha estat enguany quan aquest autor de llarg recorregut ha publicat Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i París, Madrid, Nova York: Les ciutats de lluny de Josep Pla (3 i 4). En el primer dels títols, Martí Monterde estudia l’obra assagística del de Sueca des d’una perspectiva europea i de la sociologia de la cultura. En el segon, es centra en el treball periodístic de Pla durant els anys vint i cinquanta, moment en què aquest va centrar la seua mirada paisatgística en les ciutats.  

Ha estat aquest any, també, quan ha resultat guardonat amb el premi d’assaig Ciutat de València per L’home impacient. (Diaris, 1996-1998).

Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, és autor també, entre d’altres, de l’assaig J.V. Foix o la solitud de l’escriptura (Edicions 62, 1998), Poètica del cafè (2007) i de L’erosió, un relat de viatge literari a Buenos Aires, publicat per Edicions 62 el 2001 que acaba de ser reeditat per Minúscula en català i en castellà.    

Martí Monterde, és un escriptor minuciós, ordenat, capaç de captivar al lector a través de les seues descripcions, de les seues reflexions sovint fetes des dels espais concrets d’allò quotidià. Reflexions d’algú que sempre mira des de darrere de la finestra d’un qualsevol espai amb la intenció d’atrapar tots els mons continguts dins dels seus límits visuals.

Dir, però, que L’erosió és un relat de viatge literari -o si ho preferiu de fugida- a la immensitat de Buenos Aires (amb una incursió a la ciutat de Rosario) seria caure en una simplificació. Així doncs, L’erosió és també una ficció autobiogràfica, un assaig sobre la literatura pel qual desfilen una munió d’autors estimats per Martí Monterde com Julio Cortázar, Pla, Julio Camba, Ramón Gómez de la Serna, Santiago Rusiñol o, sobretot, Macedonio Fernández sense el qual -segons afirma el mateix Martí Monterde al periodista Xavier Aliaga en una entrevista recent a ‘El Temps’-, no hauria estat possible l’obra de Jorge Luis Borges.  

En aquest text preciosista Martí Monterde ens obri les portes als seus temors vitals, als seua anhels, ens diu l’art o la literatura. Ho fa sempre a través d’un recorregut pausat pels carrers i racons de l’univers bonaerense. Recorregut que sovint recorda el pas de la consciència pels averanys difícils del somni. Ens dirà els edificis singulars, les estacions de ferrocarril percebuts com esquelets d’enormes cetacis abandonats enmig de la ciutat, els Cafès, les llibreries o temples, els malsons, el passat, la metàfora del viure… El retrat que en fa de tot plegat és íntim, molt personal i, alhora, d’una innegable significació universal.

L’erosió és, també, un guia per a fugitius, una radiografia de la solitud que ens acompanya a cadascú de nosaltres fins el darrer alè, justament fins que l’erosió acaba amb nosaltres i ens dispersa pels paisatges que potser hem estimat. “Sé que moriré d’erosió”, afirma solemne o irònic Martí Monterde en un arravatament de lucidesa o de mala llet.

Heus-ne ací un fragment d’aquest magnífic text: “(…) Camino per l’andana, amb la sensació d’haver perdut un tren, amb por que aparegui un personatge fonedís i em doni, a tall de bitllet, un paperot on es llegeixi, en lletres fosforescents de difícil entendre: ‘Sempre fareu tard’, i que en alçar el cap l’estació i l’andana solitària  hagin desaparegut, i només quedi la boira de Buenos Aires, fosca com un núvol de tempesta en vol rasant, cada cop més espès, fent de mi un passatger entre boires. (…)”.       

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s