A vosaltres que heu votat Vox al meu poble

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de novembre de 2019.

Santiago Abascal. Foto/Nació Digital.

Sé qui sou. Us conec molt bé. Hem anat a la mateixa escola en aquell edifici gris que es queia a trossos i on ens van tallar la llengua, on desprevinguts i innocents ens van fer comprometre amb un país de faralaes, arquebisbots, guàrdies civils i històries d’imperi passat que difícilment hauríem pogut reconèixer mai -si de cas no era per la força- des del nostre món estant, menut, de quatre carrers antics mal comptats i veïns sense un gallet a la butxaca.

A molts de vosaltres us he conegut treballant en el camp. Compartint jornades de sol a sol, engolits pel fred humit de l’hivern i per la merda. Jo us he sentit blasmar amargament contra els polítics però també he vist com callàveu i acotàveu el cap davant dels capitostos que ens manaven, nostàlgics tots de l’antic règim, catòlics supersticiosos, mandamassos que ens miraven per damunt del muscle atesa la nostra condició de jornalers llardosos.

Us van inculcar l’amor cec a la pàtria i el menyspreu vergonyant i un punt caritatiu a la màtria. Us van aüixar contra els catalans perquè deien que volien robar-vos-ho tot, també la llengua que heu estat incapaços d’aprendre a escriure, de preservar de qualsevol humiliació o sotmetiment, de convertir-la en un instrument útil per a saber del món. Us han inoculat l’odi contra els estrangers perquè eren -són- rics i sofisticats, superiors; contra els ‘moros’ que fa dècades que pateixen les mateixes humiliacions que vosaltres perquè, diuen, són inferiors; contra els rojos, els ‘maricons’ i les dones que es neguen a viure dominades pels desitjos del masclam testosterònic ja que la seva sola existència altera la inequívoca uniformitat d’un ordre social sense el qual a penes serieu un ramat d’ovelles perdudes i atemorides enmig d’una humanitat complexa, plena de matisos.

Us he vist votar any rere any als mateixos tipus que us robaven a mans plenes sense plantejar-se res. També heu cregut aquests mentiders quan asseguraven que els catalans volien tota l’aigua de l’Ebre només per a condemnar-vos a morir de set. I mentre, davant els vostres nassos, aquests desgraciats mateixos ordien endur-se el vostre Xúquer per a alimentar els seus monstres de ciment amb els què es van fer milionaris abans de no enfonsar-vos a tots vosaltres en la misèria. Són els mateixos individus que van fer-vos creure que no calia que els vostres fills estudiaren com sí ho feien els seus. I el cas és que, sense pensar-vos-ho, vàreu convertir els de la vostra nissaga en assalariats de la construcció que al cap d’uns pocs anys d’opulència van ser hostatges dels bancs, aturats sense a penes drets, àgrafs, morts civils en vida.

Conec també aquest fills dels que parlo, i els vostres néts, votants entusiastes tots d’aquell Abascal que no ha treballat en la seva puta vida, que ha viscut de la vostra suor i que tant us excita amb els seus discursos enardits sobre una Espanya racial que gaudeix cantant el sinistre ‘Novio de la muerte’. 

No tenen feina. Odien els llibres. Com vosaltres, odien també els catalans i els nous vinguts i els desplaçats, sense saber que vosaltres també vàreu ser això, a França, a Alemanya… quan fugíeu de la misèria de l’Espanya franquista que tant enyoreu. I odien els moros, els rojos, els maricons… L’odi ho tapa tot i hi ha prou amb un ¡Viva Espanya! perquè se n’obliden de les causes que els han dut a la seva irrellevància. Serien capaços de tot si els ho manaren… És la droga del fanatisme, de la ignorància, el dimoni de la reacció que els encoratja en la seva desesperació i desconcert que també és el vostre. Què saben ells de Catalunya? Dels patiments dels migrats? Del passat de la pàtria que els han inculcat? Dels qui maneguen els ressorts del poder? Dels paranys d’una premsa merdosa al servei de foscos interessos?. Què en sabeu vosaltres? Res.  

Ara mateix, ells i vosaltres, desorientats, acovardits pels canvis d’un món que mai no heu entès, teniu en aquest miratge extremista l’esperança de no es sap ben bé què. De veritat penseu que si li treuen la miseriosa ajuda a unes desenes de milers de migrants tindreu una part del pastís més gran? No heu pensat com se us podrà garantir un atur digne i una sanitat i una seguretat i una educació en un país que a penes pagui impostos?. De veritat es creieu millors que els marroquins, inferiors als catalans o als francesos, més forts que tots junts? Tot només perquè així ho heu sentit dir a un tipus com Abascal? De veritat creieu que els Espinosa de los Monteros i la seua estirp us té per uns iguals només per compartir una condició nacional?. Només sou carn de canó, comparsa estúpida, les principals víctimes d’un projecte polític que us acabarà d’anul·lar com a ciutadans sense que ni tan sols mai hàgiu intentat ser-ho. Sou víctimes encegades d’una gran mentida que duu en ella mateixa la llavor del desastre.

Em sento dolgut per la vostra estupidesa per tal com hem compartit els mateixos paisatges, la mateixa llengua, els mateixos patiments com a fills que hem estat de gent treballadora.

Stefan Zweig referint-se a Sigmund Freud just en el moment en què el nazisme hipnotitzava i sotmetia Alemanya, va escriure: “(…) Com a persona n’estava profundament commogut, però com a pensador no estava gens sorprès d’aquell esclat esgarrifós de bestialitat. Sempre l’havien titllat de pessimista, deia, perquè negava la supremacia de la cultura sobre els instints; ara es podia veure horriblement confirmada -i en veritat no n’estava gens orgullós- la seva opinió que la barbàrie, l’instint elemental de destrucció, era inextirpable de l’ànima humana. (…)”.  

Per tots vosaltres que heu votat Vox en el meu poble, veïns, coneguts i saludats, potser algun amic, només puc sentir una infinita llàstima. M’avergonyeix la vostra ràbia, el vostre fanatisme, la vostra ignorància, els vostres impulsos. I davant d’una societat incapaç d’amansir els vostres instints, de corregir la vostra ignorància, només em queda l’esperança de saber que acabareu devorant-se entre vosaltres.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a A vosaltres que heu votat Vox al meu poble

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s